Què fem amb la pobresa, la vulnerabilitat i l’exclusió social a la Comunitat Valenciana?

L’exclusió social és, al mateix temps, un fenomen del passat i del present i, si no s’hi posa remei, del futur. Afecta nombroses persones, col·lectius i territoris. La Comunitat Valenciana és un dels territoris on la pobresa, la vulnerabilitat i l’exclusió social estan molt presents; és urgent prendre mesures ambicioses i valentes que eviten la cronificació de la situació i permeten a les persones iniciar processos d’inclusió social.

La crisi actual i la manera com s’ha gestionat, les mesures de sostenibilitat pressupostària i les retallades han impactat profundament en la població; ha crescut la desocupació, la pobresa i l’exclusió social; les polítiques públiques de protecció social han estat insuficients, marcadament assistencials i moltes vegades el tipus de gestió ha comportat una pèrdua de drets socials i de dignitat.

La redistribució, la igualtat d’oportunitats i la cohesió social han quedat molt vulnerades. La nova qüestió social sorgida d’aquest escenari requereix una acció pública valenta.

Els rostres de la pobresa i de l’exclusió social hui en dia: sobrevivint amb dignitat?

Cadascú arriba a la situació de pobresa i/o exclusió social des de diferents causes i processos, però tots es troben sense un sistema de protecció social que els protegisca. Vegem uns quants dels casos que formen part d’aquests rostres i que ens permeten comprendre la situació.

Joan (45 anys) i Maria (43 anys), amb dos fills de 15 i 13 anys, amb estudis secundaris i vides laborals de 20 anys, en fa 5 que es van quedar sense faena, han esgotat totes les prestacions per desocupació i subsidis. Acudeixen als Serveis Socials, els ajuden amb els pagaments d’urgència i els tramiten la Renda Garantida de Ciutadania, fa més d’un any que esperen que algú els diga alguna cosa sobre aquesta prestació, i això que els van dir que era una ajuda específicament per a persones com ells. Esperen els 440 €, aproximadament, amb candeletes. Mentre esperen, van al banc d’aliments, a algun menjador social… i pensen “Tan poc valem per a aquesta societat? Que jo no sé comprar els aliments, com he fet tota la vida, que me’ls han de donar taxats? Que ja no sabem cuinar?

Remedios (34 anys), amb tres fills a càrrec seu de 13, 9 i 3 anys, sense estudis, viu a casa de la família on hi ha 10 membres en 70 metres, viu en un barri que va fer la Generalitat durant els anys 80 i 90, amuntegada; la seua vida ha estat marcada per les faenes de subsistència (recollida de ferralla, venda en mercats), les ajudes socials (Emergència, Renda Garantida,…), va a Càritas; tota la seua família i els seus veïns viuen així, li agradaria que els fills visqueren d’una altra manera, però no aspira a res, només a sobreviure. El fill gran, José, té problemes en l’escola, hi va de vegades i d’altres no; la filla Melanie hi acudeix regularment i el menut, Ángel, va a l’escola infantil. Als fills els han tramitat menjadors per a l’estiu, ella va al de La Caridad, cada membre de la família a un de diferent. També espera els 440 € i no en trau l’entrellat, perquè de vegades li ingressen els diners de colp i d’altres s’està sis mesos sense cobrar-los. Li van dir que signara uns papers, que participaria en un pla d’inserció (mesures per a millorar, formar-se, trobar faena, etc.), però mai no li han telefonat per a res. Signa els papers cada vegada que la citen. La treballadora social li diu que no disposen de personal per al pla d’inserció, que signe i avant. La mateixa treballadora social li diu que tot és una contradicció, fins i tot “mentida”, no sap quan li pagaran, que l’avise ella i que del pla se n’oblide. Per a Remedios tot és normal perquè sempre ha viscut així, fins i tot sa mare li diu que podria ser pitjor, que abans vivien en una barraca, sense res.

