Vaig tenir l’ocasió -extraordinària- d’assistir a una conferència que va pronunciar Victoria Cirlot al Monestir de la Valldigna, a la vall de les Sis Mesquites o Valldigna o antiga vall d’Alfandec, un dissabte de novembre del 2025. L’organitzava el grup d’història medieval Harca i la va presentar Vicent Baydal. L’acte es va desenvolupar a la restaurada Almàssera del Monestir, un lloc magnífic quant als criteris d’adequació i el sentit històric, que han creat un espai fantàstic, propi de qualsevol país de l’Europa avançada, quan la funcionalitat i el respecte pel passat es donen la mà.
Al poble de Simat de la Valldigna (la sub-comarca i Mancomunitat de la Valldigna consta de quatre pobles: Barx, Simat, Tavernes, Benifairó), a poca distància del recinte que acollia la conferència, s’hi feia una festa sorollosa, amb música a tot drap i animació a tot drap, una mica com solen ser les festes als pobles valencians, amb un punt d’exageració en diversos sentits. Saludable, per cert, perquè la veritat és que la festa és el moment de descarregar tensions: els qui les fan solen ser gent que treballa molt -als magatzems, al camp, les fàbriques, les oficines o el transport- i necessita un respir. És la funció ben coneguda de les festes: el carnaval, la disrupció, la relativització dels papers socials, i l’agermanament general en la disbauxa i el punt etílic.
A la sala de la conferència, plena de gom a gom, hi havia un altre ambient. Vàrem escoltar amb silenci i recolliment una gran conferència, molt erudita, a càrrec d’una especialista reconeguda en la mística medieval, el Grial i tot això, que va explicar vides i vicissituds de tres grans místiques medievals: Hildegard von Bingen (1092-1179), Juliana de Norwich (1342-1416) i Marguerite Phorette (1250-1310). Em va fer la impressió que Victoria Cirlot s’identificava massa amb el seu objecte. Que no feia una explicació històrico-crítica del fenomen de la mística femenina medieval, sinó que s’hi sentia extasiada, identificada, subjugada per la descripció que feia i les connexions que trobava. Fins i tot arribà a dir que la Il·lustració -la confiança en la ciència, l’alba de la modernitat- estava fora de lloc i les havia donat per cancel·lades, considerant-les unes desequilibrades. Però que sortosament ara ja no era així, i que calia esperar que al segle XXI hi hauria una revaloració de la mística. ¿Perquè els criteris il·lustrats ja no són d’aplicació? Quin judici tan sorprenent, però no insòlit ni inesperat.
A l’ambient surava la nova aparició de la cantant Rosalia i la seua composició Lux, que se suposa forma part d’un moviment boirós de recuperació de l’espiritualitat. No m’ho acabe de creure, ja em perdonareu, em sembla més aviat un nou recurs del màrqueting. Però en el capvespre d’un dia de tardor a l’Almàssera del Monestir de la Valldigna, fosquejant a fora, il·luminat a dins, tot semblava possible. Fins i tot escoltar una conferència d’hora i mitja sobre místiques medievals sense que mai decaigués l’atenció.
