A les fosses en patinet: l’estudiant del Liceu Francés de València que sacrifica l’esbarjo per exhumar víctimes del franquisme

José María Rodríguez (València, 2004) va llegir durant una estada escolar a París el còmic Los surcos del azar del dibuixant Paco Roca. Així va descobrir aquest alumne del Liceu Francés de València un passat desconegut. 

“Clar, com que estava a París, va ser una lectura superespecial, vaig poder visitar llocs dels quals parlava i, a poc a poc, em vaig anar interessant més per la República”, diu el jove de 17 anys en una entrevista amb elDiario.es durant una pausa de les faenes d’exhumació de l’associació especialitzada Arqueoantro en la localitat castellonenca de Vistabella del Maestrat. “Llavors”, prossegueix l’estudiant, “em vaig adonar que en el cementeri de Paterna feien un homenatge el 14 d’abril i hi vaig assistir”.

En ocasió d’unes pràctiques escolars d’empresa, Rodríguez va optar per fer-les amb l’associació Arqueoantro, el grup especialitzat d’arqueòlegs, antropòlegs i historiadors que es dedica a les faenes d’exhumació de les fosses de la repressió franquista de postguerra. Amb ells va aprendre el procés complex d’exhumació d’una fossa comuna i, especialment, la manera de treballar amb els objectes trobats amb els cossos. “Sentir parlar els familiars i la gent d’Arqueoantro i que contaren la seua tasca social em va impactar molt”, conta l’estudiant.

“Als professors els va encantar, els va semblar supercuriós, perquè al final el Liceu Francés i el cementeri de Paterna estan molt propet, els va impactar molt saber que tan a prop hi havia hagut més de 2.200 persones afusellades i que jo hi havia estat treballant i investigant”, recorda Rodríguez.

Amb les fosses del cementeri situades a penes a dos quilòmetres de distància del pati del seu col·legi, el jove aprofita l’esbarjo per a acostar-se a les faenes d’exhumació. “M’agrada molt anar i veure com avancen, intente acudir en les meues pauses en el Liceu, a vegades tenim dues hores lliures per a dinar i agafe tàpers amb menjar i amb el patinet vaig fins al cementeri”, conta Rodríguez. Així doncs, l’estudiant sacrifica l’esbarjo per donar una mà a peu de fossa entre pics i pales. “Fins i tot he arribat a anar-hi per identificar material i és curiosa la situació de passar d’estar en classe i a les 13.30 identificar cartutxos”, afig.

El seu col·legi, una institució francesa emblemàtica a la ciutat les arrels de la qual es remunten al 1888, es va convertir durant la terrible repressió franquista de postguerra en un autèntic refugi, insòlitament laic en l’erm de la dictadura, que acollia fills de republicans. Mentre el règim afusellava i duia a terme la meticulosa repressió, l’Aliança Francesa era un oasi per als supervivents de la catàstrofe.

Quan el centre es trasllada en plena Transició del carrer d’Isabel la Catòlica a Paterna, una localitat a tocar de l’urbs, tota una generació de professors d’origen espanyol, però criats a França, fills de l’exili republicà, s’incorporen a la docència, enquadrada en el sistema educatiu gal. Sense ser-ne conscient, José María Rodríguez, que és tan jove que ni tan sols va conéixer aquella generació emblemàtica de professors ja jubilats, ha seguit els passos d’aquells docents, republicans i afrancesats.

A més, l’aprenentatge que li ha brindat Arqueoantro li ha permés centrar-se en una altra de les seues passions: la cerca de material bèl·lic en les trinxeres de la Línia XYZ, la ratlla defensiva construïda per la República el 1938 per intentar parar l’avanç de les tropes revoltades. “Vaig a zones de combat, amb trinxeres i objectes bèl·lics, per veure què hi va passar”, conta l’estudiant.

“És molt diferent veure una trinxera i no saber què hi ha darrere i després trobar-te el material i adonar-te que hi ha una dimensió bèl·lica, però sobretot humana: hi ha llandes, pots de pasta dentifrícia, pintes i culleres”, relata. “Aquests objectes t’acosten molt al conflicte, tot el que és militar te n’allunya, perquè és una cosa a què no estem acostumats, però al final una cullera és un objecte que acosta la gent i aquesta guerra”, afig.

Quan troba un objecte amb valor museístic, el fotografia (“la ubicació GPS es guarda automàticament”, detalla el jove) i se l’emporta a casa per netejar-lo i documentar-lo. “Hi ha vegades que hi ha marcatges que només es poden saber una vegada que es netegen més clarament a casa”, explica Rodríguez. “Expose els objectes que he anat trobant amb rètols en què explique què és”, detalla el jove, que assegura que cal “veure molt de material i investigar per poder diferenciar entre una procedència d’un cartutx o un altre”.

Quins són els tresors més grans descoberts en les seues excursions a la muntanya? “És una pregunta que em fan bastant i a què no sempre sé respondre”, contesta l’estudiant. “Vaig trobar una vegada un percussor de fusell rus i, clar, és curiós, perquè aquesta peça és la més important del fusell”, postil·la. El jove manté un compte en Instagram (@frentedelevante) en què penja les seues troballes.

“Els objectes ens parlen molt”, afig. Un altre tresor de la col·lecció: “Una simple baula de metralladora, una peça molt menuda que em vaig trobar a simple vista, com tots els objectes”. “A partir dels diferents marcatges i dels relleus que tenia, descobreixes que és part de munició d’un avió vingut de la Unió Soviètica. Això ens permet dir que va passar un avió just per allà damunt, quin model exactament i, a més, que va disparar contra aquesta posició”.

Entre fosses i cerques en el front, Rodríguez no descura ni molt menys els seus estudis. De fet, fins i tot va guanyar el primer premi del concurs de treballs de memòria històrica de la Universitat de Múrcia, en la categoria d’estudiants d’ensenyament secundari, amb un treball de recerca sobre els objectes de la Línia XYZ. En la modalitat de narració, del mateix premi va obtindre un accèssit amb un treball titulat La memoria entre la niebla.

“La generació dels meus pares”, lamenta el jove, “va ser forçada a l’oblit, com tantes altres”. L’experiència de les exhumacions ha marcat irremeiablement el jove estudiant, que ja és un més de l’equip d’Arqueoantro : “Des del primer moment t’obrin les portes, t’ho expliquen tot, com sempre fan quan apareix una persona mínimament interessada en el tema de les exhumacions”. “Veure-ho in situ impacta i et marca, tant a un tipus de persones amb un ideal com a altres”, assegura.

Encara queda molta faena per davant i moltes fosses sense exhumar: “Això es fa pels familiars, per retornar-los el que no han pogut obtindre en tota la postguerra, ni tan sols en la Transició”. “Això al final va de drets humans”, diu el jove estudiant.