Comunidad Valenciana Blogs y opinión

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots del 2019. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Vigència de Josep Iborra

0

Josep Iborra (1929-2011) és sense cap mena de dubte un dels nostres més rellevants “assagistes”, en el sentit clàssic del terme. Un terme que -ja ho sabeu- és disputat i al qual se n’hi solen adscriure una considerable varietat de textos o enfocaments, de vegades molt distants. És, al capdavall, un terme elàstic, restrictiu o de màniga ampla. S’ha debatut molt, sobre això. 

En el sentit més estricte -i clàssic- l’assaig inclouria consideracions personals sobre una diversitat de temes i qüestions, estilísticament ben resoltes, però fonamentades essencialment en el judici, el criteri i la imaginació discursiva de l’autor. 

“Desenvolupament d’una actitud personal i d’un punt de mira personal, a propòsit de qualsevol tema i servint-se d’un llenguatge comú -però estilísticament molt marcat per la seua originalitat- i del sentit comú, entès com un criteri que combina la raó i els sentits, que en poden donar el màxim d’evidència, sempre limitada en els seus resultats i sempre provisional”. Això deia el mateix Iborra a propòsit del cas més proper i paradigmàtic per a nosaltres, l’assaig tal com el practicava Joan Fuster. Que per a ell era “un assagista de cap a peus, en la tradició dels grans autors europeus, d’Erasme i Montaigne, de Gide i Huxley, passant pels ‘il·lustrats’.”

Fuster com a prototip d’una manera de fer assaig. En l’extrem oposat de les monografies, els estudis, els tractats, els aprofundiments més o menys relacionats amb disciplines concretes, com la història, la sociologia, l’economia, la politologia o la teoria literària. És un punt de vista que té raons sòlides al seu favor. Tot i que no esgota el tema, almenys no en el panorama obert a partir de l’esclat de les ciències socials i humanes, que marca la situació intel·lectual de les darreres dècades. Després de Sartre i Camus, podríem dir.

Em sembla que l’assagisme d’Iborra s’ajusta bastant als perfils que havia discernit en la manera de fer de Joan Fuster -gran amic, autor al qual va dedicar molts textos que donaren peu a tres llibres (Fuster portàtilHumanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster; i Fuster, una declinació personal, els dos darrers pòstums.) Per bé que aquest assagisme havia restat una mica en la penombra. Iborra va excel·lir com a crític literari i com a estudiós de la literatura catalana, amb una presència constant a partir dels anys setanta. Les seues aportacions més destacades en aquest terreny es troben recollides als volums  Confluències. Una mirada sobre la literatura valenciana actual (Edicions Alfons el Magnànim-IVEI, 1995) i La trinxera literària (1974-1990. Estudis sobre literatura catalana al País Valencià (IIFV-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995). 

Ara bé, el 2004 va guanyar el Premi d’Assaig Mancomunitat Ribera Alta (dels Premis Bromera) amb Inflexions. I el 2007 es va publicar Breviari d’un bizantí (Arola editors), que havia guanyat l’any anterior el Premi Rovira i Virgili dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona. I el 2018 es va publicar, ja pòstum, L’estupor, a l’editorial Afers. Això era una altra cosa...

L’estupor va permetre -crec-una aproximació més actualitzada a l’assagisme de Josep Iborra. També ho havia fet Inflexions, però de manera limitada. El Breviari d’un bizantí va circular més aviat poc. Qui s’acoste a aquests llibres fets de fragments, petits assaigs, aforismes i aproximacions intel·ligents a una gran varietat de temes, idees i autors, restarà literalment enlluernat. Si té un mínim de sensibilitat literària i de curiositat intel·lectual, és clar. L’estupor, d’altra banda, seria només un primer lliurament de l’edició d’un munt d’inèdits que aviat -i com seria de desitjar- veuran la llum. Una selecció mínima d’una gran quantitat “de material inèdit, que inclou quaderns i més quaderns de reflexions assagístiques, sense comptar-hi els seixanta blocs de dietari, i carpetes que apleguen fulls de totes les mides”, com apunta el seu fill, Enric Iborra a la “Nota preliminar”. Iborra venia d’una lectura profusa, intensa, de Michel de Montaigne però també de Pascal -quan vaig llegir Inflexions em va sobtar el fet que hi ocupava “un lloc considerable la reflexió sobre la idea de Déu, i sobre la gran narració bíblica i neotestamentària”, és a dir, una preocupació d’índole més o menys religiosa.

Però Iborra era també un gran lector de Paul Valéry i André Gide. Tot un món d’idees i reflexions personals i gens ingènues -passades pel sedàs de l’experiència, la meditació personal i la lectura- sobre el sentit de la vida, el paper dels intel·lectuals, l’existència humana i el pas del temps, l’ofici de lector, la literatura en totes les seues manifestacions, la dimensió pública i la dimensió privada o íntima. Una mena de cartografia moral. “En un llibre, el que m’interessa és la irradiació de la personalitat del seu autor”. Elias Canetti enlluernava -a La província de l’home, per exemple- però Josep Iborra també. Moltes de les seues reflexions i dels seus aperçus o petits assaigs temptatius no tenen res a envejar a les Minima moralia de Theodor W. Adorno. Exagere? Ni un pam. És fàcil de comprovar...

Estic molt d’acord amb Enric Iborra quan escriu que les coincidències amb Fuster i “una lectura superficial, o una no lectura de la seua obra literària, han fet que alguns hagen considerat Josep Iborra com un epígon de Fuster.” No ho era. Tenia vàlua i substantivitat pròpia, amb escreix. Una obra per descobrir, que no ha tingut la recepció escaient, ni al País Valencià ni al conjunt de l’àmbit lingüístic català -tan desmanegat i desarticulat.

És clar que la personalitat tan marcada de Fuster provocava eclipsis, i que Iborra era una persona discreta i retreta. Però en tot plegat hi intervé també una impressió que em ronda insistent, una circumstància a la qual el mateix Iborra -ja molt gran- al·ludia en una carta al seu amic Richart: “Tinc la impressió, per no dir la convicció, que el que pense i escric està ja deixat enrere, que el nostre temps ‘cultural’ ha caducat ja, i ara interessen altres coses.” Ho deixaré ací. Lucidesa fins el final... 

Josep Iborra és tan actual i contemporani com qualsevol dels clàssics. Llegiu-lo i ho comprovareu. Ara, si no volem saber-ne res, ni dels clàssics, ni de la cultura, això ja és un altre tema. Seria realment penós, un passaport cap al no-res.

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià. Activista cultural i cívic. És codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots del 2019. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Etiquetas
Publicado el
18 de febrero de 2021 - 11:52 h

Descubre nuestras apps

stats