No, Josep Piera no se n’havia anat. Ha estat al llarg dels anys, de les dècades, d’ençà dels anys setanta del segle passat, una presència constant. Ho és, encara. L’autor de Rondalla del retorn, novel·la amb què guanyà el Premi Andròmina -dels Premis Octubre- l’any 1977, i que després va desestimar, perquè no s’hi reconeixia o no li feia el pes, ha estat un referent constant de la cultura valenciana-catalana, amb epicentre a la Safor, al llarg del temps. Hi ha molts altres referents, certament, així com autors que sobtadament retornen, desprès d’un eclipsi prolongadíssim (com Amadeu Fabregat). Però no, Josep Piera és un escriptor de llarg alè i gran coherència, amb una obra a hores d’ara extensa i diversa, que mai ha abandonat el seu lloc -de compromís amb la llengua, la cultura i la complicada circumstància valenciana-, i que no ha fet giragonses decebedores. Piera, premi d’Honor de les Lletres Catalanes, és un mestre de l’escriptura -interessant el seu estil eficaç i elegant, de tall clàssic i alhora contemporani- i un autor prolífic, capaç de crear un món propi i de recrear la història literària i sentimental d’un poble secularment maltractat. O distret.
Una cosa que m’impressiona molt de Piera és la cura i la qualitat dels seus textos, començant per la plasticitat i equilibri de la llengua que fa servir. Faça el que faça, ho fa bé. Poesia, narrativa, dietaris, biografies, evocació. Fins i tot un llibre sobre la paella (El llibre daurat. La història de la paella com no s’ha contat mai, Pòrtic, 2018) -que és magnífic, ple de notícies, d’històries, també de receptes. ¿Parlar -escriure- de “la paella”? Sí, aquest tòtem nostrat. No és gens fàcil, abunden els comentaris de vol massa gallinaci. Però Piera alça el vol o el nivell i fa justícia a una experiència gastronòmica que té tantes dimensions -antropològica, culinària, socioeconòmica, simbòlica- que només un esperit atent, culte i sensible com ell és capaç de copsar i explicar, sense caure en el kitsch. Què és el kitsch? N’estem envoltats. El va definir històricament Hermann Broch. Però si voleu una referència recent, vegeu el darrer llibre de Gilles Lipovetsy (traduït al castellà a Anagrama).
Josep Piera ha construït un imaginari. No és fàcil, i en el seu cas la perseverança i l’aprenentatge han estat una constant. El seu imaginari és, per descomptat, el món saforenc, seu i casal d’una literatura d’alta volada, que enlluerna i obliga els hereus, epígons i descendents per elecció. No és poca cosa, posar-se a escriure en la contrada d’Ausiàs March, Joanot Martorell o Jordi de Sant Jordi (potser, fins i tot, alguns més). Piera n’assumeix el llegat i li dona veu (Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March, 2001). Ara bé, la imaginació de Piera va molt més enllà i és sobretot salabror mediterrània: Grècia (Estiu grec, 1985), Nàpols (Un bellíssim cadàver barroc, 1987), Sicília (Ací acaba tot, 1993 ) o el Marroc (Seduccions de Marràqueix, 1996). Ha construït un breviari mediterrani avant la lettre, a la manera i en l’estil -o millor dit, en la intenció- d’un Claudio Magris a propòsit de Trieste i la Mitteleuropa o d’un Predrag Matvejevic i el seu Mediterrani més o menys balcànic. La Mediterrània és un mite, com bé sabem, apte per a declamacions retòriques. Però un mite útil i fecund, amb bases inconfusibles i material a l’abast. El Mediterrani podria ser “una bona idea”, com va dir Gandhi referint-se a la Civilització Occidental, amb ironia subtil. Després ve la realitat.
Quina realitat? Doncs, al Mediterrani, desnivells brutals entre el nord i el sud, l’est i l’oest, xoc de societats i cultures, desestabilització, destrucció de paisatges, excessos turístics, ensopegades geopolítiques, migracions dramàtiques, inestabilitat i guerres latents o que esclaten. El Mare Nostrum rescalfat, a més, amb el canvi climàtic no és avui, diria, la millor referència per a evocar amb tons lírics, si volem ser seriosos, de flabiol i arpa, els déus de l’Olimp i la trilogia del blat, l’olivera i la vinya. Però té un gran passat, això sí.
L’obra de Piera, multiforme, se’ns presenta com una espiral o un conjunt de cercles concèntrics a partir del microcosmos més immediat de la Drova (El cingle verd, 1982), passant per Gandia i la Safor. Després s’endinsa en la realitat i la història cultural del País Valencià, amb una sensibilitat especial envers la Renaixença, un moment històric que ha revalorat arran d’una lectura inspirada de Teodor Llorente (El somni d’una pàtria de paraules). Més enllà, es mou en l’àmbit més vast de la llengua i la cultura catalanes, desimbolt i amb la naturalitat que pertoca, sense complexos. Per exemple, a propòsit de Joan Vinyoli: Mai no és tard, PUV, que vaig tindre ocasió d’editar a la col·lecció “Assaig”, un gran llibre.
