Quin cost té el castellà per als valencians?

Per ser fill de la llengua pròpia dels valencians, sóc un ciutadà de tercera. Encara que el valencià va ser prohibit --i el castellà imposat per Felipe V “por justo derecho de conquista”--, no s'ha aconseguit extingir, si bé s'ha deteriorat en molts aspectes, sobretot en els seus usos socials. I és que una llengua no s'extirpa com un òrgan humà i no es conserva amb dos o tres òrgans, sinó amb la protecció de tot el cos lingüístic. De la mateixa manera que una llengua ha de servir en qualsevol activitat vital dels humans... En fi, són coses elementals que tot valencià que ha estudiat tres o quatre anys d'escola hauria de saber.

Això de ser un ciutadà de tercera no ho he dit debades. Sense reivindicar una llengua pròpia com és el cas del valencià, l'esperit col·lectiu es desinfla, es fa tou, calla. I així hem aconseguit ser els últims de la fila en tants i tants aspectes. No cal que mencione la dimensió del desastre valencià perquè ja s'ha dit massa. En definitiva, els valencians som ciutadans de tercera. Tot i tenint una llengua pròpia, que és el principal patrimoni cultural nostre, la falta de cultura i la coentor provinciana l'han condemnada a no recuperar-se, sinó a acabar-la de destruir i fer-nos perdre el temps en discussions tan bèsties com la de la unitat de la llengua.

La història, però, ens diu que no sempre passa el que preveien alguns ingenus. Qui sap si en cap polític no es despertarà l'ambició necessària per a superar la mediocritat ambiental i per a engegar la llengua dels valencians de debò, i, per tant, abandonar els últims llocs dels rànquings autonòmics? De debò és que no es prohibesca el castellà ni s'impose el valencià, sinó que tothom s'habitue a la llengua dels altres i parle amb tranquil·litat màxima la seua pròpia, ni que siga una prestada i l'altra amb possibilitats encara de guariment?