Catalunya Opinión y blogs

Sobre este blog

Pista urbana quiere ser un espacio destinado a recoger debates, propuestas y análisis vinculados a los temas urbanos en un sentido muy amplio, aquí y en todo el mundo. En las ciudades los cambios y las transformaciones se hacen muy evidentes, y por lo tanto son lugares especialmente sensibles para seguir las nuevas dinámicas sociales.

Aunque la coordinación del blog corresponde al IGOP, las opiniones que en él aparecen sólo expresan el punto de vista del autor/a o autores/as que firman cada post.

Llegir Pista Urbana en català aquí.

“Perquè a nosaltres?” Serveis Socials, entre l'emergència i els drets.

Serveis Socials en crisi (autor: Jaume Badosa)

Ernesto Morales (@ernestmorales)

Des d’aquell dia hi ha hagut diferents comunicats per les diferents parts (els podreu trobar a l'article d'Antonio Alcantara al blog educaciotransformadora, inclús alguna noticia que relaciona els fets amb les mobilitzacions de “la Vaga de Totes”.

De tots els comunicats, em quedo amb el del col·lectiu de Joves de Nou Barris on es proposa un procés de mediació per avançar en la resolució del conflicte.

Els fets i posicionaments al respecte han tingut un important impacte en molta gent, especialment entre els col·lectius de professionals de serveis socials, els quals es feien la pregunta: Per què a nosaltres? A partir d'aquesta, s'ha anat cap a una deriva generalitzada de noves i infinites preguntes, més orientades, crec, a la recerca de culpables que a la recerca de solucions. Els serveis socials han de ser el focus d’aquestes accions? Què fan i què no fan els serveis socials? Com són vistos per a que hagi passat això? Què es podria canviar des de cada part? Perquè no ho fan en una seu bancària en comptes dels serveis socials? S'ha fet tot el que es podia fer? Des d'on s'han de donar les respostes? Això ha estat espontani o hi havia algú al darrere?...

Crec que podem trobar algunes respostes si, anant més enllà dels fets d'aquesta situació concreta, fem una anàlisi del context i del moment en que ens trobem.

L'episodi de la Ciutat Meridiana, té a veure amb un desencaix entre les funcions que avui poden assumir els serveis socials i una demanda, convertida en exigència pels moviments organitzats, de donar resposta immediata davant de situacions d'emergència social i drets socials bàsics com son l’habitatge o l’alimentació. Una tensió que és insalvable amb el marc existent, al menys en determinats territoris.

En aquesta situació, per una banda, els serveis socials intenten gestionar uns recursos escassos i puntuals per a situacions que, temps endarrere eren transitòries, però que avui sabem que s’han convertit en permanents; i per altra banda hi ha una ciutadania (poc organitzada si tenim en compte el nivell de desigualtat existent) que reivindica la satisfacció de necessitats bàsiques com a dret humà no condicionat a contraprestacions.

Tots sabem, i de vegades se’ns oblida, que ens trobem en un nou paradigma productiu i econòmic, li diguem crisi o li diguem estafa, en el qual el mercat de treball no podrà absorbir la població treballadora desocupada i, en el cas de fer-ho, serà en uns nivells de precarietat tant elevats que no les deixarà lliures del risc de perdre l’habitatge, de no poder pagar el lloguer, de no tenir accés a la ciutat per no poder pagar el transport, o de no poder fer front als rebuts de consum energètic. I és aquí on es dona el punt de partida del conflicte o la gran contradicció.

A l’Estat de Benestar de fa uns anys, que avui trobem a faltar i sabem no tornarà, els serveis socials tenien una funció molt concreta, donar una empenta i aixecar a les famílies per a que, en el moment que queien per qualsevol situació imprevista, poguessin continuar de manera autònoma la carrera d’obstacles de la vida. El serveis socials doncs, facilitaven transitòriament, o aquesta era la idea, la la incorporació al sistema de persones i famílies que temporalment havien quedat fora, donant-los suport per a què poguessin “normalitzar la seva situació” ( trobar una feina, tenir capacitat per mantenir-la, ordenar la seva vida, salvar algun problema familiar, etc...). Els serveis socials doncs jugaven una funció facilitadora i no finalista, és a dir, ensenyaven a pescar en comptes de donar el peix.