Xavier (58 anys), amb estudis universitaris, tota la vida treballant; fa 5 anys que s’ha quedat sense faena, ha acabat totes les prestacions, tots els subsidis i tots els estalvis. No té família ni sap a qui recórrer. Ha cobrat el PREPARA (400 €), però continua sense trobar faena. Massa gran, massa format, massa…; torna a anar al SERVEF al PREPARA i li diuen que no pot cobrar-lo més, ja l’ha cobrat una vegada. Va d’un lloc a un altre buscant ajudes, aliments, sovint li diuen que no hi té dret perquè no té fills a càrrec seu i el seu perfil no s’hi ajusta. Va demanar la Renda Garantida i fa 8 mesos que l’espera. Ja no sap on anar, ni què pot fer, malgrat que ha treballat tota la vida, ja no té el perfil per a res, sovint pensa que s’han oblidat d’ell.

Mohamed (20 anys) va arribar a Espanya des del Marroc amb 14 anys; després d’una travessia molt llarga de por i violència el van ingressar en un centre de protecció a València. L’han ajudat amb l’idioma, va poder fer un curs de formació en fusteria i llavors estava convençut que la seua vida havia canviat, estava a gust i, per fi, les coses anaven bé. Quan va fer 18 anys li van dir que havia de deixar el centre i es va poder estar uns quants mesos en un pis d’una associació que, finalment, van tancar, segons li van dir, perquè la Generalitat no ajudava a mantenir-lo. Ara alterna temporades al carrer, als albergs, etc. Ven “xocolate” i sobreviu. La policia ja l’ha detingut unes quantes vegades i li han denegat la renovació del permís de residència. L’ONG que l’ajuda hi ha recorregut en contra en el jutjat i continua esperant, malgrat que, de vegades, pensa que amb aquest permís o sense la seua vida canviarà ben poc.

Manuela (75 anys) viu sola en un quart pis sense ascensor, només percep la pensió no contributiva (367,90 €); amb això ha de pagar-ho tot i encara sort que l’habitatge el va adquirir quan era jove. A l’hivern no encén l’estufa i a l’estiu no té aire condicionat, la seua comunitat està formada per gent gran, tots amb recursos ben escassos, i no poden sufragar la despesa que comportaria posar-hi ascensor. S’ha acostumat a no eixir de casa, una vegada al mes un fill li va a comprar i, si ha d’anar a cal metge, ve, l’ajuda i la hi acompanya. La soledat és el seu dia a dia. Ha demanat l’ingrés en una residència; almenys tindrà companyia, s’alimentarà correctament i no passarà fred, però li han dit que, com que no és dependent, no és urgent, i no se sap quan s’hi resoldrà, pot tardar anys.

Són diferents rostres de la pobresa i de l’exclusió social a la Comunitat Valenciana: persones amb la vida resolta que actualment han quedat fora del sistema, d’altres que han viscut en l’exclusió social generació rere generació; n’hi ha que el perfil s’ajusta a no se sap què, d’altres que al cap d’un temps d’intervenció social se les ha deixades a la seua “sort”.

El perfil de les persones en exclusió social és plural; des d’una mirada més sociològica, l’Informe sobre exclusió i desenvolupament social a la Comunitat Valenciana de la Fundació FOESSA (2014) assenyala que els sustentadors[1] de les llars en exclusió social a la Comunitat Valenciana són, principalment, homes, però tenint present al mateix temps que el 37% són dones, i que tenen una mitjana de 48 anys, sensiblement inferior a la de la resta de la societat a la Comunitat Valenciana. Són de nacionalitat espanyola majoritàriament, tot i que s’hi observa també una sobrerepresentació de sustentadors de nacionalitat estrangera no comunitària o de la UE-12 ampliació. Generalment, presenten nivells d’estudis mitjans-baixos; hi destaca també el pes dels que sí que tenen estudis del tipus Batxiller, BUP, FP o estudis superiors que estan en situació d’exclusió social (el 19,3%). Com és lògic en el context de crisi d’ocupació, la majoria dels sustentadors exclosos estan en situació de desocupació (el 52%). I el 21% sí que treballava, sense que el fet de tenir una faena haja estat suficient per a millorar substancialment la seua situació social.

Aquest informe assenyala que l’absència d’ingressos per rendes de treball els caracteritza en el 38% dels casos, en què els membres només han percebut ingressos de protecció social; un 70% es caracteritzen perquè són llars pobres (un 28% de pobresa moderada i un 42% de severa). Hi ha una baixa intensitat laboral en els seus membres (el 57%). Hi sobreïxen les llars estrangeres comunitàries o originàries de països de la UE-12 ampliació (el 20,4% envers el 8,6% en total a la Comunitat Valenciana). Moltes d’aquestes llars se situen en barris degradats o marginals i en municipis de més de 100.000 habitants.

