Deixe’ns fer

Fa uns mesos vaig deixar el meu treball. Igual els pareix estrany que aprofite aquest article per a buscar-ne un altre. ‘Parla de joves i d’arquitectura’ em van dir. Com estic sota els quaranta, formava part del col·lectiu de joves professionals dedicades a l’arquitectura. No represente a cap col·lectiu. Sóc fill, nét i nebot de fusters, i no em trobe bé. Estic perdut.

El meu oncle, l’escultor, va fer que triara l’arquitectura. Tot i no ser la meua vocació, seria l’excusa per aprendre i conéixer allò que m’interessava: l’art, el paisatge, el dibuix, les persones, la ment, els rius… En 2011, després de la crisi, un grup d’estudiants començàrem a reivindicar la nostra presència a la ciutat. Alçàrem la veu, i de sobte ens trobàrem enmig de la plaça del 15 de maig posant en comú distintes lluites i reivindicacions de la ciutat. Sense deixar de sacsejar l’escola on, per exemple, muntàrem una exposició de cooperatives d’habitatge dels anys setanta. Completàvem la nostra formació en col·lectiu. Férem falles, obrirem un solar i creàrem espais d’escolta a diferents cicles d’art sonor. Sense deixar de jugar, ens introduírem al món laboral i obrírem la nostra pròpia cooperativa.

Hem fet el disseny i direcció d’obres públiques i privades, estratègies urbanes, plans de mobilitat, programes de salut, processos de participació i treballat per la millora d’àmbits fluvials. He fet i gestionat pressupostos, dirigit i format part d’equips de treball, dibuixat les propostes i coordinat processos per arribar a acords i consensos. Establint connexions per construir en comú noves realitats. Alhora m’han dit mentides i tractat de mentider. M’han cridat. Han dubtat dels meus propòsits i objectius, que eren els seus. I han ignorat els meus consells fruit de les seues demandes. Entendran que amb tanta responsabilitat i treball, aquestes coses desorienten i et tornen boig. Com quan volien fer-me creure que aquell moble negre era de color marró. Tot menys assumir que l’havien fet malament, per haver imprés els plànols en blanc i negre, i no haver llegit les nostres instruccions.

A una publicació que vaig fer en xarxes per buscar casa, un manifest vital, deia ser un marica cicloturista dibuixant de paisatges, anticapitalista no monògam que lluita contra el patriarcat. Deia també ser un arquitecte defensor dels rius i de la vida. Perquè si de viure va la cosa, jo ja porte una dotzena de llars. Ara mateix visc a una alqueria de l’horta d’Alboraia, cultive part del que mengem i faig el nostre pa de cada dia.

Com els deia, m’agradaria ser útil socialment. Fer una arquitectura per a totes i el nostre hàbitat. Vull pensar escenaris de futur, construir-los i fer-los d’acompanyant d’anar per casa. Però no puc fer-ho. No en bones condicions per estar pensant en com sobreviure ara. Per cert, em manté la xarxa afectiva que he estat construint durant els darrers set anys. Tal vegada per açò, aquell professor que no em coneixia tant em digué: millor sigues fuster, ho faràs millor i seràs més feliç que amb l’arquitectura. Sabia bé el que deia, i el problema el tinc jo, per insistir i resistir. Per voler canviar el món.

M’agrada treballar amb les mans, però com imaginaran, fins ara he fet principalment d’altre arquitecte. No he deixat de treballar des que vaig decidir deixar de fer-ho. No he parat de pensar. Estic tornant a dibuixar, sent que el que faig és l’inici d’alguna cosa que està per vindre. Així que no perd l’esperança. Per sort no estic a l’atur. Faig d’entrenador, ja que quan era més jove vaig ser esportista. Per cert, cobre per hora el triple que sent arquitecte. I encara no he conegut ningú que amb l’arquitectura guanye el sou base per conveni, i tinga unes condicions laborals dignes.

Tal vegada jo els parega radical per haver decidit parar. Però em sent més tranquil i conscient que mai. He decidit deixar de fer girar la roda que ens explota. Prendre distància, fer les coses d’una altra manera, amb uns altres temps, per cuidar i curar-me, i al meu entorn. Així que si llig aquest article i vol, podem parlar-ne. Pose’m al seu equip, a la seua empresa o a la seua vida. Només vull treballar d’una manera sostenible, i com jo, moltes més companyes que...volem ser arquitectes.