La portada de mañana
Acceder
Las tres derechas vuelven a Colón con Vox al frente, el PP dividido y Cs a rastras
Así es la "cultura de la temporalidad" en España
Opinión – Vayamos aún más allá, por Elisa Beni

CV Opinión cintillo

L’hora de la responsabilitat

0

La gestió de la pandèmia que ha fet el govern del Botànic ha estat exemplar. Ha controlat un problema molt greu, ha posat en tensió el sistema sanitari, els professionals han respost, la ciutadania ha complit. I era difícil, però ha pres les decisions -algunes d’elles, dures- que tocava i quan tocava. El resultat és que el territori valencià és ara dels menys afectats no ja d’Espanya, sinó d’Europa. Un assoliment, un triomf. I ara, amb la vacunació que arriba a capes socials cada vegada més àmplies, l’horitzó benvingut del retorn a la normalitat s’apropa.

El mateix es pot dir quant a la política social. L’augment dels perceptors de l’ajuda per dependència -per posar un cas rellevant- és enormement positiu i esperançador. Igual que el nombre de beneficiaris de la Renda Mínima d’Inclusió, que s’ha multiplicat per sis. Per fi la política social ocupa el lloc preeminent que li pertoca. Els grups socials en precari, els vertaderament necessitats, que son nombrosos -més del que els benestants o satisfets podrien pensar- reben el suport solidari al qual tenen dret, amb un esforç per part de l’administració i els seus responsables que cal reconèixer.

Tot això -i encara altres aspectes del balanç polític de la primera experiència d’una coalició a casa nostra en democràcia- podria garantir perspectives falagueres de cara al futur electoral. Però no anem tan de pressa. No avancem esdeveniments i anem a pams.

En la història abunden els exemples de balanços de gestió impecables que no reberen el premi previst per part dels electors. El cas clàssic sempre evocat és el de Winston Churchill, que guanyà la guerra i perdé les primeres eleccions celebrades a Gran Bretanya després del conflicte. Llavors guanyaren els laboristes. L’electorat, després d’una guerra mundial devastadora, volia passar pàgina i sospirava per una política social radical i igualitària que acabara amb els privilegis tradicionals, defensats pels tories, els conservadors. Winston Churchill fou el personatge adequat per a guanyar la guerra. Però no el desitjat per a encarar la postguerra. L’electorat, diríem, és pragmàtic i “injust” en aquest sentit. Però ben mirat, això no té cap sentit. Son lògiques diferents. El passat ens ensenya coses, però el futur mana.

Per això faríem bé de mirar el futur de la política valenciana amb ulls desperts, sense teranyines. Tot és possible, però hi ha coses que no son de cap manera desitjables. El Botànic -la coalició entre el PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem, encapçalada per Ximo Puig, Mónica OItra i Rubén Martínez Dalmau- ha fet moltes coses bé, però sobretot hauria de fer encara moltes coses positives, que han restat pendents, en el futur. Hi ha molt per fer... I a més, l’alternativa al Botànic seria un pas enrere cap a un passat que no vol passar, i que és tenebrós. El PP no ha esdevingut el que hauria de ser, una dreta civilitzada, intel·ligent, culta i europea.

I això que té referents valencians, autòctons, a què aclamar-se. No cal acudir als seus homòlegs europeus -tan distants- com Angela Merkel o Mario Draghi. Tan distants, i tan distints, quant a cultura política i tarannà ètic. Té precedents il·lustres a casa: Ignasi Villalonga, Lluís Lúcia, Joaquim Reig, Ximo Muñoz Peirats, Josep Lluís Barceló, Joaquín Maldonado, Francesc de P. Burguera, Martí Domínguez Barberà... Fins i tot un Teodor Llorente Falcó, fill del promotor de la Renaixença valenciana i fundador de Las Provincias.... Només caldria que es distanciés de la violència argumental i que optara per la racionalitat. D’una violència verbal, que per desgràcia fou física en l’època de la transició, i també després.

