Però, què és una novel·la?

El gènere que anomenem “novel·la” és a hores d’ara un gènere esclatat, i per això mateix elusiu, difús, indefinit. Estirat per totes bandes. Les definicions clàssiques del que és una novel·la han caducat, i proliferen els productes o artefactes narratius de la més gran varietat, que la indústria editorial qualifica de “novel·la”. Gairebé és més fàcil dir què no és una novel·la que proposar-ne una definició positiva. ¿Caldrà recórrer als teòrics -o practicants- més acreditats del gènere? ¿A Lukács (Teoria de la novel·la), a E. M. Forster (Aspectes de la novel·la), a Milan Kundera (L’art de la novel·la)? ¿O fins i tot a un esperit tan singular i a part com Jean Paul Sartre (Què és la literatura?), a qui ha estat tan fàcil -massa fàcil- desacreditar, o bé a un gran erudit com Erich Auerbach (Mimesi)? ¿O als de les dècades més recents, tipus Fredric Jameson i altres?

No acabaríem mai. S’ha escrit molt, coses molt profundes i entenimentades, sobre això. E. M. Forster, el novel·lista de Bloomsbury, per exemple, situava el terreny esponerós de la novel·la entre les serralades altíssimes de la Poesia i de la Història. Però es mostra escèptic quant a definicions. La més pràctica, tot i que insubstancial (“poc filosòfica”), la de l’extensió (més de 50.000 paraules). “No tenim notícia fins ara de cap observació intel·ligent definidora d’aquesta regió en la seua totalitat”. Ell, tanmateix, es llança a una anàlisi de gran riquesa -ocurrent, erudita, penetrant- de la novel·la anglesa. En Sartre la reflexió abraça la literatura en general i la situació de l’escriptor, però se’n poden extraure derivacions. En Auerbach la visió històrica destil·la idees i concepcions que s’apliquen amb profit a l’art de la novella. L’obra de Lukács, del 1916, entre hegeliana i weberiana, remet a problemàtiques més àmplies -segons Franco Moretti, a la transformació de l’existència social en el món racionalitzat-, però conté anàlisis agudes de la novel·la europea d’abans de Proust i de Joyce. És un llibre del qual l’autor mateix se’n va distanciar posteriorment i que, certament, se’ns presenta com una lectura exigent, històrica, datada.

Em quede amb manifestacions com les de Milan Kundera: “L’esperit de la novel·la és l’esperit de la complexitat”.  Kundera era txec, havia viscut la tragèdia de l’Europa central, que començà el 1914-1918 i ja no s’aturà fins el 1989, així com el fracàs brutal del “socialisme real”, associat a la versió russa-soviètica -barroera i reduccionista- de la Il·lustració europea. Estava escaldat. Això el fa interessant. Llegim-ho: “Els últims temps de pau, aquells en què l’home havia de combatre solament els monstres de la seua pròpia ànima, els temps de Joyce i de Proust, havien caducat. A les novel·les de Kafka, de Hasek, de Musil, de Broch, el monstre prové de l’exterior i en diuen Història.” Feia referència als anys d’entreguerres del segle XX. Després encara passarien moltes coses... Anys de lenta digestió del gran drama del segle (“tanta, tanta guerra”), del posterior reviscolament general, del miratge postmodern, de la incorporació de l’experiència post-colonial, de la pluralització definitiva de veus, subjectes i temàtiques. I per acabar-ho d’adobar, de la gran perplexitat final, quan retornen els monstres que semblaven extingits.

Un aspecte clau del gust de les darreres dècades fou la caducitat de l’estètica realista, que tanmateix reapareix ací i allà -nodrida per la “fam de realitat”- amb una darrera encarnació fulgurant en les narracions reals, la ficció de no ficció, i oxímorons semblants. Un gènere definitivament esclatat, el de la novel·la: veus interiors, narrador omniscient, narrador en primera persona, novel·la d’idees, novel·la històrica, novel·la de costums, dialogada, epistolar, de subgèneres negre o rosa, d’acció, biogràfica, psicològica, fantàstica, utòpica, distòpica, de testimoni, centrada en la memòria familiar o personal, de formació, de fugida, de rerefons social... Fins i tot hi ha novel·les post-apocalíptiques escrites en versos alexandrins com Sumer és aquí, d’Anna Pantinat, (Males Herbes, 2026). Mil facetes per a un sol gènere literari en el qual la imaginació i la construcció de ficcions malden per aportar alguna cosa a explicar el món i la vida a partir de la mirada de l’autor, amb un sol criteri possible de validació: allò tan esmunyedís, però decisiu, que és la “qualitat literària”. És a dir, l’art en la seua variant literària: l’art combinatòria dels mots i els significats.