D’altra banda, a partir dels informes es detecta que hi ha situacions, com ara la nacionalitat diferent de la UE-15, la desocupació de llarga durada i l’ètnia gitana, entre les quals el risc d’exclusió és notablement superior a la mitjana, ja que duplica la taxa d’exclusió social entre la població de la Comunitat Valenciana. Al mateix temps, les persones amb una ocupació irregular (63%), les llars monoparentals ampliades (57%), les llars dels barris degradats o marginals (60%) i les llars amb persones amb discapacitat i amb menors de 18 anys (55% respectivament) completen el perfil de famílies amb més risc d’exclusió social entre les llars de la Comunitat Valenciana.

Desigualtat, pobresa: creixen o decreixen?

La pobresa, la vulnerabilitat i l’exclusió social és conseqüència del creixement gegantí de les desigualtats de renda, de riquesa, territorials i de poder. S’oblida que en les nostres societats sempre hi ha una distribució desigual del poder entre classes, entre grups socials, entre gèneres, generacions i territoris. Sovint, i cruelment, se’n fan lectures interessades que “culpabilitzen” les persones de la seua pobresa i de la situació d’exclusió social, “no en va fer prou, no ha sabut esforçar-s’hi, és que l’ajuden i no ho aprofita”. Aquesta distribució desigual es pot incrementar o descendir, es pot agreujar o disminuir significativament, és a dir, depén del conflicte social i del poder entre els sectors socials bàsics.

La conseqüència de tot això no és cap altra que, d’una banda, el creixement enorme de la riquesa en una minoria cada vegada amb més poder i influència política; de l’altra, el creixement generalitzat de la precarietat, la inseguretat social i la pobresa, tant absoluta com relativa. A això s’afig una economia que creix poc i malament, i amb un deute públic que ja supera el PIB. El procés és, almenys, curiós: es continuen abaixant els impostos per als rics, fet que agreuja la crisi fiscal de l’Estat que, d’una manera o d’una altra, l’obliga a emetre un deute públic que els rics acaben comprant, de manera que es deixa les arques de l’Estat sota el seu control. De fet, l’Informe mundial de la riquesa[2] publicat per la consultora Capgemini per al 2015 revela que la millora del PIB va fer elevar l’any passat el nombre de milionaris espanyols a 195.000, fet que comporta un increment del 8,4% respecte del 2014. Es tracta de l’increment més alt registrat a Europa en el mateix període, per damunt del d’altres països comparables, com ara els Països Baixos (7,9%), França (5,9%) i Alemanya (5,6%). El nombre de les grans fortunes a Espanya continua creixent i arriba a un creixement del 50% des de l’any 2008, considerat com el de l’inici de la crisi a Espanya i en què hi havien 127.000 milionaris.

Ildefonso Marqués Perales, professor de la Universitat de Sevilla, demostra en els seus treballs d’investigació sobre la mobilitat social a Espanya que està parada des de la dècada dels 90, els extrems no atrauen i, de fet, els joves espanyols disposen hui en dia de menys possibilitats que els pares per a escalar socialment. L’autor conclou que les “profundes transformacions” sectorials i econòmiques a Espanya no han comportat una veritable “oportunitat” de classe. D’altra banda, la crisi ha provocat una certa involució, perquè moltes persones són expulsades del mercat de treball i d’altres s’hi incorporen en condicions molt adverses.

El 2014, l’Enquesta de Condicions de Vida presentava una taxa de persones en situació de risc de pobresa o d’exclusió social a la Comunitat Valenciana del 34,7% (més de 1.700.000), 14,2 punts per damunt de la que s’hi donava el 2007, mesurada d’acord amb la metodologia AROPE (Estratègia 2020).

En l’informe Recuperació? Enfocament agregat envers enfocament de la privació. Anàlisi i perspectives de la Comunitat Valenciana 2015 fet per l’Observatori d’Investigació sobre Pobresa i Exclusió a la Comunitat Valenciana, es compara la taxa de risc de pobresa de la C. Valenciana amb el conjunt de les comunitats autònomes. En aquest sentit, trobem que la taxa de risc de pobresa entre les diferents comunitats presenta una gran variació. Navarra comptabilitza la dada més reduïda i se situa en el 9.41%, mentre que en l’altre extrem hi ha la Regió de Múrcia, on de cada 100 persones 41 estan, segons aquesta mesura, en risc de pobresa. La C. Valenciana se situa lleugerament per damunt de la mitjana per a Espanya, en concret la taxa és del 22,7%, mentre que a l’Estat arriba al 21,96.

