Fa poc vaig publicar un llibre, a l’editorial Afers, titulat Elogi del pensament crític. No vaig posar el títol amb una gran elaboració prèvia, més aviat fou a raig. Tampoc a la babalà: tenia el seu què, per descomptat. M’agrada, volia destacar -elogiar- el valor del pensament crític, que seria, així em sembla, la versió actual de la Il·lustració. Amb totes les reserves i mediacions, o matisos, que vulgueu. M’interessa molt el sentit actual “d’una experiència específicament ètica i política... el moviment emancipador i crític de la Il·lustració, que no s’acaba mai”, com ha dit el poeta i crític Arnau Pons. O la “nova Il·lustració radical” de Marina Garcés.
Però per què “Elogi”? La veritat és que en algun replec del meu cervell devia haver-hi el record de l’Elogi de la follia, d’Erasme de Rotterdam, llegit fa molt de temps i admirat. Llegit en la traducció de Jaume Medina, publicada per Edicions 62, el 1982. Erasme es prenia llibertats, vivia enmig de la incertesa i els perills que impliquen els poders absoluts i enfrontats (que demanen adhesions), la coerció, però no es callava. Si no heu llegit Elogi de la follia, a què espereu? No tardeu a fer-ho, val la pena. La “follia” d’Erasme -que va escriure aquest opuscle o meravellosa peça retòrica, encara actual, el 1508- era la sinceritat, la manca de prejudicis, la pèrdua de la por, la crítica dels poderosos. També devia recordar jo, probablement, aquell “Elogi dels diners” (1397), poema o romanç satíric genial d’Anselm Turmeda, al qual li va posar música Raimon, però en aquest cas la fórmula de l’elogi era dinamita pura, ironia punyent... Ja se sap que els elogis -en general- els carrega el diable. Un “elogi”, segons com, por ser fàcilment anorreador. L’elogi excessiu i ditiràmbic es transforma fàcilment en el contrari. D’Elogis n’hi ha bàsicament de dues menes: els directes i transparents i els que fan servir els recursos satírics. El meu és dels primers. Soc partidari del pensament crític, i en faig una defensa raonada. Crec que Mercè Rius l’encertava quan apuntava això sobre els Elogis, a partir del meu: “No cal dir que el títol del llibre s’inscriu en la tradició dels ”elogis“, dels quals és referent un dels pares de l’humanisme europeu: Erasme de Rotterdam, amb Elogi de la follia. El gènere de l’elogi conté un doble vessant crític; d’una banda, la decisió d’elogiar algun factor de la vida humana pretén corregir l’oblit a què està sotmès, i de l’altra, sovint l’autor no endega l’elogi sense un punt d’ironia, de distanciament respecte a les seves pròpies conviccions.”
Coneixia uns quants Elogis, certament, però una vegada publicat el llibret d’Afers -que no té cap més pretensió sinó deixar clares unes quantes coses més aviat elementals- me n’he adonat que d’Elogis, n’hi ha un fum. Una barbaritat. M’he quedat parat. És tot un gènere literari, amb importants precedents clàssics, com els suara esmentats, però també actual i en plena expansió.
Vegem-ho. Hi ha -en una enumeració apressada i sens dubte molt fragmentària- un Elogi de la filosofia de Maurice Merleau Ponty, que és tot un clàssic. Publicat el 1965. Amb aquest mateix títol n’hi ha -com a mínim- dos llibres més, un de Vicente Sanfélix (Biblioteca Nueva, 2015), on exposa la seua visió del paper de la filosofia en la cultura contemporània -en un moment en què es parlava de bandejar-la dels programes de Secundària- i els temes filosòfics que més li interessen, com la teoria del coneixement, i un volum d’homenatge a la professora Mercedes Torrevejano, amb motiu de la jubilació, a cura del mateix Sanfélix i de Nicolás Sánchez Durá (Pretextos, 2013). Curiosa coincidència. També existeix un Elogi del dubte de la filòsofa Victòria Camps, que és més recent, del 2016. I com el seu títol indica és un llibre que fa l’apologia del dubte enfront del dogmatisme, del pensament obert enfront de les idees tancades, de la recerca i el qüestionament enfront del fanatisme obtús, de les ortodòxies, de la negativa a atrevir-se a pensar i a saber. Molt recomanable.
Però també circula un Elogi de l’ombra del japonès Junchiro Tamnizaki (1933), que contrasta Orient amb Occident, i explora la idea que el darrer busca la llum, mentre que el primer l’ombra: molt subtil. Aquest mateix títol és .per cert- també el d’un volum de poemes de Jorge Luis Borges. L’Elogi de l’abjecció, per la seua banda -un original llibre recent de Carlos Clavería Laguarda (Casp, 1963), filòleg i investigador remarcable en matèria llibresca-, és de la tendència irònica o paradoxal: un llibre molt original que pren com a base la idea que els personatges literaris que fascinen són els “abjectes”, els dolents, problemàtics, cínics, recargolats o desficiosos, i en aquesta clau -lluny per tant dels herois positius i curulls de bondat- examina personatges de Henry Fielding, Jane Austen, Stendhal, Gustave Flaubert, Tolstoi, Dostoievski, Clarín, Thomas Mann, Hermann Broch, Franz Kafka, Marcel Proust i alguns més. Un llibre sorprenent i ben escrit, molt digne, publicat per l’editorial, segurament molt nova, Altamarea el 2020.
Però n’hi ha molt més: Elogis de la peresa, de l’hospitalitat, de la lentitud, del caminar, de la fragilitat, de l’horitzó, de l’aigua, de l’oblit, de la política profana. La llista seria inacabable. En anglès “In praise of...” dona per a molt. En alemany “Lob der...”, igual. I això sense comptar que els textos que s’intitulen “En defensa de...”, com el de Sartre (“En defensa dels intel·lectuals”), assimilables als Elogis, també son molt nombrosos.
Segur que aquests títols, per tant, son tan sols una mostra mínima, esparsa. Perquè és un gènere amb arrels històriques però en plena expansió. I jo, ingenu, que pensava que havia estat una mica original. Conclusió, si encara calia: no hi ha, a hores d’ara, quan tot -o gairebé tot- ha estat dit i escrit, marge per a l’originalitat. O en tot cas, el marge és molt estret i depèn de coses subtils, de dir i no dir, dels silencis i les el·lipsis sobretot, de la manera, de l’estil, de “la veu”. Qui puga reclamar “originalitat”, ja pot alçar la mà.
L’Elogi, en el fons, és un recurs retòric com qualsevol altre. I té avantatges: centra l’atenció en una qüestió, en un problema, en una perplexitat, i en fa una defensa raonada, que de vegades -això és mes rar- és una impugnació igualment raonada. I d’això es tracta, al cap i a la fi, de raonar, de continuar la conversa i el debat enllà del temps i per damunt de les distàncies de tot tipus. D’aprofundir i preservar aquesta mena de diàleg coral -fet d’arguments, crítica i hermenèutica- que es troba en la base d’una certa civilitat europea i universal... Per això no dubtaria a elogiar els Elogis.
1