El Dret és la principal garantia de Justícia pels que no tenen poder ni riquesa, i especialment pels desvalguts i pels oprimits. Goethe s’equivoca, i que perdoni el gran senyor de les lletres alemanyes i europees, quan oposava Ordre i Justícia, i optava per l’ordre. Sense ordre no hi ha justícia. Cal assumir a la vegada ambdós valors. Ordre i Justícia es manifesten i es concreten en les lleis, constitucions, estatuts, lleis ordinàries, etc. Però no del tot. Al menys en països, com els europeus i americans especialment, en que ha arrelat la democràcia. Un sistema que es basa en la consideració que tots, homes i dones que conviuen en un país, son lliures i iguals.
La democràcia és un procés històric que ha avançat mitjançant lluites socials i revolucions polítiques. Moments històrics que han fet progressos decisius de la democràcia han estat les revolucions anglesa, americana, francesa (principalment)[1], les revolucions europees de 1848, la conquesta dels drets socials promogudes pel moviment obrer i les polítiques de “welfare state” que es van desenvolupar després de la segona guerra mundial[2]. Sempre els avenços de la democràcia, inspirats pels principis d’igualtat i llibertat, han estat resultat de conflictes polítics i de reconeixement de nous drets. La legitimitat crea noves legalitats com exposava recentment en un interessant article Jordi Mir (a catalunyaplural-eldiario.es). La legitimat existeix quan es donen algunes condicions: un important suport social, uns valors legitimadors que son propis de tots els moments històrics citats i que estan codificats en tractats internacionals i principis generals del Dret i que un sector de les institucions polítiques i jurídiques que reconeixen els nous drets. La legitimitat però solament existeix políticament si aquests elements generen una força política que pot imposar els canvis. La legalitat deixa de ser legítima quan una majoria de la població no la reconeix.
El conflicte entre Estat de Dret i Democràcia està latent sempre. Fins que hi ha moments crítics en els que sectors importants de la ciutadania no reconeixen la validesa de les lleis, o d’algunes lleis, que retallen o reprimeixen el que consideren els seus drets. ¿Perquè es dona aquest conflicte? Les conquestes democràtiques mai son completes, sovint és limiten a establir drets abstractes o fins i tot poders fàctics imposen que no és reconeguin[3]. Per altra part l’evolució social, econòmica o cultural fa emergir noves necessitats i la demanda de nous drets. Però sobretot cal considerar que les Constitucions, degut a la seva generalitat, es desenvolupen mitjançant lleis, decrets, jurisprudència i doctrina jurídica, que sovint perverteix o prescindeix d’unes normes i en desenvolupa altres que poden vulnerar drets bàsics. Aquesta perversió es deguda a la força dels interessos i de les ideologies dels poders dominants (econòmics, mediàtics, etc) i els interessos corporatius dels representants polítics que estan instal·lats en les institucions i que volen reproduir-se ad infinitum en el marc d’un sistema que genera oligarquies i exclusions.
L’actual situació de conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol és un cas exemplar de com la Democràcia té el seu principal enemic en l’Estat de Dret i com els interessos corporatius de la oligarquies polítiques esdevenen els principals adversaris de l’avenç democràtic. La qüestió ara no és si Catalunya pot ser independent o no. Es tracta de reconèixer si el poble català té dret a expressar-se com subjecte polític. El moviment popular català posa en perill el poder monopòlic que avui està concentrat en mans d’una élite política i econòmica espanyola i de la que participen també alguns clans catalans. Tots plegats no defensen la democràcia ni la Constitució. Han pervertit una i altra. ¿I com volen que respectem les seves interpretacions interessades de la Constitució, de les lleis i de les sentències del Tribunal Constitucional, que en lloc de promoure desenvolupaments democràtics han posat en marxa processos “legals” repressius.
La resistència catalana va en favor de la democràcia a Espanya. Ha evidenciat el caràcter d’un règim polític profundament antidemocràtic, que no solament ha portat a terme polítiques contràries als drets socials i a les llibertats públiques també ha negat el dret dels pobles a expressar-se creant una crisi de convivència perfectament evitable. Si la Constitució i les lleis actuals son els instruments que fa servir el Govern espanyol vol dir que la democràcia avui s’ha de confrontar amb aquest Estat de dret pervertit que n’han fet els dos partits que s’han alternat en el govern. Avui la democràcia i la regeneració de l’Estat de dret es farà per l’irrupció dels moviments socials renovadors en les institucions. Les eleccions municipals poden ser la tomba d’un règim podrit.
[1] La Revolución francesa fen els seus inicis, sota el lideratge jacobí, va tenir un contingut de revolució popular i igualitària. Però els tres valors i drets bàsics, llibertat,igualtat i fraternitat van ser convertits en el text constitucional com llibertat, seguretat, propietat i resistència a l’opressió. La Déclaration des droits de l’homme et des citoyens (1789) ja distingia entre els drets com valors universals, els dels homes, i els drets efectius, els dels ciutadans. Eren els drets polítics lliberals, dels individus i creaven la democràcia representativa. La igualtat va ser un valor republicà legitimador dels processos democràtics posteriors, especialment amb l’emergència del moviment obrer a partir de mitjans del segle XIX.
[2] Recomanem la película de Ken Loach “El espíritu del 45”
[3] L’article 2 diu que “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols..”. Aquest redactat metafísic va ser un article imposat per la Casa Real i les Forces Armades, amb el suport de la dreta procedent del franquisme. Cal recordar que tots els partits antifranquistas fins aleshores reconexíen el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats, el PSOE inclòs.