Comunidad Valenciana Blogs y opinión

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

La xarxa 5G i el moviment perpetu

5G

0

Ens movem sense descans traçant una vegada i una altra el mateix itinerari circular. Un observador objectiu i suficientment distant no trobaria molta diferència entre el que cada un de nosaltres fa quotidianament i el que feien els cavalls de tir, aquells que estabulaven cada la nit i treien cada matí per a fer un solc darrere d'un altre, amunt i avall, darrere de l'única recompensa de poder tornar a l'estable i quedar-se quiets enfront del pessebre. Aquest era el moll de la seua existència, encara que eventualment també es desplaçaren d'un poble a un altre collats a un carro. És un exemple antic. Ara els cavalls no fan solcs, i el que nosaltres fem, més que més, és traginar paquets d'Amazon o, amb permís de les pandèmies, traginar-nos a nosaltres mateixos, de tant en tant, des d'un punt a un altre del planeta.

La major part d'aquesta activitat és prescindible, tant des d’una perspectiva personal com des de la dels interessos generals de l'espècie. Però no podem parar, hi ha alguna cosa que ens impel·leix a moure'ns contínuament. Aquesta cosa és l'essència d'aquest tripijoc, la necessitat de fer que roden els diners. Independentment del que creiem estar realitzant en cada moment, al que ens dediquem és a transportar diners constantment d'un lloc a un altre. I no es tracta d'això tan anacrònic que solem dur encara a la butxaca. Això, les monedes i els bitllets, no és sinó l'equivalent a les antigues medalletes i estampetes religioses en un món governat pel déu Diners, com apuntava Agustín García Calvo. Des de la lògica d'aquest món que ens ha estat donat i del que formem part indissoluble, som diners que van d’ací d’allà. Qualsevol desplaçament fa tornar mercaderia tot el que es desplaça, el moviment ho converteix tot en diners, i això ens inclou a nosaltres mateixos. Per això no paren d'inventar trucs perquè no ens detinguem. Detindre's implica la mort, la nostra i la del sistema. Així que camina o rebenta, camina o et rebenten.

Darrere d'aquesta necessitat de flux constant —no necessitat nostra, no de cada un de nosaltres, sinó dels que es beneficien del nostre permanent anar i vindre, dels centres d'extracció i acumulació de riquesa, que són també els propietaris de les estructures viàries per on tot va i ve—, es troben invents com la tecnologia 5G. Com passa amb bona part de les innovacions que s'han produït d'un temps ençà, ningú sap molt bé per a què serveix, però no tardarà a fer-se imprescindible, com ha passat amb tantes altres coses. En els anys vuitanta ningú entenia per a què volíem un ordinador en cada casa, o per a què volíem portar un telèfon al damunt. Pareixien coses absurdes, i mireu ara. Continuen sent igual d'absurdes, però són indispensables, ens les han fet indispensables, ens han lligat a elles amb nus constrictor.

Per demencials que ens pareguen idees com la del cotxe autònom, la dels drons que ens portaran el menjar a casa perquè la nevera l'haurà demanat per nosaltres, o que ens operen a distància amb un robot, és probable que tot això, o el que finalment en resulte, siga el que siga, ens acabe semblant igual de necessari que l'ordinador o l’smartphone avui en dia, i no ens explicarem com havíem pogut viure sense. Per al que realment importa o ens hauria d'importar continuarà sent igual d'inútil com ens sembla ara, però ja no ens n’adonarem. Si açò no peta abans, d'ací a no res la tecnologia 5G serà imprescindible perquè el nostre cotxe marxe, perquè l'administració ens atenga, perquè els electrodomèstics funcionen, per a poder (tele)treballar, perquè ens extirpen un tumor o, naturalment, per a accedir al nostre compte bancari —aquests ja ens tenen agafats amb la 4G per on més mal fa, són més vius que la tinya.

La Internet de les coses significa el control a distància de les coses. Amb ella el món virtual conflueix amb el món real. De la mateixa manera que es fan servir ara aquests míssils que no pareixen matar persones, sinó marcianets en una pantalla, farem servir els artefactes que poblen i configuren la nostra vida quotidiana. Els faran servir altres, més aviat. No ens hi acabem d'adonar, però nosaltres serem els marcianets o les formiguetes que apareixen en la pantalla del llançamíssils poc abans que els facen jaç. Ara mateix, a un bon grapat d'incauts els fa gràcia el fet de donar-li ordres a un altaveu. Dins d'un temps tindran pànic de fer-ho, però haurà esdevingut una necessitat.

Ens oblidarem de com érem de feliços conduint nosaltres mateixos el nostre automòbil, o de quan el carter o l'ordinari tocava a la nostra porta i ens felicitava per Nadal, i no ens adonarem que en el lloc d'aquest sinistre braç articulat que està a punt d’obrir-nos en canal seguint les ordes d'un paio que està en Austràlia, podria estar aquell metge que ens donava la mà i amb qui podíem compartir les nostres més íntimes afliccions. Tot això, per descomptat, requerirà cremar molta energia, que es perdrà en la seua major part en virtut de les lleis de la termodinàmica. Diguen el que diguen, contribuirà al malbaratament de recursos, començant per la nostra pròpia vida. Però aquest malbarat és necessari perquè uns pocs aprofiten la minsa part de l'energia que no s’evapora durant l’esforç, perquè la puguen acumular en forma de diners, que és del que va l'assumpte.

Malgrat la seua aparença nova, es tracta del mateix mecanisme que està funcionant des de fa segles, si més no des de la primera revolució industrial, i ja anem per la quarta. Aleshores començà a haver-hi un atrafegament en tot el planeta com mai no s'havia vist en tota la història. Dins de les ciutats, dins dels estats, dins dels imperis i també entre ells, que començaren a disputar-se els territoris que les seues ànsies d’activitat necessitaven, no sempre de bones maneres. Des d'una perspectiva històrica les guerres són les hores punta d'aquest tràfic de mercaderies i d'aquest consum de recursos. Es deuen a una lògica mercantil perfectament definible. No són gratuïtes, ni absurdes, ni es deuen a cap rampell de bogeria, llevat que considerem la bogeria la condició essencial de l'espècie humana.

Per a poder perpetuar-se, el mecanisme s'emmascara, es vesteix de grans ideals, de grans propòsits, de grans paraules, però només són vells negocis que estan passant des del món real al virtual, on també estem veient ja episodis bèl·lics. Vet ací la pugna per controlar la informació i, d'una manera molt gràfica, perquè s'acosta perillosament a les formes de la guerra tradicional, la pugna pel control de la tecnologia 5G. La 5G és velocitat, més moviment en un lapse menor. Això acostarà Internet encara més al món tangible, a això que encara anomenem realitat. Amb la 5G, la 6G i les G que vindran, es controlarà per fi, en temps real, la realitat, físicament, com es feia abans amb espases, rifles o canons. La immediatesa farà d'Internet una arma tan sòlida com eren al seu temps els garrots. I ja haurem arribat a on anàvem.

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

Etiquetas
Publicado el
24 de noviembre de 2020 - 11:41 h

Descubre nuestras apps