“La situació de crisi econòmica comporta uns nivells de malestar psíquic molt elevat”

El psiquiatra Josep Moya no vol ser apocalíptic però tampoc és massa optimista de cara a una millor salut mental en els propers anys. La seva experiència en el camp de la salut mental, i la participació en informes com L'impacte de la crisi econòmica en la salut mental de la població el porten a defensar la tesi que patir situacions com un desnonament o les conseqüències de la crisi econòmica així com l'odissea que viuen milions de refugiats arreu del món són “insuportables” i tenen un impacte claríssim en la salut mental de les persones. Ens trobem per parlar, entre visita i visita, al centre L'Alba, un centre mental d’àmbit psiquiàtric en els nens i adolescents del què n'és coordinador clínic.

Els especialistes no es posen d’acord en les definicions i les diferències a l’hora de parlar de trastorn mental i de malaltia mental. Què hem d’entendre per aquests termes?

La malaltia mental ja no apareix en cap tractat ni manual perquè el concepte va ser descartat el 1980, després que es publiqués el Manual Classificatori Estadístic dels Trastorns Mentals, quan s’opta pel terme ‘trastorn mental’ en lloc de ‘malaltia mental’. Un trastorn mental són un conjunt de símptomes, ja que no hi ha un termòmetre emocional per exemple.

I per salut mental, què hem d’entendre?

No és fàcil. El problema del concepte de salut mental és que va rebre una definició per part de l’OMS ja fa bastants anys i la definia d'acord amb un ideal, com “perfecte estat de salut” i quasi ho plantejava en termes de felicitat. Això però ara, en una situació de crisi econòmica, política i social si hi ha una persona que se senti extraordinàriament feliç doncs ens hem de plantejar si té un sentit de la realitat o no.

Per tant hem d'entendre que hi ha salut mental quan hi ha absència de trastorns mentals?

Hi havia una definició que tampoc no està exempta de problemes que és la definició que va donar Freud, que diu que la salut mental consisteix en la capacitat d’estimar i de treballar, el que passa és que hi ha persones que estimen patològicament, per exemple. És molt difícil poder definir el que és la salut mental, podríem donar una resposta provisional que seria que té salut mental aquella persona que pot enfrontar-se a les dificultats de la vida quotidiana sense que això li generi símptomes inhabilitants.

L’OMS preveu que un de cada quatre habitants del planeta patirà alguna forma de trastorn mental o neurològic al llarg de la seva vida. És el gran camp de la salut que ens ocuparà en els propers anys?

Ja ho és ara. Una part importantíssima de la despesa farmacèutica és per problemes de salut mental, també una bona part de les invalideses laborals o fins i tot problemes que van a parar a consultes de reumatologia, com la fibromiàlgia. El tema de salut mental és quasi transversal a tota la medicina.

Hi ha tendència a una medicació excessiva?

Actualment s’està consumint moltíssima medicació i alguns pensem que és innecessària. Jo també faig receptes però si una situació de tristesa la convertim en depressió o una situació d’inquietud la convertim en trastorn d’ansietat evidentment que acabarem fent un ús abusiu de psicofàrmacs.

Podem relacionar l’alta prevalença dels trastorns mentals amb una declinació de l’Estat del Benestar?

Indiscutiblement, la crisi econòmica ha tingut un impacte claríssim en la salut mental. No dic que les persones que han sofert desnonaments o que han perdut el lloc de treball hagin de tenir necessàriament un trastorn mental però el patiment mental està claríssim que el tenen: tristesa, angoixa, sentiment d’exclusió social...O, per exemple, la situació que envolta els refugiats és pràcticament insuportable, perquè ho han perdut tot. Per tant, és humà que apareguin símptomes encara que siguin transitoris. La situació de crisi econòmica, guerres, refugiats i un futur incert comporta uns nivells de malestar psíquic molt elevat.

D’altra banda, l’evolució negativa de determinants socials com l’augment de l’atur, els desnonaments o la pobresa deteriora la salut mental dels individus. Ho denunciaven des de la Plataforma de Salut Mental de Catalunya. S'està fent un treball específic per aquests col·lectius?

No hi ha un treball específic per aquests col·lectius però nosaltres per exemple vam presentar un projecte a l’Obra Social de La Caixa per poder treballar amb aturats de llarga durada però clar aquests projectes tenen una durada d’un any i ja està, quan s’acaba s’acaba. L’objectiu, en les diferents sessions, era potenciar tots els recursos personals que aquestes persones pensaven que no tenien, reconstruït vincles socials o familiars, etc. i això ha tingut una traducció en forma de disminució de les ideacions de suïcidi, ha tingut una disminució en el consum de fàrmacs, una millora en la qualitat de vida d’aquestes persones...

