Ferran Torrent: “Em maten els transcendents, no entenc la vida sense humor”

Ferran Torrent –que complirà ben aviat 72 anys, si bé ell es plantà en 58: “Jo dic que tinc 58 anys i em quede tan tranquil”– és tot un “figura”. Provocador, rialler i aficionat a jugar amb els lectors, tant en els seus llibres com en les entrevistes, l’escriptor de Sedaví es mostra content i satisfet amb la seua darrera novel·la, Memòries de mi mateix (Columna Edicions): “Tinc la sensació que aquest llibre podrà perdurar en el temps, no totes les novel·les que he escrit han envellit bé”. La vida dels llibres, ja sabeu, és capritxosa i imprevisible, però això no li ha impedit a Torrent anar sumant títols i lectors, i amb aquesta novel·la, que és la número vint-i-quatre, suma quatre dècades escrivint.

Potser han passat deu o fins i tot quinze anys, des de l’última vegada que vaig parlar amb Ferran Torrent, i tanmateix el trobe “igual”, bé, amb matisos: enèrgic, divertit, segur d’ell mateix. “Tinc molt bona autoestima”, diu, i no cal que ho jure perquè Torrent va per la vida fent honor al seu nom. Amb tot, és honest i assegura que també ha passat per moments de certa ansietat i incertesa. Evidentment, no tot són flors i violes en la vida d’un novel·lista, ni tan sols en la dels d’èxit, o potser sobretot en la d’aquests perquè la pressió sota la qual treballen és major; cada novel·la suposa jugar-se-la, i no sempre guanyen. Així i tot, amb Memòries de mi mateix diria que, com en el pòquer –joc al qual els seus personatges són molt aficionats– Torrent ha fet un full.

El temps ha passat, sí, quaranta anys, i ell no se n’ha baixat del tren. “Si algun dia em falten les idees, me n’aniré, plegaré. De moment, per sort, no me n’han faltat”. Una retirada a temps és sempre una victòria.

L’espere al vestíbul de l’hotel Westin, de València, a ell i a Jesús Císcar, que farà les fotografies. Tots dos es coneixen des de fa anys, de quan creuaven la frontera amb entrevistes enregistrades en cintes de cassette, això és ja quasi una època vintage, quasi tant con ells dos, peces clau del periodisme dels anys vuitanta i més enllà.

He triat el Westin per a l’entrevista perquè m’agrada: és tranquil, elegant, s’hi treballa bé, i trobe que estarà a l’alçada d’un entrevistat de “gustos refinats”, tot i els seus orígens populars de l’horta. Res és incompatible, segons com es mire. Torrent demana una camamil·la i li trauen una font de vora mig litre d’infusió amb un ciri a sota i un plateret amb un pastisset diminut, Espere uns segons el seu comentari, i no falla, mira el cambrer i diu: “Açò per a que és, perquè m’hi pose jo dins?”. El jove es queda astorat i no sap què contestar, no m’estranya! Jesús Císcar i jo anem a bacs.

De Torrent destacaria el seu humor, marca de la casa, però també la seua loquacitat, no es queda mai sense paraules, i si te’n descuides no t’hi deixa ficar cullerada. És divertit, xerraire, el seu sentit de l’humor, com deia, és infatigable, com ell, a més, coneix un fum de gent i té anècdotes per a parar un tren, al punt que, si es deixa anar, et fa un discurs en el temps de fregir un ou, amb blonda i tot.

Diu que li agrada molt preservar la seua intimitat i vida privada, i que no té cap interès a escorcollar en la dels altres, però els novel·listes, ja sabeu, viuen de saber i contar coses d’ells i dels altres, encara que amb altres noms i matisos. Tanmateix, no hi ha ficció que no brolle d’una realitat. En tot cas, Torrent fa la volta de tal manera a les històries que conta que queda tot ben dissimulat... És llest. A més, és un escriptor d’ofici, amb destresa narrativa per a construir trames argumentals d’una certa complexitat i diàlegs bons i divertits, plens de ritme i moments memorables. Trames eficients i efectives que embolcalla de tocs d’humor combinats amb una mica de tendresa vers els personatges més desafavorits, i tota mena de detalls “insignificants” en la descripció d’ambients que tornen l’atmosfera i els fets reals o, almenys, versemblants.

