Les revistes literàries, culturals o de pensament -una cosa diferent de les estrictament acadèmiques o dels setmanaris i la premsa diària- havien tingut una gran època en diversos moments de la història cultural d’Europa. En la segona meitat del segle XIX, sense dubte. Al segle XX, per descomptat. En l’època d’entreguerres, en el període posterior a la Segona Guerra Mundial, als anys seixanta i setanta, fins la fi de segle, i en alguns casos, més enllà. Capçaleres històriques -la Nouvelle Revue Française, Revista de Occidente, Les Temps Modernes, Esprit, The Criterion, Rinascita, Merkur, Kursbuch, Revista de Catalunya, Nueva Cultura, Serra d’Or, L’Espill, Le Débat i tantes més- havien estat referents influents, dipòsit i far -o banc de proves- de la cultura europea. Amb alguna extensió americana, com Sur a l’Argentina o The Atlantic als Estats Units, a les quals caldria sumar-hi dissent, Partisan Review i moltes més. Sovint rere aquestes revistes hi havia els intel·lectuals clau de les cultures respectives en un cert moment: Paul Valéry, Ortega y Gasset, Jean Paul Sartre, T. S. Eliot, Emmanuel Mounier, Hans Magnus Enzensberger, Rovira i Virgili, Armand Obiols (Joan Prat), Josep Renau, Joan Fuster, Victoria Ocampo, Perre Nora... o bé equips i grups que funcionaven a manera d’intel·lectuals col·lectius.
Tot ha canviat, a hores d’ara, com bé sabem. Dels canvis d’aquesta dimensió, només cal prendre’n nota i actuar en conseqüència. No val de res insistir en el dolor de la pèrdua o en la nostàlgia. Si de cas, a títol privat. En la dimensió pública l’única opció és treballar millor, innovar, renovar-se i persistir, adaptar-se als nous temps. Vet ací la recepta raonable i productiva, per bé que molt difícil. Si, les xarxes, la immediatesa, la manca de temps, la desinformació per sobre-informació, tot això -que és cert- funciona i té els efectes que té. Els vells formats s’han de repensar i replantejar sense perdre, però, el sentit de fons, perquè serveixen a una necessitat cultural persistent i de primer ordre. O no? La informació, el raonament, l’argumentació elaborada, l’aportació del debat cultural, la mediació entre l’article de diari i el llibre, tot això és vigent -o segons com, més vigent que mai!- i és la raó de ser d’aquest producte cultural en precari però importantíssim que són les revistes culturals o de pensament.
A primer colp d’ull el panorama de les revistes roman més o menys igual. Vegeu l’estand de l’APPEC, a la Plaça del Llibre (València, 28 d’octubre-2 de novembre) o en altres indrets, però hi ha canvis de fons. Jo el vaig veure detingudament al Jardí Botànica de València. El Temps ha passat de setmanari a mensual. L’Aiguadolç és ara una revista anual. L’Avenç continua, sí. Han aparegut noves capçaleres com Catarsi, de l’esquerra radical. El darrer número (el 10, estiu-tardor 2025) va molt carregat al voltant del titular “Potestas sine populo: democràcia, estat i poder”. (Una nova generació catalana, diria que entre la CNT-FAI i el trotskisme; un malpensat diria que el carlisme més rebec i muntanyenc: una certa sensació d’ucronia )... Idees és ara digital, i de vegades n’apareix un número monogràfic. Igual com de Núvol, digital que de vegades aterra -s’encarna- en format paper. Caràcters també és ara digital, i n’enyorem molt l’aparició en paper -la materialitat, el disseny, la versemblança que traspuava. De moment, L’Espill es manté, igual com Mètode, i esperem que per molts anys, perquè són realitats sòlides... Una gran aportació de la Universitat de València, en la vessant cívica i cultural, que és un punt fort de la idea mateixa de la Universitat. Als anys trenta la Universitat de València, de la mà de la FUE, va promoure la Universitat Popular, una experiència molt interessant. Lletraferit i Saó, revistes valencianes, serven cadascuna en el seu estil el vigor i la insistència. Com Serra d’Or, amb un passat gloriós al darrere, i un present si més no problemàtic. Hi ha molt més, afortunadament: Poesia& Prosa, El Món d’Ahir, revistes diverses i menys conegudes, un llarg etcètera.