Després, el Mediterrani, i Europa. Realitats tangibles, viatges, observació directa, meditació interior, lectures, vida quotidiana, experiència sensible i treball de pensament, tot això configura el nucli i la densitat de components -la complexitat- que batega rere una escriptura diàfana, i aparentment fàcil, en la literatura de Josep Piera. I sobretot, la memòria -a la seua manera- que s’ha concretat al llarg de la seua obra i especialment en alguns llibres recents d’autoanàlisi, de recreació d’una vida lliurada a la cultura i a la literatura. A partir d’uns inicis difícils i fluctuants (un xiquet de postguerra), quan tot estava per fer però -al contrari del que amollava el poeta Martí Pol- no tot era possible, com hem pogut comprovar a bastament i amb estoïcisme obligat... Llibres com Puta postguerra (2007), Els fantàstics setanta (2020) i Canvi de rumb (2023) componen un palimpsest d’experiència vital amb escassos precedents, perquè el memorialisme ben resolt en termes literaris és entre nosaltres una planta esquifida. D’altra banda, ha tingut l’encert de recollir, recuperar o actualitzar la seua obra, i donar-li nova vida -perquè ja se sap que els llibres igual que apareixen, desapareixen- en volums com ara Poesia completa 1971-2018 (IAM, 2019), Arran del precipici (Destino, 2003, subtítol: El cingle verd,2) o Ací s’acaba tot (Cap de Brot, 2025).
Josep Piera és molt autèntic i atent a la complexitat valenciana. Tingué una gran relació amb Juan Gil Albert, i sempre amb els bons poetes en castellà. Però ell es va decantar per la fidelitat als orígens i la llengua, com tants altres, començant per Marc Granell i Eduard Verger, Vicent Alonso i Enric Sòria, Anna Montero i Teresa Pascual, Joan Navarro i Ferran Garcia Oliver, Ignasi Mora i Rafa Gomar... Un canvi de rumb substancial. La florida literària actual de la Safor -espectacular- li deu molt a l’obra, l’exemple i l’activisme de Piera. Significativa també la seua participació als Encontres d’Escriptors del Mediterrani (1982, 1984) una aventura curiosa organitzada per l’Ajuntament de València, de la qual queda constància escrita en dos llibres “simptomàtics”. Piera -que fou coordinador del primer- té una biografia...
Ara s’ha publicat a l’editorial Afers el seu darrer llibre Tot són ones (2025), amb un pròleg esplèndid de Maria Josep Escrivà. El subtítol, tota una proclama o manifest: “De la Drova a Alexandria”. Un llibre que és una mena de sumari o resum de la trajectòria i les idees de Piera, arran dels seus articles dispersos i recuperats -triats per Ramon Ramon- que havia publicat sovint a Levante-EMV o a El Temps, entre altres.
Mediterrani, havíem dit? Doncs al primer article del recull (“Mediterrani”) Piera hi fa la síntesi viscuda i explica -eloqüent- quan i on s’ha sentit “mediterrani”, amb una barreja notable de raó i passió. Potser és que el Mediterrani és això, raó i passió. Atenes i Jerusalem. En fi, fórmules potser anacròniques, d’un altre temps, quan encara funcionaven les invocacions (el Súnion! de Carles Riba, els Onatges tumultuosos de Baltasar Porcel) i les imprecacions. La cosa, ara, s’ha posat molt seriosa, en l’època de les pasteres, el tancament de fronteres, els naufragis, Gaza, i l’estupefacció general, tot i que la imatge d’una mar que ens apropa i conforma és poderosa.
Aquest volum d’Afers pot funcionar com una introducció molt adequada a un dels autors que les generacions joves haurien de conèixer i fer seu. Josep Piera és un testimoni i factor creatiu de la vida valenciana del segle XX i primeres dècades del XXI. No s’havia amagat enlloc, tampoc no havia volgut aggiornar-se amb la quarta o la cinquena vies, sempre ha estat fidel a una manera de contemplar el país, la llengua i la cultura, però sense dogmes. Amb la llibertat com a bandera. Qui ha estat o és el seu públic, ens podríem preguntar. Una pregunta interessant. A Gandia i la Safor té el seu públic, sense dubte. Ho he pogut comprovar sovint... A València? A Catalunya? Els sociòlegs de la literatura -o els investigadors de la relació entre cultura i societat- tenen ací un camp d’estudi rellevant, perquè sempre s’escriu per a ser llegits. La creació d’un públic lector és la qüestió clau i decisiva. Més enllà de la dimensió directa i pragmàtica, el públic lector compartit té referents comuns i acaba formant una unitat moral. És això el que de sempre han volgut impedir els grans enemics dels valencians com a poble.
0