Llegint ací i allà textos que es presenten com a novel·les –“necessàries per a la vida com el pa i l’aigua”, segons Natalia Ginzburg-  s’aprèn molt. Sobre l’estat actual del gènere i sobre la capacitat creixent dels nostres escriptors per a encarar-se a una comesa tan difícil com la que, en principi, seria pròpia d’una novel·la: penetrar en textures profundes del comportament humà -individual i col·lectiu- en interrelació amb el context o la trama social i d’idees en què aquest comportament dels humans s’insereix. I que el condicionen, el marquen o el desborden. Tot cap en una novel·la: és ben sabut. També l’allunyament més desbordant de la realitat directament recognoscible per a construir grans metàfores que, paradoxalment, de vegades expliquen o il·luminen més els ressorts de tot plegat que no la simple descripció immediata del que es veu. O que es creu veure-hi.

Però llegint ací i allà novel·les, hom percep també, sovint, el que probablement no hauria de ser considerat com a tal. O que fa la sensació que no hauria de ser considerat “novel·la”. Com ara determinades narracions lineals o relats centrats en un assumpte molt concret, en una història definida de cap a cap. En alemany es diferencia entre Roman i Novelle. Passa així mateix en altres idiomes, i també en el nostre. Una cosa és una novel·la. Una altra les narracions. La diferència? Molt subtil i no sempre fàcil de circumscriure. Sovint s’al·ludeix a la llargària, per bé que sembla un criteri massa simplista. L’estructura, el contingut, l’abast, tot això hi compta. Però sobretot, crec, és el que apuntava Milan Kundera: l’esperit de la complexitat. Una complexitat, diríem, estructural, que no té a veure amb l’extensió: un conte breu, segons com, també pot estar amerat de complexitat.

L’esperit de complexitat evocat per Milan Kundera alena en cinc novel·les valencianes recents que són més que recomanables: Terres bàrbares (Edicions 62) de Vicent Flor, Qui salva una vida (Proa), de Núria Cadenes, Ingrata pàtria (Proa) de Martí Domínguez, Guerra, victòria, demà (Drassana) de Carles Fenollosa, i Spagnoletto (Afers) de Josep Lozano. Totes cinc, curiosament, amb un rerefons històric – o bé de “memòria històrica”- clar. Això  donaria per a molt... Només la de Vicent Flor s’endinsa en el terreny prometedor dels viaranys, les vivències i les contradiccions del present.

També s’inscriu en aquest paradigma de complexitat la novel·la de Josep Bertomeu (Dénia, 1950-2016) Capvespre, recuperada en una nova edició per Lletra Impresa. Aquesta novel·la, del 2016, pot ser tot un descobriment tant per als nous lectors com per als qui no la llegiren en el seu moment. Història personal i col·lectiva -les incerteses, la cerca apassionada de la primera joventut, i la rebel·lia antifranquista- es donen la mà en un calidoscopi fantàstic de vida i política en un moment clau: final dels anys seixanta i principi dels setanta, amb una evocació enlluernadora de la València d’aquella època. 

I cal fer esment, així mateix, d’Abisme (Vincle), de Francesc Viadel, una immersió sense edulcorants en la realitat més crua de la vida al nostre voltant, que sovint no volem veure. Una novel·la -i un autor- que cal tindre molt en compte. 

Als anys vint del segle passat hi hagué un gran debat sobre l’escassa entitat de la producció novel·lística catalana arran de la polseguera que alçà la conferència  de Carles Riba del 1925 “Una generació sense novel·la”. Que va suscitar llavors i després tot tipus de respostes, des de la reivindicació de la novel·la modernista -anterior al sever Noucentisme- per diversos autors (i passat el temps especialment per Alan Yates al seu llibre Una generació sense novel·la? del 1975) a l’aparició d’obres -novel·les amb tots els ets i uts- tan rellevants com les de Josep Maria de Sagarra (Vida privada, 1932), Mercè Rodoreda (La Plaça del Diamant, 1962; Mirall trencat, 1974), Llorenç Villalonga (Bearn, 1961) o Joan Sales (Incerta glòria, 1956) -que fou l’ànima i inventor del “Club dels novel·listes”. Totes, sens dubte, precedents i motor, esca, de l’esclat posterior.  Als anys seixanta Joan Fuster remarcava la precarietat -més aviat l’absència- de novel·les valencianes. Els crits d’alarma generaren una resposta abundosa, potent. 

Avui ja no hi ha generacions sense novel·la i la producció valenciana ha recuperat el temps perdut i ha guanyat enormement en quantitat i en qualitat. Convé ser-ne conscients, i llegir els nostres autors i autores. He esmentat set novel·les valencianes només per posar exemples, perquè n’hi ha -òbviament- molt més, una florida fenomenal també a Catalunya i Mallorca: la narrativa catalana viu -enllà de problemes i polèmiques- un bon moment. Cal pensar històricament, si volem copsar adequadament el present.