La tribu de personatges –tant protagonistes com secundaris– que ha anat construint Torrent i que sovint es repeteixen en les seues novel·les, és difícil d’oblidar, i això, segurament, li ha suposat una familiaritat i un apropament als lectors. Hi ha un batec vital que envolta la galeria dels personatges creats per Ferran Torrent, capaç de fer-los saltar d’una novel·la a una altra sense perdre un bri de vida, la qual cosa dona aquesta sensació de retaule compacte.

Ferran, quaranta anys d’ofici i benefici(s). Tota una vida.

M’he guanyat la vida bé, també amb altres coses, no només escrivint novel·les. No em queixe. Si després de quaranta anys encara puc escriure i em lligen, doncs no demane més. A més, m’ha permés de viure bé.

I de viure bé. De pagar-se els vicis, com vostè diu?

Sí, també, que en tinc molts i per això necessite vendre bona cosa de llibres [diu rient i amb aquesta expressió entremaliada que conserva intacta, malgrat els anys]

Imaginava que tindria tanta metxa com a escriptor?

Jo, com Diego Simeone, l’entrenador de l'Atlético de Madrid, “partit a partit”. No imagine el futur, no faig plans de futur.

Però sí que pot mirar al passat i fer-ne un balanç, com a escriptor de llarga durada. Una mena de long writer, jugant amb el terme long seller.

Quan començava volia tindre una editorial eficient i arribar al públic, i ho he fet, però, alerta! Si falle, estic preparat per a anar-me’n a casa. Me n’aniria tranquil·lament. “Fins ací arribà la riuada”, que deien els valencians. Estic més preparat per al fracàs que per a l’èxit. Quan acabes una novel·la i creus que t’ha eixit bé, tens bones sensacions perquè comproves que el resultat coincideix amb la idea inicial que tens al cap, amb el que volies fer des d’un principi.

Tornant als començaments. Alguns artistes plàstics, com comenta vostè en la novel·la, compren la seua primera obra per a destruir-la. I els escriptors?

Et diré que la quarta novel·la que vaig escriure no la vaig publicar mai. Era en Quaderns Crema i en revisar les galerades me’n vaig fer enrere, no m’agradava. I Jaume Vallcorba la volia publicar, però no vaig voler tirar endavant. I clar, també Woody Allen ha fet pel·lícules dolentes, però no a consciència. Jo era ben conscient que allò no havia de publicar-se, em donava una sensació dolenta. Curiosament, la vaig retrobar durant la pandèmia.

Vint-i-quatre novel·les són moltes novel·les. Renega vostè d’algun dels seus llibres?

No totes les novel·les han envellit igual de bé. N’hi ha sis o set que no han suportat molt bé el pas del temps. Els primers llibres, tot i que alguna vegada m’ho han proposat, no els reeditaré. S’hauria de reescriure molt perquè han perdut bastant, i hi hauria de tenir molt de temps. He aprés a escriure, escrivint novel·la. No escric pensant en la transcendència de la literatura i de l’art, això em fa gràcia, em pixe de riure, però sí escric per tenir lectors. Ara bé, reconec que hi ha sis o set novel·les que no han aguantat el pas del temps i s’han perdut. Et diria que les que millor hi han sobreviscut són Gràcies per la propina, L’illa de l’holandés, Bulevard dels francesos i la trilogia: Societat limitada, Espècies protegides i Judici final.

Amb vint-i-quatre novel·les és normal tenir alts i baixos.

I tant! Tots els escriptors en tenen. Mira Philip Roth i Mario Vargas Llosa, per exemple, fan molt bones novel·les, però no totes són igual de bones.

A propòsit de Vargas Llosa, hi ha una tècnica narrativa nova en aquesta novel·la que vostè no havia fet mai abans, i que he escoltat que ho havia llegit a Vargas Llosa: intercalar dos diàlegs en una mateixa plana, la qual cosa, d’una banda, dona realisme i ritme al relat, i d’altra, esperona el lector a estar ben atent perquè, en cas contrari, s’hi perd...

