La Casa Azul i Pixies declaren al Low patrimoni de la humanitat festivalera

Novena edició ja del Low Festival, cita que es manté molt viva fent bona en el musical l'eclèctica arquitectura de la ciutat que ho acull i que li permet oscil·lar victoriós de la dicotomia existencial i de les guitarres pesades de Pixies al electropop hedonista i setenter de la Casa Azul.

Mentre les autoritats polítiques de Benidorm decideixen com canalitzar entre gratacels la seua possible candidatura com a Patrimoni de la Humanitat (no és broma), les seues gerifaltes de l'entreteniment sí s'han donat pressa a afegir un altre gra d'arena a la seua condició de bressol festivaler indiscutible amb un nou ple en l'obertura, 25.000 persones.

Encara que les portes de la Ciutat Esportiva Guillermo Amor s'han obert entorn de les set de la vesprada per a gaudir dels espanyols Shinova, no ha sigut fins a les 22 hores, minimitzada la canícula, quan el públic ha envaït decididament la cita “indie” més noctàmbula.

Era el moment dels catalans Dorian amb la seua ja degana proposta de pop electrònic de sintetitzadors i percussió ben marcats, entre llums monocromàtiques molt saturades per a energitzar als assistents, especialment quan ha sonat “A cualquier otra parte” i fins als més mandrosos s'han posat en peus al crit de “¡temazo!”.

El relleu ho ha pres el projecte musical del mallorquí Luis Alberto Segura, L.A., amb un dels discos més importants de l'any, “King of beasts”, en el qual es va llevar prejudicis i va acostar el seu rock de tirada californiana a una concurrència més multitudinària.

Orgullós del resultat, ha fet sonar en primer lloc el senzill “Leave it all behind” i molt poc després “Where the angels go”, encara que en la suma final del xou el conjunt no haja resultat tan contagiós o aperturista al gran públic com calia esperar.

Passada la mitjanit ha sigut el torn del gran plat fort internacional, Pixies. Encara que asseguren que no tiren de “setlist”, la banda de Boston ha arrancat el seu concert com en les seues anteriors presentacions, amb l'angoixa d'aqueix “Gouge away” que ben va poder fer-los creditors de l'etiqueta de sement del so de Nirvana.

Amb una arrencada fulgurant, en tan sols quinze minuts havien executat ja sis talls (entre ells “Rock Music” i “Isla de Encanta”), oferint una panoràmica d'allò que els va convertir en pont entre el rock musculat i d'alarits dels 80 i l'ansietat existencial dels 90.

Amb “Caribou” ha pres cos la veu de la baixista substituta de Kim Deal, Paz Lechantin, mà a mà amb la cada vegada més imponent presència d'aqueix Kingpin endolat de la música que constitueix Black Francis.

Weezer també els citen sovint com a referent i el seu programa s'ha tornat més amable quan en efecte han emergit cançons més aferrades a la melodia com “Classic Masher”, del seu recent àlbum “Head carrier” (2016), encara que en general hagen oferit un repertori més apegat als seus primers discos, amb “Monkey Gone to *Heaven”, “Hey” o “Mr. Grieves”, de “Doolittle” (1989).

També ha sonat “All I Think About Now”, el recent tema que van escriure per a reconèixer la transcendència del llegat de Kim Deal, curiosament en la veu de la seua successora, qui ha culminat la seua intervenció reivindicant en castellà els seus orígens argentins amb un “Gracias, España!”.

Encara que veloç i difícilment tediós, el repertori de Pixies no és fàcil ni massa mediàtic, la qual cosa s'ha notat en una pista que no per plena fins a la bandera s'ha mostrat receptiva més enllà de les primeres files, almenys fins al segon tram, quan ha sonat “Where is my mind”, amb aqueixa línia de guitarra que és història del rock contemporani, o “Here menges your man”.

Hi ha hagut temps per a peces més rares com “Ed is dead” i els nord-americans, que s'anaven a casa amb un sentit aplaudiment del públic, han correspost als mateixos amb un altre bis, “Into the white”.

Cinc anys feia que Guille Milkyway no trepitjava el Low amb La Casa Azul. Llavors li va posar llums a les tenebres de Placebo per a presentar “La polinesia meridional” (2011), el seu fins avui últim disc a l'espera de “La gran esfera”, del que aquesta nit ha tirat mà per a arrancar amb magnificència amb “Podría ser peor” i reivindicar “lo bonita que es la felicidad”.

Què bé sembla sentar-li Benidorm a la Casa Azul i viceversa, després d'una altra vetlada d'electropop adrenalínic carregada amb els grans èxits del músic català, com a “Chicle cosmos” o “Superguay”, amb aqueixa intro que homenatja les capçaleres de serials a l'estil “Dallas”.

Amb el volum a plena potència, quasi saturat, i un DJ als controls, Milkyway s'ha presentat amb el seu habitual i acovardit joc de llums i el teclat penjat al coll, acompanyat d'un guitarrista i un bateria que han posat a ballar a una pista de nou a rebentar.

“M'agradaria que us véreu, perquè esteu molt bonics”, ha destacat l'artista abans d'afrontar un segment “molt de piano bar” en el qual el bon rotllo ha minimitzat les entropessades en “Como un fan”, aqueixa en la qual presumeix d'escoltar “a Billy Joel o potser a Ben Folds Five (...)”, encara que no siguen “suficientment indies”.

En la seua llista de grans temes no han faltat “Esta noche solo cantan para mí”, “Los chicos hoy saltarán a la pista” i, com a gran colofó, “La revolución sexual”, quan passades les 3 del matí arribaven ja de l'un altre gran escenari del centre esportiu les notes dels murcians Varry Brava reivindicant el toc d'un altre que va haver de ser nomenat patrimoni, Tino Casal.