En aquest mateix informe s’analitza que la població valenciana, des de la crisi, disposa de menys ingressos i la població pobra és encara més pobra, és a dir, la pobresa ha augmentat i s’ha intensificat. La RUC (renda per unitat de consum) ens informa de la renda mitjana de què disposen les llars tenint-ne en compte la dimensió i la composició; en termes nominals ha passat de 18.899 euros a 14.023, això és, una disminució de l’11,8%. I en termes reals la renda ha passat de 16.618 euros a 13.516, de manera que es comptabilitza una reducció del 18,6%.

El mateix informe indica que, per al col·lectiu jove, és a dir, les persones entre 16 i 29 anys, la caiguda ha estat més abrupta; en el principi del període comptabilitzava 16.618 euros, un 4,5% més que la població en general, mentre que el 2013 havia abaixat fins als 14.023 euros i se situava un 3,6% per davall. Considerant la inflació, la RUC real ha passat dels 16.532 euros als 11.841, una reducció del 28% enfront de la disminució del 18,6% de la població general. Com que el 70% de les rendes de les llars provenen de les rendes laborals, l’impacte diferencial de la crisi sobre la renda dels joves es deu a la destrucció d’ocupació més alta que ha patit el col·lectiu i a les pitjors condicions salarials.

Precisament en el col·lectiu dels més grans de 65 anys la intensitat de reducció de renda ha estat més baixa; en termes reals han perdut un 12%, molt lluny del 28% dels joves. La crisi econòmica ha reduït de manera significativa la renda mitjana dels valencians i de les valencianes, encara que l’impacte ha estat molt diferent en funció del col·lectiu analitzat. De fet, la incidència de la pobresa en els joves ha passat de registrar uns valors semblants al de la població general el 2008 (entorn del 20%) a escalar fins a un preocupant 31,45%, que supera en gairebé 9 punts percentuals la incidència per al conjunt de la població. No sols pràcticament un de cada tres joves està en risc de pobresa, sinó que també, malgrat la rellevant caiguda del llindar de pobresa, els que són pobres ho són molt més encara, ja que la intensitat de la pobresa pràcticament es dobla i es passa del 6,62% a un agut 12,22%.

Si aprofundim encara més un dels col·lectius especialment vulnerables, hi ha l’Informe sobre pobresa infantil i exclusió social a Espanya de l’organització Save the Children del 2014, en què es reflecteix que la pobresa infantil és del 30,5%, és a dir, 2.540.763 xiquets i xiquetes viuen en llars amb ingressos que se situen per davall del llindar de pobresa. Aquests menors viuen en cases amb una renda inferior al 60% de la renda mitjana. I un 15,7% en situació de pobresa severa (1.307.868), i mesurada en termes d’exclusió social a partir de l’AROPE, la xifra és del 35,8% en risc de pobresa o exclusió social (2.982.272). Aquestes dades comporten a la Comunitat Valenciana el 32,3% de pobresa relativa (289.816), el 12,8% de la pobresa severa (114.850) i el 40% (358.906) en risc de pobresa i exclusió social.

Potser una de les qüestions més significatives és la reproducció social de la pobresa, com s’evidencia en l’informe La transmissió intergeneracional[3] de la pobresa: factors, processos i propostes per a la intervenció de la fundació FOESSA de l’any 2016. Hi ha una forta associació entre les condicions de vida dels pares i els fills. En l’estudi s’identifiquen diversos factors de caràcter estructural que intervenen i actuen en aquesta transmissió de la pobresa, com són el nivell d’estudis, la situació laboral, l’ocupació i la renda.

S’hi indica que, malgrat que al nostre país s’ha produït una mobilitat educativa ascendent generalitzada com a fruit de la universalització de l’educació, 8 de cada 10 persones amb pares que no es van traure la primària no han aconseguit completar els estudis secundaris.