Sí, ho havia vist fer en ell i finalment m’he atrevit a dur-ho al meu llibre. I és cert que és una mena de trampeta i que el lector hi ha d’estar atent, perquè si no, a la mínima es pot despistar. Però si et fixes, cada vegada que comença un diàleg nou torne a un tema esmentat anteriorment, i així enllace i recupere el fil i l’atenció del lector. És com quan en Gràcies per la propina deia allò de “Soc Ferran Torres i em vaig masturbar la primera vegada quan tenia nou anys” o allò que fa Muñoz Molina quan escriu. “Fui a Madrid a matar a un hombre que no conocía”. M’avance al que passarà just després. En Memòries de mi mateix m’he circumscrit a la novel·la, no he jugat al misteri. Hi ha un context històric molt present i definit, amistats fortes, i un destí marcat per una pintada, una banalitat que finalment acaba en tragèdia...

I no direm més... Com s’oxigena Ferran Torrent entre novel·la i novel·la?

Imagina que aquesta darrera novel·la la vaig acabar el quatre de gener.

Fa no res.

Els editors estaven dels nervis, però és que vaig estar treballant en ella fins al darrer moment. I què com m’oxigene? Doncs mira, fins que no passe l’estiu, no em posaré a treballar.

I després diuen que els professors i els mestres són els que tenen més vacances!

Ei, alerta! No em posaré a escriure, però ara no pararé amb la promoció del llibre.

Però això a vostè li agrada, que és prou mediàtic, o “discretament mediàtic” perquè també fa molta vida al poble, i vida casolana, tinc entès.

La promoció l’has de fer, però acabes cansat. Durant molts anys no vaig parar, amunt i avall, i he eixit molt, molta vida nocturna, però des de fa un temps duc un ritme ben tranquil. Sope prompte i, de seguida, al llit a llegir. Faig esport. La meua vida és això: l’escriptura i alhora molta lectura, l’esport, les tertúlies, m’agrada molt parlar, i algun viatge. Res de l’altre món, és allò que li agrada fer a molta gent.

I jugar al dòmino a Sedaví amb els de tota la vida.

Això també. Quan em veuen pel carrer m’enxampen de seguida.

Tornem a la idea de “com s’oxigena” que ens n’hem anat.

Faig una pausa llarga entre novel·la i novel·la i deixe que el cos m’ho demane, que em demane tornar a escriure, i si no és el moment, ho deixe córrer. Els començaments sempre són complicats. A mesura que passes anys escrivint, els problemes es multipliquen.

Vol dir que cada vegada s’exigeix més?

Exacte! Soc autoexigent, sempre vull aprendre, i he arribat a tenir ansietats, però tracte d’evitar-ho. Una dosi d’ansietat és necessària per a escriure, convé estar crispat amb el text per estar-hi atent, però no deixar-te dominar per la situació. Corregisc molt quan acabe una novel·la. En una primera escriptura em centre en l’argument i en els personatges, la polida d’estil ja la faig després. El que més m’interessa és l’arquitectura de la novel·la. La banda sonora, que dic jo, ja la corregiré. L’arquitectura i l’estructura són crucials. És on me la jugue. El resultat final està corregit i rescrit, li lleve diàlegs, repeticions, i li aporte coses noves, perquè a les meues novel·les hi ha tot un joc entre coses que saben els lectors i que no saben els personatges i viceversa.

Per què aquest títol, Memòries de mi mateix?

Per a mi els títols de les novel·les són molt importants i normalment faig llistes llargues de títols, molts títols, fins que trobe que ja he ensopegat amb el millor. En aquesta ocasió. aquest títol no era la primera opció, però finalment es va imposar, i jo volia jugar amb l'al·literació de la M, Memòria de mi mateix, tres emes. Vaig saber que el títol era bo perquè no li agradava a l’editorial [riu amb un puntet maliciós]. I finalment, perquè no dugués el lector a confusió, van decidir escriure en la coberta la paraula “novel·la”, i tot queda clar.

Per cert, content amb la coberta del llibre?

Molt! La van triar a l’editorial.

Escriurà mai les seues memòries?

No crec perquè faria caure massa gent. Cal anar amb compte amb la intimitat dels altres, excepte si ho publiques en morir, com el cas de Rafael Chirbes i tants altres. En tot cas, si les escriguera, que no ho faré, ja tinc el títol.