En un estudi deies que les desigualtats socials són un factor risc de tenir una pitjor salut, també en salut mental.estudi

Les desigualtats socials són un factor contrari de la salut en tots els seus àmbits, no només en el de la salut mental. En una societat, a mesura que les desigualtats socials s’incrementen el seu estat de salut empitjora. Es parla moltes vegades de pobresa, però perjudiquen molt més les desigualtats socials. En el tema de la salut mental, tothom organitza la seva vida al voltant d’uns ideals. Veure que al teu voltant hi ha gent que no l'afecta la crisi, per exemple, i que, en canvi a tu sí, genera una tensió fortíssima i incrementa molt més el malestar de la gent, és a dir no és només el que cadascú viu sinó també el que veu al seu voltant.

El lema escollit per aquest any amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental és “dignitat en la salut mental”. Per què?

No sempre l’atenció en salut mental és digna. Si un professional experimenta un cert rebuig respecte a un pacient perquè aquest pacient planteja una sèrie de problemàtiques que no li van això es nota. Algunes de les persones que hem atès nosaltres a través d’aquests grups de treball, per exemple, ens han dit que s’han sentit maltractades per les institucions o els serveis. De vegades, aquest maltractament està relacionat amb la vivència que té el professional, és a dir, quan les problemàtiques són molt properes al que un mateix com a professional mateix li pot passar.

Què s’hauria de fer aconseguir aquesta dignitat en l'atenció?

Bé, s’hauria d’orientar la formació dels professionals a les noves modalitats de malestar. Ara, serveis socials ens diuen per exemple que ha canviat el perfil d’usuari i que es troben per exemple amb un enginyer o un mestre. Canvien els malestars, canvien les problemàtiques, i és necessari que els professionals s’hi adeqüin.

La societat, per la seva banda, té els deures de començar a desfer-se d’estigmes que sobrevolen el camp de la salut mental?

Malgrat el temps que ha passat i les campanyes que s’han fet hi ha determinades problemàtiques mentals que encara estan estigmatitzades. L’altre dia a Sant Boi vam passar la pel·lícula El solista, d’un violoncel·lista esquizofrènic, en la que hi ha una escena on es veu com la gent se n’enriu d’ell i no pot fer el concert. Encara queda molta pedagogia per fer per poder explicar la malaltia i desfer determinats prejudicis que són erronis. Per exemple, si hi ha un acte criminal no necessàriament aquest acte ha estat comès per un malalt mental. Quan hi va haver l’assassinat a un professor, fins i tot la consellera d’Educació va parlar d’un tema psicòtic, quan ho vaig veure per la televisió vaig dir ‘ostres, quina rapidesa de diagnòstic’. Ni la major part d’actes criminals són comesos per malalts mentals ni la major part de malalts mentals són criminals.

A Catalunya, o a Espanya, tenim unes polítiques i unes lleis orientades a incloure la salut mental com una prioritat?

S’havia fet un avenç molt important durant els anys 80 i 90 pel que fa a desplegament, prioritats, etc. tot això ha quedat aturat, hi ha hagut retallades i hi ha programes que han vist disminuïts els seus recursos. Jo crec que hi ha una voluntat política per anar fent un desplegament i una conscienciació, és qüestió de poder-ho desenvolupar.

El model ha de ser un model comunitari, on no només hi hagi la figura del psicòleg o el psiquiatra, per exemple, sinó també la del treballador social?

El model ha de ser multidisciplinari, ha d’estar constitut per psiquiatres, psicòlegs clínics, neuropsicòlegs, treballadors socials, educadors, etc. S’ha d’implicar a tots els actors, sobretot si parlem de menors.

Una de les dades que destaquen de les facilitades per la Central de Resultats, és l’increment dels casos atesos en la població menor de 18 anys. 59.570 persones han passat per centres de salut mental i juvenil el 2014, un 7% més que el 2013.dades

Hi ha molts factors. Un d’ells és la famosa desestructuració familiar, el patiment de moltes famílies no desestructurades però afectades per la crisi és un altre factor així com també la banalització del consum de substàncies tòxiques. El cànnabis gaudeix de bona premsa entre alguns sectors però està produint estralls, provoca uns autèntics desastres, provoca dèficits d’atenció, desencadenaments psicòtics, alteracions de la memòria...

Un dels objectius de l’OSAMCAT (Observatori de Salut Mental de Catalunya) és el de determinar les principals problemàtiques de salut mental que afectaran la població en els pròxims deu anys. Podem intuir quines serien aquestes?

Les problemàtiques d'aquí a deu anys seran les mateixes que era però multiplicades per dos o per tres. És a dir, angoixa, emoció bàsica davant d’una amenaça, i depressió, resposta anòmala a una situació de pèrdua. Les amenaces hi són i les realitats de pèrdua també hi són. Jo no vull ser apocalíptic però tampoc sóc massa optimista. Les situacions de desestabilització i descohesió social hi són i tot això no es veu substituït per un altre projecte de desenvolupament socioeconòmic, no es veu a venir.

És part del sistema doncs?

Sí, sí, i davant d’això la gent s’està angoixant.