A partir de la primavera de 2011 es va posar de manifest l'existència d'una constel·lació de col·lectius de tota mena que canviaven les estructures, objectius i pautes d'actuació amb els moviments socials urbans més tradicionals: Els anomenarem nous activismes urbans (NUA). L'apogeu de la crisi amb els seus programes d'austeritat en les administracions públiques i la creixent necessitat de molts ciutadans de reinventar la seva forma de vida, el sistema polític i les ciutats en què vivim va ser l'estímul per a la consolidació dels NUA com a actors rellevants en la transformació social, política i urbana. Una finestra d'oportunitats s'ha obert i ha possibilitat que noves formes d'intervenir en l'espai públic, en la lluita contra l'exclusió social o a favor de la justícia urbana s'estiguin convertint en el germen de noves estratègies de governança de baix a dalt als barris de moltes ciutats espanyoles.
Què és el que fa que els NUA siguin diferents dels moviments socials tradicionals com ara les associacions de veïns?
Els nous activismes urbans no tenen les seves mateixes estructures, en realitat es caracteritzen per no tenir un patró organitzatiu comú o identificable, sinó que representen un continu que va des de moviments ja existents com el d'okupació, fins a simples convocatòries ciutadanes puntuals, passant per la intervenció tàctica sobre l'espai urbà. Durant els últims anys i de forma creixent s'han produït tota mena d'accions al centre i perifèria de moltes ciutats espanyoles que busquen transformar diversos aspectes de la vida a la ciutat: l'espai públic; el seu ús i significat; la percepció del barri, la seva identitat o l'apoderament dels seus residents com a subjectes participatius. Els objectius i les accions són efímers, temporals o amb una certa vocació de transformació permanent, sempre són innovadors i en moltes ocasions se situen a la perifèria de les vies públiques habituals, sovint esgotats o directament desarticulats com a conseqüència de la crisi i el desmantellament de departaments, polítiques i programes.
Aquesta és una de les grans preguntes que sorgeixen en definir als NUA: S'introdueixen entre les escletxes de l'administració on aquesta és inoperant o és aquesta la que s'aprofita d'ells per cobrir amb la iniciativa ciutadana part de les necessitats que l'austericidi ha anat deixant?
Baix cost econòmic i polític, i més innovació garantida per activistes molt formats i amb una bona capacitat d'acció. Visibilitat i propaganda per a una ciutat en crisi a partir dels que qüestionen el mateix model de ciutat neoliberal. L'heterogeneïtat dels NUA fa que en alguns casos siguin acceptats, en altres només tolerats i en altres directament rebutjats; però en qualsevol cas rarament són demandats com a actors en els esquemes de governança urbana.
El discurs dels Nous Activismes Urbans aborda la qüestió plantejant com un conjunt d'actors extitucionals, és a dir, que operen al marge de les administracions públiques però sense deixar d'aprofitar els espais que la retirada de lo públic deixa a la ciutat i un cert tactisme necessari per desenvolupar alguns dels projectes que persegueixen transformar els barris des de diferents punts de vista.
En general es podria apuntar les següents característiques dels Nous Activismes Urbans: la seva estructura organitzativa flexible, informal i horitzontal; el seu caràcter és una barreja entre acció política (no partidista), professionalització i mobilització; la innovació social com a principal eina d'acció política des de la generació de coneixement col·lectiu i la seva difusió des de la filosofia dels Béns Comuns; una composició social heterogènia amb joves qualificats de diferent origen social i professional que experimenten el difícil accés al mercat de treball; el domini de les noves tecnologies com a eina de mobilització, coordinació, debat i construcció d'identitats inclusives. Les mateixes tecnologies que generen comunitats en l'espai virtual, contribueixen a “desvirtualizarles” en l'espai físic i sovint micro de la ciutat. Potser la major finestra d'oportunitats és la mediàtica, on xarxes socials i dispositius donen lloc a noves eines i llenguatges amb els que els NUA tenen la capacitat de plantejar el debat polític en paral·lel (o a través) del dels mitjans de comunicació de masses, i competir amb ells.
La qüestió rau en l'evolució futura dels NUA, la seva permanència, la seva professionalització i la seva penetració en l'espectre polític convencional.