Ara tinc davant meu algunes revistes representatives i molt recents. L’Espill núm. 76, per exemple, coordinat ja per Ferran Archilés. Un contingut molt ric, amb un dossier sobre la DANA que concreta els temes a debat, amb garanties acadèmiques i científiques. Autors: Francesca Segura, Josep Vicent Boira, Francisco J. Vallés Morán, Ricard Chulià. El suposat president (va dimitir de facto el 29 d’octubre del 2024, quan no va comparèixer on tocava) Carlos Mazón (“Malson”) ja és passat. Però el drama continua. La secció “documents” inclou textos sobre Josep Palàcios, el gran escriptor en penombra. Un autor europeu que cal ponderar, tipus Pessoa, Max Frisch, Passolini. La posteritat dirà... I moltes més coses. Un sumari absolutament imprescindible, amb textos d’Agustí Alcoberro, Vicent J. Escartí, Josep J. Conill, Javier Fajardo i Jaume C. Pons Alorda, antre altres. Ressenyes amb molt de conyingut. La cultura catalana respira per ací.
Lletraferit és una mena de miscel·lània cultural i literària d’accent valencià molt ben pastada. Factoria Drassana. Al darrer número (el 39), una entrevista amb Paula Bonet, i un devessall d’articles literaris i vivencials que denoten una gran vitalitat. Maria Beneyto, per exemple. Guillermo Colomer, una joveníssima Matilde Igual, Magda Simó. Però amb retrovisor: Martí Domínguez (l’avi) i Els horts, la novel·la que passà per les mans d’un editor intervencionista com Joan Sales i que al final publicà L’Estel de la mà de Manuel Sanchis Guarner. També contemporanis com Joan Benesiu, textos de Felip Bens, que escriu molt bé, i coses insospitades. Vet ací la gràcia...
Saó es presenta com a “revista degana”. I pot fer-ho. Al núm, 514 (2025), un dossier just i necessari: “Antoni Ferrando, imprescindible”, amb aportacions de Vicent Martines, Albert Rossich, Rosa Calafat, Rafael Roca/Vicent J. Escartí, Isabel Guardiola, Josep Martines. Qui és Antoni Ferrando? Ho sap la societat valenciana? Una part, sí. Una majoria desorientada (desorientada a consciència) probablement no. És igual. La baula de connexió entre Carles Salvador i Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. Un gran filòleg i estudiós. La continuïtat de la Renaixença. El rigor, l’estudi, la seriositat d’un valencià de la Vall d’Albaida (va nàixer a Benicolet, prop de Llutxent). La saviesa i el coneixement, la fidelitat al País. Antoni Ferrando Francès, un currículum impressionant, catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de València, membre de l’institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Un valencià decisiu.
Finalment, en un repàs ràpid d’aportacions recents, L’Aiguadolç núm. 54 (tardor 2025), la revista literària de la Marina Alta, tot un referent. Dedicada en aquesta ocasió a Enric Valor (“Un Valor per a l’eternitat”). Els monogràfics de L’Aiguadolç són per a guardar. El País Valencià sembla terra desfeta, derrotada, però no és veritat. Cal mirar amb cura, enllà de les aparences, del sol que crema i ho socarra tot.... Manté bastions -gorgs, recers- ferms com aquest, i tants d’altres. Una obstinació ferrenya, que naix de molt endins. Una identitat no tan forta o definida com altres més òbvies, però igualment irrenunciable. I secretament poderosa, i creixent. Aquesta és la lògica paradoxal d’una resistència sovint creativa. Articles molt penetrants en general, sobre les diverses dimensions de l’obra i la significació de l’autor de Castalla, que encara emet senyals de vitalitat literària i arrelament a la terra. Convé buscar i guardar aquest nou número de L’Aigualdolç, revista dirigida per Antoni Prats i Juli Capilla.
0