La situació laboral i l’ocupació dels progenitors són factors que, a més d’estar relacionats amb el nivell educatiu que permet exercir unes tasques o unes altres, també estan lligats estretament a l’existència o no d’una font d’ingressos i a la quantitat corresponent. Aquest estatus laboral representa un factor ben clar de transmissió intergeneracional entre pares i fills.

Així mateix, s’ha constatat una correlació ben alta entre les dificultats econòmiques a les llars d’origen i el nivell de formació a què s’ha arribat. A mesura que els problemes financers decreixen, augmenta la proporció d’adults amb nivells educatius alts. De fet, els problemes econòmics suposen un fre per a assolir nivells educatius més alts: 4 de cada 10 adults (41%) que han viscut l’adolescència amb problemes econòmics molt freqüents, no han aconseguit acabar l’educació secundària. Aquesta situació només afecta el 8% dels que mai no han tingut dificultats.

En síntesi, la pobresa present genera pobresa futura. S’inverteix molt poc en família i infància. La part del PIB que Espanya destina a la infància i a la família és de l’1,3%, enfront del 2,2% de mitjana de la UE-27. La despesa en infància i família representa el 5,3% del total de despesa en protecció social, mentre que en la UE-27 la despesa en infància i família suposa el 7,5%.

Els serveis socials valencians: sense capacitat ni mitjans

El nostre estat social i democràtic de dret es caracteritza per incorporar obligacions que requereixen prestacions positives en garantia dels drets socials, és a dir, en el cas concret que ens ocupa plans, programes i prestacions per a afavorir la inclusió social.

No obstant això, els serveis socials valencians, després de més de dues dècades abandonats, despersonalitzats, desordenats, constitueixen, com assenyalen Uceda-Maza i Martínez-Martínez en l’obra coordinada per Joan Romero i Andrés Boix (2015) Democracia desde abajo. Nueva agenda para el gobierno local, l’exemple evident d’inestabilitat i improvisació, i s’hi explica per l’escàs desenvolupament de la normativa planificadora i per l’escassa inversió en aquest desenvolupament, en què ha prevalgut un model assistencial que els gestors actuals hauran de transformar en totes les dimensions: conceptuals, normatives, metodològiques i de participació.

Aquests mateixos autors, en l’informe Recuperació? Enfocament agregat envers enfocament de la privació. Anàlisi i perspectives de la Comunitat Valenciana 2015, posen de manifest el desequilibri que hi ha en els pressupostos de serveis socials respecte d’altres àrees municipals; tan sols el 8% dels professionals van assenyalar que el pressupost era equilibrat. D’altra banda, el 36,6% dels professionals van marcar la poca efectivitat del sistema; si a això afegim la sensació de resposta parcial i de pegat, és a dir, fragmentària, escassa i puntual en les situacions presentades (p. ex. davant d’una carència d’ingressos sostinguda, la resposta habitual és una ajuda d’emergència puntual; davant d’un desnonament, l’ajuda per a pagar-ne un mes, etc.), el percentatge de percepció negativa augmenta fins al 78,6%.

Els professionals van considerar que la càrrega assistencial ha estat molt superior en els últims anys (89,3%), mentre que els recursos han descendit significativament (67%) i la sensació de frustració dels actors del sistema ha crescut (72,3%).

És un sistema que podria aportar molt en la inclusió social des de la garantia de rendes (renda mínima potent i protectora), des del procés metodològic d’inserció social (acompanyament social) i des d’una acció desenvolupada des de l’ètica i la dignitat amb les persones (superant la noció assistencial).

Aquests anys hem assistit a la generació de respostes a l’exclusió social des de mesures totalment assistencials, com els bancs d’aliments, els menjadors socials d’estiu, el repartiment de menjar, etc., i és molt qüestionable que aquestes mesures siguen útils, necessàries i que, fonamentalment, respecten la dignitat de les persones. Més aïna han estat un pegat del vell sistema de beneficència que va durar a Espanya fins a la instauració dels moderns serveis socials durant els anys 1980.

En aquest sentit, l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials du a terme des de fa anys, amb gran precisió i repercussió, els informes de desenvolupament dels serveis socials, denominats Índex DEC, en què, per a l’any 2015, observem que el desenvolupament dels serveis socials valencians és irrellevant des dels drets reconeguts, l’esforç econòmic i la cobertura. De fet, una de les dades més significatives per a l’any 2014 són les grans diferències en inversió per habitant, des dels 611 € per habitant en serveis socials del País Basc, enfront dels 204 de la C. de Valenciana, és a dir, tres vegades més. Però fins i tot considerant només les comunitats de règim comú, Cantàbria, Extremadura i La Rioja van invertir entre 388 i 389 € per habitant el 2014, gairebé el doble que la C. Valenciana o Múrcia, amb 204 i 225 € per habitant, respectivament.

