Nació, pluralitat i conflicte

Sembla mentida com la llunyania és capaç de crear una perspectiva diferent sota la qual avaluar les coses que fins fa ben poc vivies de tan a prop. Ara ja fa uns mesos que visc a Bèlgica i, inicialment, em va sorprendre ingratament el debat sobre la llista única. Em semblava, en general, un debat estèril i, alhora, estratègicament inútil. Hagués pogut entendre la seva utilitat estratègica per a alguns dels actors favorables al procés independentista, però no acabava de comprendre l’adhesió de, per exemple, d’altres agents de l’independentisme organitzat. Tanmateix, la distància ajuda a poder enraonar i a entendre algunes coses que, viscudes de prop, poden ser més difícils de comprendre.

M’explico: el nacionalisme, com a ideologia política, no té una definició consensuada i acceptada en el món acadèmic ni en el de les idees polítiques. Tanmateix, n’existeix un tipus molt estès i amb un potencial emocional molt influent, que entén la nació com una espècie de cos col·lectiu transcendent que va més enllà de la simple agregació d’individus. Aquesta visió es pot trobar tant en pensadors d’arrel romàntica (com ara l’alemany Herder) com en d’altres de tradició il·lustrada (com ara els jacobins francesos), tot i que els arguments que justifiquen la nació són diferents en cada cas. Aquesta tipologia (que podríem anomenar “nacionalisme orgànic”) es fonamenta en la creença que les persones pertanyem d’una manera natural a comunitats polítiques que comparteixen alguns trets comuns i que tenen una determinada visió sobre com cal viure la vida. Per tant, per aquest tipus de nacionalisme, allò raonable és garantir la continuïtat de la manera de ser d’aquesta col·lectivitat en que les persones, d’una manera natural, estem arrelades, a través de l’autogovern polític (en general, la independència política).

La conseqüència, doncs, d’aquest plantejament és la tendència a negar dins la pròpia nació el que sí existeix vers els que no en formen part: el conflicte. La política existeix com una eina de gestió de la convivència, un instrument per afrontar i solucionar conflictes. En concret, en el cas de les democràcies liberals europees, l’eina política que hem establert per gestionar aquests conflictes i determinar les normes de convivència ha estat la democràcia parlamentària. Tanmateix, aquest tipus de nacionalisme, en general, nega d’arrel el conflicte entre els “nacionals”, perquè aquests formen, d’una manera profunda, part d’un col·lectiu que comparteix visions similars sobre la vida, la moral, la historia o el futur col·lectiu. Per tant, el conflicte no existeix dins, sinó que es dóna (o es pot donar), en tot cas, amb els de “fora”, els “altres”. Així, l'autogovern (i en extrem, la independència) no s'entén, en aquest tipus de nacionalisme, com un camp de joc on els conflictes polítics poden tenir una resolució democràtica eficaç, sinó que s'entén com una garantia que aquests conflictes no tindran lloc o, si més no, passaran a un lloc secundari. Una concepció que, no cal dir-ho, interessa especialment aquells que són partidaris de l'status quo social al si de la nació. La paradoxa d'aquest tipus de nacionalisme és que aconsegueix just el contrari del que, en teoria, es proposa: a força d'ignorar els conflictes que es produeixen al si de la nació, aconsegueix que les parts de la nació que demanen canvis polítics profunds acabin per sentir-se excloses del propi projecte nacional. Passa el mateix amb d’altres ideologies. Un exemple també paradigmàtic és el de la “unitat de les esquerres”. Es pren una unitat col·lectiva com a donada i homogènia (la classe treballadora) i s’infereix que els principals interessos a defensar en nom d’aquesta classe són els socials, obviant-ne d’altres com podrien ser els de gènere o els nacionals. Ambdós exemples ens serveixen per entendre com es minimitza la pluralitat social i es tendeix a homogeneïtzar valors o interessos dins el grup que es diu defensar (nació, classe, etc.), externalitzant el conflicte cap a fora.

Precisament aquesta és la visió de fons que alguns catalans han adoptat i que una part del nacionalisme català vol estimular en el seu favor privat (i en contra, crec jo, del moviment emancipador català). Aquesta preconcepció de la nació és la que hi ha darrera d’arguments com “Primer independència, després ja decidirem” o “Deixeu-vos de barallar per tonteries i anem tots junts”. Aquesta visió vol obviar, premeditadament, dues coses: Que dins el moviment independentista hi ha diferències enormes sobre com s’entén el país i com s’ha de construir, i que a la societat catalana hi ha molta gent que no se sent identificada amb el moviment i que el pitjor que podem fer és reforçar la sensació que dins Catalunya existeix un “nosaltres, els patriotes” i un els “altres”.

Negar el conflicte, doncs, no és només negar el caràcter plural de la nostra societat i del procés d’emancipació popular català, sinó que és una estratègia perjudicial a mitjà termini pel propi procés. Deixem, doncs, de debatre sobre temes fútils i estèrils, que no duen enlloc i que desgasten més que sumen. Fins el 9N no havia anat malament la unitat d’acció des de la pluralitat, les enquestes bé que ho reflectien.

Per tant, que les diferents maneres que es tenen de veure el país s’expressin i competeixin entre elles per l’hegemonia política no té perquè ser un problema per al moviment d’emancipació. Vista l’experiència fins abans del 9N, sembla tot el contrari. Inclòs tenim exemples empírics a Europa sobre com la unitat d’acció des de la pluralitat ha acabat amb èxit pels processos d’independència. Aquests han estat els casos de Kosovo, Eslovènia, Lituània i Estònia. En tots ells es van celebrar unes eleccions que van ser considerades plebiscitàries i on els partits independentistes van presentar-se per separat, competint per aconseguir el màxim suport possible i, alhora, compartint l’objectiu independentista com a punt en comú. Tot el contrari del que es va fer a Letònia, on el moviment independentista va organitzar-se en una sola plataforma, sense cap incentiu per intentar atreure als que no estiguessin d’acord amb el moviment. Una possible conseqüència d’això pot haver estat l’alienació de part de la població russòfona del país que, a diferencia d’Estònia, va sumar-se en molt poca mesura a la recent república independent. Pluralitat, doncs, al contrari del que se sol pensar, pot voler dir unir a llarg termini. Intentem, doncs, pensar a llarg termini en com volem construir els projectes col·lectius i no ens deixem enlluernar per propostes que no responguin a la complexitat de les nostres societats.