Ara les cròniques no parlen quotidianament de violència física, reservada als escamots molt minoritaris d’extrema dreta espanyolista. Però en àmbits teòricament més respectables la violència verbal abunda massa. Només cal escoltar els “discursos” -siguem generosos amb les paraules- i les declaracions remugades ací i allà, especialment davant els micros i la premsa addicta -que tampoc es priva de res en aquesta matèria-, i en seu parlamentària.

La violència verbal és perillosa, a més de desagradable. Enrareix l’ambient, el fa irrespirable. Impossibilita el debat racional i la ponderació d’arguments. Si es diu, per exemple, que l’alcalde de València Joan Ribó és un enemic del Port de València i que treballa perquè l’ampliació es faça en un altre port per raons espúries... el diàleg és molt difícil, és impossible. Com que no tenen arguments per defensar una ampliació que anorrearia les platges al sud de València fins Cullera i que amenaçaria l’Albufera, segons els experts (com la catedràtica de la UV Eulàlia Sanjaume), recorren de manera una mica velada, però inequívoca, a invectives que ens porten mal record.

Però segurament la violència verbal i la crispació sistemàtica tenen com a objectiu desprestigiar la política en general, promoure l’allunyament i la inhibició en qüestions que afecten a tothom. “No vull saber res de la política ni dels polítics, tots son iguals!” Mal assumpte.

El PP encara defensa el secessionisme lingüístic i la supremacia del castellà. És anticatalanista com a coartada del seu castellanisme de fons, que voldria el valencià arraconat i marginal. És enemic de la cultura. No ha fet l’autocrítica de l’orgia de corrupció que va propiciar i protagonitzar amb Zaplana i Camps. No ha anat a les arrels de la seua implicació profunda en aquella sagnia de recursos públics derivats a butxaques privades. Defensa plantejaments econòmics desfasats i antiecològics. Està en contra de la bicicleta, dels serveis públics i de la lluita contra el canvi climàtic. Mira de reüll el feminisme. Va de bracet amb Vox en el tema de la tauromàquia (i altres). No valora la igualtat, la promoció social dels desfavorits. Ignora la problemàtica dels desnonats de la vida i la història. El seu líder actual ha demostrat a bastament a Alacant que promou una tendència aliena i adversa a la integració comunitària dels valencians. Un sucursalista de Madrid. Un genuflex que no parla valencià ni que el maten i que ha estat posat a dit des de Madrid, en contra de qualsevol idea de sobirania i autonomia valenciana, de política i personalitat autòctona.

Per això és l’hora de la responsabilitat. De projectar cap al futur, amb noves idees i propostes, esmenant insuficiències, el cabal de polítiques positives del Botànic, travessant amb habilitat i saviesa un moment de desorientació en el qual s’acusen les ferides socials i econòmiques de dos anys de paràlisi causada per la pandèmia. La dreta agita el malestar lògic i comprensible, que afecta empreses i autònoms, així com diversos sectors socials. S’embolica en la bandera falsa i corsària de la rebaixa d’impostos i en el mal exemple -en el doble sentit: perquè és negatiu i alhora impossible de replicar- de Madrid.

Però no és hora de demagògia o el futur serà molt negre. És l’hora de la responsabilitat, davant la Unió Europea -complir el que s’ha de complir i canalitzar amb màxima eficiència les Ajudes del pla “Next Generation” i també -o sobretot- davant de nosaltres mateixos, el poble valencià, que és i ha de ser alguna cosa més que població dispersa, subalterna i agrejada. Volíem i volem ser un poble conscient i coherent, digne i en camí de recuperar la plenitud de drets i de creativitat -econòmica, social, cultural- que ens va distingir en el passat. Que ens va fer ser el que som.

Etiquetas
Publicado el
11 de mayo de 2021 - 11:16 h

Descubre nuestras apps

stats