Cal dir que Victoria Cirlot (Barcelona, 1955), catedràtica de la Universitat Pompeu Fabra i deixebla de Martí de Riquer, filla de Juan Eduardo Cirlot, és una intel·lectual molt considerable: elegant i eloqüent, eruditíssima, domina absolutament el seu tema, i crec que va gaudir explicant-lo. Coneix molt bé el rerefons històric i cultural de la mística medieval -és una gran especialista en la mística femenina, autora d’un llibre de referència sobre Hildegard von Bingen- i fins i tot esmentà els Minnesinger -poetes i músics medievals alemanys- i Meister Eckhart, teòleg i místic especulatiu a cavall dels segles XIII i XIV. Pronuncia l’alemany amb correcció. En sap. Té molts llibres publicats. Jo m’he abocat, una mica, a uns quants: Visión en rojo (Siruela, 2019), Luces de grial (Alpha Decay, 2018) i El monestir interior (Fragmenta, 2017; edició a cura d’ella mateixa i Blanca Garí), més per curiositat inveterada que no per un gran interès intrínsec. Aquestes coses em paren una mica lluny. Però m’intriguen. M’interessa fins on pot arribar la imaginació i la creativitat humanes. El primer té com a subtítol “Abstracción e informalismo en el Libro de las revelaciones de Juliana de Norwich” i és un estudi iconogràfic i semiològic extraordinari on relaciona les visions d’aquesta mística amb l’abstracció de l’art contemporani. El segon recull sis articles posteriors a la seua obra clau Grial. Poética y mito (siglos XII-XV) (Siruela, 2014). El tercerinclou textos de diverses autores, i ella mateixa escriu sobre l’espai interior, la interioritat construïda, a propòsit de Heidegger, Bachelard, Henry Corbin, Michel de Certeau, Sloterdijk i Lars von Trier. Un tour de force d’alta cultura.
I com que una cosa porta a l’altra, m’ha fet evocar la figura del seu pare, Juan Eduardo Cirlot (1916-1973). Un personatge una mica desdibuixat, però interessant. Com a poeta, escriptor, crític d’art i home d’idees i aficions idiosincràtiques, amb tirada al surrealisme i els mites. La biografia Cirlot. Ser y no ser de un poeta único (2016), d’Antonio Rivero Taravillo, en desvela les claus. Es va guanyar la vida a l’editorial d’art i arquitectura Gustavo Gili, de la qual n’era un puntal: traduïa, assessorava, editava. És interesant el fet que tants escriptors i intel·lectuals pogueren arrecerar-se en una època a les editorials de Barcelona: Joan Vinyoli a Labor, Gabriel Ferrater a Seix Barral, Marià Manent a Joventut, Carles Riba a la Bernat Metge, Josep Maria Castellet a Edicions 62, fins i tot Manuel Sacristán -des de fora- a Ariel o Grijalbo. Cirlot fou membre fundador del grup Dau al Set, va promoure Tàpies, i al final va trencar amb tots. Es va sentir poc valorat i reconegut. Tenia una estranya deriva esotèrica, i va trepitjar terrenys arriscats, o perillosos, a frec de la vessant ocultista d’un cert nazisme. Va cometre relliscades en aquest aspecte, que explica el seu biògraf sobretot al capítol final de l’obra. Fou autor d’un celebrat Diccionario de símbolos. L’IVAM, quan el dirigia Juan Manuel Bonet, li va dedicar una exposició-documenta, de la qual se’n va derivar un catàleg fonamental: Mundo de Juan Eduardo Cirlot, edició d’Enrique Granell i Emmanuel Guignon (IVAM, 1996), amb textos clau per aproximar-se a la significació del personatge. Victoria Cirlot, per la seua banda, va editar, i en va escriure l’epíleg, la novel·la pòstuma de son pare Nebiros (Siruela, 2016), que la censura no va deixar passar, i d’alguna manera n’ha promogut la posteritat de paper.
L’interès per les coses esotèriques, els simbolismes, els misteris, els arcans, els somnis i les il·luminacions, les connexions insòlites, les religions antigues, els mites -per la vessant més irracional de la ment humana- dona per a molt. L’interès per la mística en forma part. Sovint tot això presenta una dimensió estètica innegable, exerceix atracció, atrau les mentalitats més especulatives. En qualsevol cas, testimonia la frenètica productivitat dels humans quan han tractat d’explicar-se un món que tantes vegades els supera. Aquestes coses formen part de la història cultural, tan farcida de viaranys estranys i d’atzucacs, que cal conèixer. Forma part també d’una propensió perenne de l’ésser humà d’imaginar coses i mons alternatius. Però diria que convé anar amb compte i aplicar l’enfocament històrico-crític, és a dir, il·lustrat, si realment volem entendre’n alguna cosa amb garanties.
0