El que significa França

Ahir l'Ajuntament de Madrid va homenatjar “La Nueve”, la companyia de republicans espanyols que va encapçalar l'alliberament de París dels nazis. Un fet històric que en qualsevol altre país haguera sigut reivindicat amb orgull patriòtic –algú s'imagina quantes pel·lícules hauria fet Hollywood si aqueixos “herois” foren americans?– però que a Espanya ha tardat més de setanta anys a començar a ser reconegut. Ací segueix incomprensiblement pendent de complir-se la resolució aprovada per uninimitat en les Corts Valencianes el 2014, que insta el Consell a retre homenatge “a tots els espanyols que van lluitar per la llibertat i la democràcia en la Segona Guerra Mundial i, especialment, al valencià Amado Granell, tinent de la Nueve”. De moment, els millors reconeixements que se li han fet en la seua terra no són oficials sinó particulars, destacant el magnífic llibre il·lustrat de Paco Roca “Els Solcs de l'Atzar” i un fascinant mural al pati de l'Institut Francés de València.

Si important va ser aqueixa contribució espanyola a la història recent de França, molt més ha significat el país veí per a nosaltres durant els últims tres segles. Des de la victòria borbònica en la Guerra de Successió, que va imposar el centralisme uniformitzador que encara avui batega sota la pell de l'Estat autonòmic, fins als símbols de la seua tradició republicana, assumida per les nostres minories progressistes, França ha sigut sempre una referència inesquivable en la política espanyola, sense parangó amb cap altre país del nostre entorn. Ací hem tingut “afrancesats” i una “Guerra del francès”, versions de la Marsellesa i La Internacional, exiliats a Toulousse i intel·lectuals a París... Per a rematar-ho, la geografia ha condicionat la història –tràgica– i per tant la mitologia –èpica i lírica– de totes les generacions de militants d'esquerres des de la Guerra Civil. Ho exemplifica algú que no ha pogut contenir les llàgrimes en creuar la frontera de Portbou i que ha honorat les tombes de Machado a Cotlliure i d'Azaña a Montauban.

Doncs bé, una vegada més, França torna a ser la nostra més gran referència política amb motiu de les eleccions presidencials, la primera volta de les quals se celebra diumenge. Després del Brexit i la victòria de Trump, i amb els esglais d'Àustria i Holanda encara ficats en el cos, es juga allí la batalla aparentment definitiva entre els dos models que –amb uns altres noms eufemístics– se li ofereixen a una població cada vegada més desorientada: el neoliberalisme (Macron) i el neofeixisme (Le Pen). Però en realitat el que es disputa va molt més allà, és tota una guerra contra la democràcia i els drets socials en la qual tots dos comparteixen el mateix bàndol encara que ataquen amb diferent artilleria i des de diferents flancs. Com a única resistència s'erigeix, enarborant la bandera de la França Insubmisa, el candidat esquerrà Jean Luc Mélenchon –per cert, fill també de l'exili republicà espanyol–, que està protagonitzant una sorprenent remuntada demoscópica que diumenge veurem si es confirma en “desbordament”.

Vaig tenir ocasió de conèixer i tractar Mélenchon fa quatre anys, quan va donar a València una xarrada com a eurodiputat del Grup de l'Esquerra Europea i candidat presidencial –que havia sigut– del Front de Gauche. Em va impressionar la seua intervenció, íntegrament en castellà, tant en la forma com en el fons. Clar, directe, teatral, divertit, pedagògic... i fermament compromès amb “la radicalitat concreta” com a nexe d'unió d'organitzacions i persones de procedències ideològiques diverses però que poden i han de confluir en la defensa d'un denominador comú que avui dia sona revolucionari: els Drets Humans.

Ens va dir aquell dia Mélenchon que “no es tracta de renunciar als nostres somnis, sinó de concretar-los”. Concretament, jo ara somnie que ell done la sorpresa i derrote els grans poders econòmics i l'extrema dreta xenòfoba perquè els qui aspirem a la llibertat, la igualtat i la fraternitat puguem tornar a afrancesar-nos.