Una de les mesures principals per a garantir un mínim d’ingressos a Espanya són les rendes mínimes que a la C. Valenciana adquireix la denominació de renda garantida de ciutadania. En l’informe de l’associació s’evidencia l’escassa rellevància d’aquesta renda a la C. Valenciana; de fet, només un 3,3% (40.283 perceptors i 1.209.368 habitants en risc de pobresa) de la població en risc de pobresa percep la renda, enfront d’un 62,6% del País Basc, o un 22,6% d’Astúries, o un 12,3% de Cantàbria. La quantitat mínima que s’hi abona és de 400 euros, renda que constitueix una de les més baixes de totes les comunitats autònomes. No sols el percentatge de població a què arriba és molt reduït, sinó també una quantitat insuficient perquè els receptors d’aquesta renda puguen fer una vida digna.

Ara és el moment que la Generalitat Valenciana aprove un pla valencià d’inclusió social, ambiciós, efectiu i amb enfocament globalitzador; liderat pel Consell en ple, amb la participació de totes les conselleries i diputacions, perquè la inclusió és responsabilitat de tots. Així mateix, a escala local cada municipi o agrupació, en funció de les dimensions, han d’aprovar el seu pla local d’inclusió social, amb un diagnòstic local i propostes d’acció arrelades al territori i pròximes a les persones. El teixit social representat per les entitats, que moltes voltes han estat els únics que molt meritòriament hi han estat presents, ha d’aportar-hi el seu profund coneixement del tema, la seua capacitat de reacció i comprometre’s en un treball en xarxa amb les administracions públiques.

Hem d’aspirar a una societat caracteritzada per ser inclusiva, en què es reconega que totes les persones tenen el mateix valor i han de participar de manera equitativa en els diferents àmbits: educatiu, econòmic, legal, polític i cultural. Assumir el valor de la diferència, el respecte a la diversitat i disposar de forts mecanismes per a assegurar la garantia dels drets humans, la dignitat i la ciutadania activa de totes les persones, fomentar el diàleg com a element clau per a fer les reformes que necessita l’ineficaç sistema de protecció social actual. Reformes que impliquen a tots i totes, i que demanen consensos difícils en una societat fragmentada i dualitzada.

Com indiquen els professors Ximo Azagra i Ximo García-Roca en el seu magnífic assaig La sociedad inclusiva. Entre el realismo y la audacia, publicat el 2015, “la part econòmica és també política, i la social és també cultural, i la física és també psíquica, i l’educativa és també sanitària i la local és també global. En definitiva, els problemes socials són problemes espacials, encara que els factors de precarització i d’exclusió social són, en la majoria dels casos, extraterritorials”.

En conclusió, al nostre país hi ha un problema, i cada vegada més gran, de distribució de la riquesa, d’increment de la desigualtat social, d’apartar cada vegada més les persones a situacions de vulnerabilitat i d’exclusió social, a més d’un model de protecció social dèbil i ineficaç per a prevenir l’exclusió social i tremendament incapaç de donar suport en els processos d’inclusió social; però també hi ha una oportunitat, la carència d’estructura i de plans efectius permet crear instruments forts i vàlids que respecten la dignitat de les persones.

Francesc Uceda és professor del Departament de Treball Social i Serveis Socials i membre de l’Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local a la Universitat de València

[1] S’ha considerat com el sustentador principal la persona que aporta la font principal d'ingressos a la llar, independentment que siga mitjançant la retribució de la seua faena o perquè és titular d'una prestació o un altre tipus de protecció social

[2] Defineix milionari com la persona amb un patrimoni superior a un milió de dòlars en actius invertibles, exceptuant la residència principal, peces de col·leccionista, béns fungibles i béns de consum durador.

[3] Es refereix a les dificultats que té una generació que ha viscut els primers anys en una llar en situació de pobresa per a generar un canvi ascendent en l'estatus socioeconòmic amb relació a la generació anterior.