Une Session en enfer, avec Mazón

¿Què es pot pensar d’un polític que per a justificar l’espectacular reculada de la innoble decisió de retirar el nom d’Ernest Lluch del complex hospitalari de Campanar, a la ciutat de València, diu que els socialistes “renegaren” de Lluch tan bon punt com pactaren amb Bildu? Què tindrà que veure una cosa amb l’altra? S’ha d’explicar que està totalment fora de lloc? Per què manipula Ernest Lluch, l’home dialogant, culte i intel·ligent, el polític socialista, el català-valencià, l’antítesi del barroer que diu aquestes coses!

¿Què es pot pensar d’un polític que ha afirmat sovint, com si fos una genialitat, que el govern de Ximo Puig i el Botànic havien dut a terme una mena de “Procés” sobiranista cap a la independència, com el de Catalunya? Com a mínim, que és molt difícil entendre la seua dialèctica, presonera de consignes i fórmules d’una propaganda massa barata, de baixa categoria. Com a mínim que aquest nivell -propi de gent que degrada la política- és indigne d’un President.

Què es pot pensar d’un polític que ha estat incapaç de dir la veritat del que va fer la fatídica vesprada del 29 d’octubre de 2024, quan ell no “estava” -però “se l’esperava”-  i en canvi els ciutadans de l’Horta sud patien la pitjor de les tragèdies? Una persona que ha tingut la santa barra de callar, amagar, desinformar i no dir la veritat...  ¿Què es pot pensar d’un personatge públic que no ha tingut la dignitat personal i política de presentar-se davant la jutgessa instructora, que l’ha requerit reiteradament, i dir el que ha de dir, explicar-se, admetre les culpes corresponents, confessar, demanar perdó i dimitir?

No, l’univers mental d’un polític així està amarat de la deformació de la realitat, de les notícies falses, del raonament matusser que són tònica habitual en els tertulians i “influencers” d’extrema dreta. Aquells que demonitzen “Sánchez” com si fos el mal absolut que els justificaria i legitimaria per a dir totes les barbaritats imaginables, i no encarar-se mai a dades objectives i contrastades. Ells son de tabloides sensacionalistes, no de la BBC o de Le Monde... Aquests tertulians, la galàxia ultra o “fatxosfera”, condiciona i determina. Contamina. A hores d’ara escriu el guió i l’argumentari quotidià del PP. En sintonia amb un canvi de paradigma en la cultura política occidental que esborra la diferència entre veritat i mentida. Amb les conseqüències tràgiques que això implica, i que ja va assenyalar Hannah Arendt al seu imprescindible assaig de 1969 “La mentida en política”. Hannah Arendt hauria reconegut de seguida el tipus de polític que és Mazón. I no li hauria agradat gens.,

Resulta que el president de la Generalitat Valenciana Carlos Mazón Guixot forma part d’aquesta galàxia. No raona, no s’explica, no contrasta, no dialoga. Diu falsedats (moltes versions diferents i contradictòries d’un mateix fet), brama, repeteix fórmules, s’agafa a un infame atac a la llengua, com a pretext. Perquè a ell la llengua dels valencians no li importa gens -mai li ha importat- i amb les seues amenaces i pals a les rodes fa bona la famosa dita de Samuel Johnson, del 1775, sobre el “patriotisme” -gens patriòtic en el seu cas, més bé mera falòrnia i simulacre. Literalment deia Samuel Johnson: “Patriotism is the last refuge of the scoundrel.” Traduïu scoundrel com vulgueu, però avise hi ha una equivalència consagrada. Mazón creu que els anticatalanistes més extremistes, els enemics demencials i fanàtics, de la unitat de la llengua, els directius de Lo Rat Penat i de la RACV representen el sentiment majoritari del poble valencià. I va molt equivocat. Creu que les masses valencianes, al crit de “Vixca, Vixca, Vixca” i deleroses d’ofrenar més i més glòries a Espanya, el seguiran com si fos el messies... Està mal aconsellat.

Per cert, quan als anys seixanta uns valencianistes esforçats -heroics, en realitat- pintaren als murs de València un iniciàtic “Parlem valencià!”, sabeu què hi varen respondre els feixistes del Movimiento Nacional acomboiats des del Govern Civil? Jo sí que me’n recorde: empastifaren al damunt o al costat d’aquestes pintades tan encoratjadores i valencianistes “Vixca Espanya”. Així, “vixca”. Voleu valencià? Doncs no normatiu i (falsament) espanyol. Això mateix, com ara. Pensen que no ha passat el temps. Però sí que ha passat, i tant que sí.

Un President ha de ser algú capaç de connectar amb el seu poble. És un polític que respon a una conjuntura i a una aritmètica parlamentària, sí, però té també un paper simbòlic d’aplegar, unir, reunir, acollir, un conjunt social molt vast i diferenciat. Ha de saber trobar i promoure denominadors comuns, vectors de futur compartit, relligar passat i present. No pot ser tan sectari i bel·ligerant, tan poc avisat, i menys encara tan mentider i escàpol. Un President no és només un càrrec circumstancial que ha de quedar bé amb els sectaris i demagogs que manen a Madrid o on siga, i que ha de subordinar tot el que fa a l’argumentari del moment, que en el cas del PP és monotemàtic: deslegitimar, des del moment zero, el president del govern espanyol democràticament i constitucionalment elegit al Congrés dels Diputats, cosa que el PP i Vox no han acceptat mai.

El President valencià ha de ser fidel al seu poble i a la seua llengua històrica i pròpia, a la majoria social més àmplia, a les aspiracions que s’han manifestat en els millors moments d’una trajectòria col·lectiva amb episodis de derrota, però també de confiança i de victòria, encara que siguen victòries tan modestes i poc èpiques com les valencianes, en general. Perquè també n’hi han hagut: èxits i redreçaments econòmics impressionants -l’agricultura exportadora, la indústria manufacturera, les universitats, les empreses tecnològiques, els serveis avançats-, i grans assoliments culturals (com la Renaixença o les Normes del 32 i les aportacions científiques o literàries) que els qui ara (mal)governen malbaraten, ignoren i destrueixen.

Ara mateix el PIB per càpita valencià és un 15% inferior a la mitjana espanyola. En una època determinada, durant el franquisme, era superior a la mitjana espanyola. Anem arrere. És un procés de llarg recorregut, cert, però que ara s’agreuja. Almenys amb el Botànic es volia revertir. Ara ja no... Res de triomfalisme, per tant. Amb polítics de tan curta volada anirem encara a pitjor, perquè brama i fa demagògia i no situa els problemes ni troba solucions: ni s’ho planteja. Mazón només segueix consignes i fórmules denigradores -d’una ínfima categoria intel·lectual-  com s’ha pogut constatar a bastament. El pitjor Madrid, el d’Ayuso, MAR, o Miguel Tellado (a qui se’n va dur fa poc a Benidorm), la connexió Vox, hi té línia directa. També, amb ell o a través d’ell, amb un cert ambient turístic i fester, de sol i platja, bous i incultura, superficial i lamentable, salaris baixos i beneficis estratosfèrics per a una minoria, que tant de mal ens ha fet, ens fa i ens farà. Si no hi fem creu i ratlla.

Les urnes tindran la paraula, però abans la democràcia valenciana fidel a una tradició seriosa i fecunda -un gran corrent culte i crític, democràtic i de progrés, que mai s’ha interromput- s’ha de rearmar i ha de dur a terme una gran reforma intel·lectual i moral. De primer al seu si, després al conjunt de ls societat.