Quin?

Parla, perla [riem tos tres],

No està malament, veig que la fórmula li agrada, Parla, Mític, com la darrera part de Memòries de mi mateix, i parafrasejant un dels millors llibres de memòries que recorde haver llegit, Parla, memòria de Vladimir Nabokov.

I tant, junt amb altres. M’agraden les memòries de gent que ha tingut literatura, però també vida. No només un bany d’erudició i de lectures, sinó vida, batec. Com ara les memòries de la guerra de Winston Churchill, o un llibre que vaig trobar atzarosament i que em va fascinar, Mis atracos, de Paul Dellapina, on conta les aventures del cèlebre Arsenio Lupin i parla de la corrupció democràtica que domina el món. També m’agrada molt el que fa Emmanuel Carrère en les seues novel·les.

Ací ja entrem en el terreny de l’autoficció. Per cert, que Carrère admet ser deixeble d’Annie Ernaux. Assegura que ella ha estat una mestra.

No l’he llegida.

Doncs l'hi recomane, no només perquè siga premi Nobel de Literatura, sinó perquè és una mestra en molts sentits. Per cert, llegeix autores?

Sí, però més en assaig. Llig prou d’assaig escrit per dones. Recentment he llegit Diosas de Hollywood, de Cristina Morato. Un llibre que parla de les vides d’Ava Gardner i altres grans actrius del cinema nord-americà. Per a mi Ava Gardner era la més gran, fascinant!

El cinema sempre està molt present en les seues novel·les.

Sí, perquè era la diversió durant la meua infantesa i joventut. El cinema i el ball. I a València hi havia grans sales de cinema on veníem la gent dels pobles propers a la ciutat. Guarde un record especial pel cinema Metropol, hi anava de xicotet amb el meu pare i ara diuen que el reobriran, és un edifici d’art déco valencià molt bonic. De fet, tinc en ment una pròxima novel·la ambientada al Metropol. Trobe que tinc una ànima dual, vida de poble i vida de ciutat, però cada vegada faig més vida de poble i de vegades fins i tot he vingut caminant a València des de Sedaví. És una hora i quart si vas espai, a bon ritme, una hora i et plantes a la plaça de Sant Agustí. Al meu poble encara hi ha gent que ve caminant a València: “Escolta, és un euro cinquanta el bitllet”, em diuen. I comencen a caminar xino-xano..,

O siga, que ja està pensant en tornar al ring… O al Metropol, segons es mire. El veig en plena forma.

Em trobe bé, però després falta que vinguen les idees. Fa deu anys no em trobava tan bé com ara, i em pesava treballar, em fotia una mica fins i tot. Saps, quan estic escrivint hi ha dos mons, el de ficció i el real, i el primer el visc molt, com si tractara els personatges cada dia, perquè em pose molt en la pell de tots ells, i això és molt intens.

En Memòries de mi mateix hi ha dos ambients ben marcats, dos universos, els pobles de l’horta amb la classe treballadora, obrers, i petits empresaris de la fusteria, i la ciutat de València, amb els outsiders, el polítics, els fiscals, els periodistes etc. En els anys seixanta els pobles i la ciutat de València viuen més d’esquena que no pas ara.

Són dos mons que conec bé des de fa molts anys. Els tallers i els xicotets empresaris del meu poble estaven plens de treballadors que el que volien en el anys seixanta era fer-se la caseta a l’hortet i comprar-se un cotxe 600. I el vermut dels divendres i dissabtes. Hi havia categories, els que podien menjar olives farcides i sèpia a la planxa eren uns privilegiats, la resta, el altres. Els treballadors arribaven al bar amb el sobret marró i dins duien la setmanada. Allà apartaven uns diners per a cada cosa, inclòs el vermut. Això ho he vist jo quan feia hores al taller de xapa. I la il·lusió que et feia anar a cobrar la paga! El anys seixanta ja són història, ben mirat, faig novel·la històrica.

L’altre món són el outsiders, el “segon sistema” com en diu Joan Josep Isern. Jo he sentit més empatia pels personatges del poble, en especial el Joan, i la seua germana, Francis. Per cert, molt bo el personatge de Francis.