Ara la situació ha canviat, per a molta gent saber pescar no els servirà de rés perquè difícilment podran anar al riu, o més preocupant encara, saben pescar (de fet molts alguns inclús van tenir persones a càrrec com a autònoms de la construcció, sabien gestionar-se i guanyar-se la vida) però per a ells no hi ha peix, ni hi haurà, per molt que s'esforcin.

El nou context per tant, necessita de noves respostes, i aquestes respostes no podran ser donades des de les actuals polítiques, que són les polítiques del passat (i que partien d'un supòsit o aspiració de plena ocupació i d'igualtat d'oportunitats, que ja no es dona).

Què passa doncs ara, quan aquests fets desencadenants, com podria ser la pèrdua de la feina i seguidament de l'habitatge, son patits de forma àmplia per famílies d'un mateix territori, i quan apropar-se a la situació de la majoria normalitzada del barri es fer-ho a una majoria que viu en la precarietat, la inestabilitat i la incertesa permanent?

Podem continuar pensant en respondre reactivament només des dels serveis socials o és necessària una estratègia que impliqui a molts més actors amb una visió més preventiva? Quines condicions, amb qui i des d'on, han de possibilitar que ser “normalitzat” impliqui viure amb dignitat i amb algunes certeses, en lloc de fer-ho en la corda fluixa permanentment? On s'hauria de posar el focus del canvi, en els casos particulars o en la millora de les condicions generals dels territoris?

Avui dia la situació és desesperant, així ho expliquen els veïns i els propis professionals dels serveis socials. Els primers demanen respostes, els segons no en tenen i també es fan preguntes... “Què fas quan algú ve a serveis socials i t’explica plorant que ha robat al super unes compreses per a la seva dona?”, “com li planteges a un cap de família amb quatre nens que no té dret a cap ajut perquè havent perdut la feina també ha perdut el seu permís de residència? “què li dius a un nen que el dia de l’excursió en metro amb el cole et diu que no ha pogut portar la targeta T-12 perquè la té la seva mare per anar a netejar” “què fas amb algú de 55 anys, capaç i format, que ha perdut la feina, que ja no arriba a pagar el lloguer, i que saps que possiblement per la seva edat no tornarà a treballar? Si obté un ajut per a fer front al lloguer, que farà quan se li acabi?” I amb algú que cobra 428 euros d’una prestació i paga 300 de lloguer? Millorar la seva situació és dir-li que busqui un lloguer més econòmic?”

Gent que pregunta i demana ajut. Professionals amb respostes i solucions temporals. Professionals sense respostes davant la lògica del “pan para hoy y hambre para mañana”. Gent que vol “el pan para hoy” i ja arribarà “el hambre para mañana”, perquè és avui que ja tenen gana o els faran fora de casa. Gent que no té els drets bàsics coberts i que potser no els tindrà encara que aconsegueixi la feina precària que podrà trobar. Només respostes reactives davant els casos extrems. Només respostes reactives davant les pressions de la gent farta que es comença a organitzar. Professionals a primera línia sense capacitat de resposta i cada vegada amb major pressió assistencial. Professionals que són la cara visible de l'administració i que els toca donar el missatge de fins on arriba aquesta, i fins on no....

Si a tot això li sumem que cada dia a les noticies apareixen més casos de corrupció, que mentre uns no tenen per la targeta de metro altres gastaven milers d'euros amb les targetes black, que mentre a uns els tornen els rebuts de la llum altres tenen comptes a Suïssa i a Andorra, i que aquests mateixos han fet us de recursos públics o de les estructures de l'administració com si és tractés de la seva empresa familiar.... potser trobarem resposta al “perquè a nosaltres?"

Sobre este blog

Pista urbana quiere ser un espacio destinado a recoger debates, propuestas y análisis vinculados a los temas urbanos en un sentido muy amplio, aquí y en todo el mundo. En las ciudades los cambios y las transformaciones se hacen muy evidentes, y por lo tanto son lugares especialmente sensibles para seguir las nuevas dinámicas sociales.

Aunque la coordinación del blog corresponde al IGOP, las opiniones que en él aparecen sólo expresan el punto de vista del autor/a o autores/as que firman cada post.

Llegir Pista Urbana en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
31 de octubre de 2014 - 21:26 h

Descubre nuestras apps

stats