En aquests personatges del poble hi ha l’aventura i la ingenuïtat, l’amistat. Els dilemes ètics. Els tres amics, Ramon, Miquel i Joan entren en conflicte i hi ha un equilibri entre ells que es trenca. Tota això entra en joc. Francis és un personatge ambivalent, que es desmarca de les dones de l’època i dona molt de joc.

I l’humor… Vinga tirar bombetes ací i allà, com aquella que diu: “vius millor que un alliberat sindical”…

Per descomptat! [i riu]. No entenc la vida sense humor. I escriure sense humor, encara menys. Em maten els transcendents. Al meu poble, encara que fores el Premi Nobel et dirien igualment: “maricón, què no vens a jugar al dòmino?”.

Aquest microcosmos “inimaginable”, mig esbojarrat de la residència del carrer Pelai de València que apareix a la novel·la i la tribu urbana que hi viu, personatges outsiders i no tan outsiders, és ben divertit, una mena de metàfora de la vida real. En principi sembla una exageració, com una paròdia o caricatura, però en acabant hi acabes entrant i creient-te’l.

Tracte de fer-ho amè, al cap i a la fi no puc concebre escriure d’una altra manera, fuig del transcendentalisme. El capellà, el pare Rafel, un capellà ben particular, amic dels pobres i dels delinqüents, té molt de sentit de l’humor. I per això, quan tracte d’Alzheimer, que és una malaltia molt fotuda i molt seriosa i que he conegut de prop, tracte de fer-ho d’una manera humana i divertida, plena de moments insòlits i d’humor. De fet, la residència i els personatges que hi viuen em donarien potser per a fer una novel·la satírica.

Pense ara en el senyor Bohórquez. Ja el nom és prometedor… No ha deixat vostè estaca en paret!

Tenia por que se me n’anara de les mans.

Doncs trobe que hi ha reeixit.

Gràcies. Són moltes històries i molts personatges, amb diàlegs amunt i avall, i hi ha moments, com la visita de Martina i les seues propostes de colp d’estat que són arriscats. Però tinc el compromís amb mi mateix de no avorrir els lectors, i com a mi m’agrada dir: “un saludo a la afición” [riu i continuem la conversa].

En la novel·la hi ha una mena d’equilibri, diferents veus narratives, diàlegs combinats amb descripcions, reflexions i pensaments, i el joc dels diàlegs que s’alternen en una mateixa plana, tot plegat li dona un ritme bo al llibre, capaç de mantenir l’interès del lector fins al final.

No he volgut fer una novel·la només de diàlegs convencionals, volia provar també coses noves. I he buscat una mena d’equilibri. Hi ha moments més vertiginosos, d’un ritme més ràpid, i altres de més tranquils. És una novel·la amb ritme, però li he donat pausa també. No és el ritme frenètic de Poder contar-ho, on volia fer una novel·la més vertiginosa i vaig agafar el model de la pel·lícula ‘1,2,3’ de Billy Wilder.

Per anar acabant, senyor Torrent, la política i els polítics són un dels rerefons dels seus llibres, també de Memòries de mi mateix. Vostè, però, no es casa amb ningú, reparteix propina per a tots els bàndols.

Com a escriptor no has de tenir prejudicis i has d’entrar en tot. Ho has de fer. Anar contra el poder, encara que siga d’esquerres. Pensar en una mena de sabotatge contra el poder. No suporte la gent de partit, perquè estan convençuts que no s’equivoquen mai, que tot ho fan bé.

Empar Moliner em va dir en una entrevista que s’ho havia passat de meravella amb vostè fent el programa “Cosins germans”. Quin record en guarda, d’aquella experiència?

Allò va ser tota una novetat, però no ho tornaria a fer, no és el meu àmbit. Era com un repte, però fer tele és molt pesat, ara mateix no podria. En aquell moment no estava escrivint i m’anava bé, perquè quan em pose a escriure l’horitzó l’he de tindre clar, “despejat”, i intente no agafar compromisos.

Ara, però, l’horitzó el té ple de cites i compromisos. Avui ací, aviat a Eivissa, a Barcelona, i, després, el frenesí de Sant Jordi. És un temps de promoció, de xarrar, de somriure i fer broma, però això a Torrent se li dona bé, i com ell ben bé sap: sempre li quedarà Sedaví.