“Hem demostrat que som una força política responsable, hem ajudat a desallotjar el PP”

Rubén Martínez Dalmau (Teulada, 1970) és la nova cara electoral de Podem a la Comunitat Valenciana. Professor titular de dret constitucional a la Universitat de València, va ser proposat pels càrrecs orgànics del partit i avalat per la majoria de la militància com a candidat a la presidència de la Generalitat.

Com a docent, va col·laborar amb l’associació CEPS, el germen valencià de Podem, assessorant governs llatinoamericans (Veneçuela, l’Equador i Bolívia) per a dur a terme els seus processos constituents, la qual cosa li va valdre el nom de pare de la doctrina del nou constitucionalisme llatinoamericà. Coneix bé els processos electorals i les seues característiques i creu que cal dialogar amb els intolerants: “No es tracta de confrontar les persones, es tracta de confrontar les idees”, considera pel que fa a la ultradreta de Vox.

Pregunta: Vosté ha estat treballant en l’elaboració de diversos models constitucionals llatinoamericans Què podem exportar a Espanya?

Dels processos emancipadors llatinoamericans, podem aprendre’n molt. En primer lloc, que quan es fan constitucions democràtiques tenen capacitat de transformació. Són constitucions que generen més drets, trenquen paradigmes antics, avancen cap a una vida millor de les societats en què s’apliquen. Això es pot veure en una de les que crec més avançades del món, que és la de l’Equador del 2008, que incorpora una cosa tan avançada com el reconeixement jurídic dels drets de la natura: de les muntanyes, dels animals, dels rius... Incorpora els drets socials en el bon viure, de manera que la constitució està per a dotar els ciutadans del bon viure. De la boliviana del 2009 podem entendre alguna cosa que a Espanya és molt difícil d’entendre: que un estat pot ser plurinacional; els pobles indígenes es reconeixen com a nacions, cosa que en l’Estat espanyol, que és plurinacional, no es reconeix. Podem aprendre molt dels processos constituents emancipadors.

Hi ha alguns constitucionalistes, com Javier Pérez Royo, que consideren que la Constitució espanyola té vicis franquistes perquè es va construir des del franquisme... Què n’opina?

La Constitució espanyola va ser continuista. Quan es produeix la Transició, les mateixes elits del franquisme són les que controlen el procés i finalment s’hi incorporen. Recorda que en la ponència, tot homes, per cert, estaven presents els llocs més alts del poder franquista com Gabriel Cisneros o [Manuel] Fraga, ministre d’Informació, el ministeri que censurava...

És veritat que la Constitució prové d’un procés que parteix del franquisme reformista, però dels seus mateixos actors, amb la incorporació de nous subjectes polítics com el Partit Comunista o el Partit Socialista, però una incorporació minoritària... En la ponència hi havia un representant de cadascun d’ells. Des d’aqueix punt de vista, hem d’entendre que ve controlada pel franquisme. Una altra cosa és si es podria haver fet diferent. Amb un exèrcit que encara vivia de la victòria contra la República, després de 40 anys de franquisme, amb un poble que encara estava despertant... La resposta, possiblement, seria no. Segurament, la Constitució del 1978 era el que havia de ser en aqueix moment. Ara bé, és la que hui dia necessitem? La resposta, segurament, seria també no.

Creu que vindre de treballar en la fundació CEPS i assessorar els països llatinoamericans, amb la campanya que va fer la dreta el 2014 i el 2015 acusant-los de chavistes, li pot repercutir?

Crec que està totalment amortitzat. En primer lloc, no vaig treballar mai en la fundació CEPS, sinó que hi vaig col·laborar quan era una associació. Era un projecte de suport tecnicopolític a processos emancipadors. Tenia –està en procés de dissolució– una visió transformadora de la societat i va fer que ens poguérem conéixer molta gent que hui està en primera línia amb una visió de progrés. CEPS hauria de passar a la història d’aquest país com el lloc en què es van trobar persones que tenien una visió de transformació i després van optar per una eixida política que va ser Podem. Tota la campanya negra des dels mitjans de comunicació més de la caverna que s’ha fet contra CEPS parteix del desconeixement, la manipulació i la falsedat.

Parlem de les primàries. Volia plantejar-li dues reflexions: una sobre que la llista que ha aconseguit el 40% dels suports tinga pràcticament tots els llocs d’eixida; l’altra, que la meitat dels diputats no vulguen repetir.

El sistema de votació de Podem és complex. Va haver-hi un debat fort en Vistalegre II i es va optar pel Desborda, que al final reflecteix les preferències de la gent. Pots votar llista, moure candidats, mesclar llistes... És una manera totalment oberta de participació, em sembla la cosa més democràtica que puga haver-hi. Crec que els resultats van ser espectaculars. Vam obtindre amb Endavant Podem quasi el 44% dels vots, amb 9 punts de diferència sobre la llista següent, Renaix Podem, que era un equip molt fort, liderat per María Dolores Giménez, que incorporava una diputada nacional molt potent com Rosana Pastor, l’ex-secretari general Antonio Montiel... Era una llista molt forta.

No obstant això, la cosa bona que tenim en Podem és que una vegada la gent ha decidit, anem tots a l’una i a treballar. Abandonem la competició interna i ens centrem en la important, que és l’externa, eixir a guanyar les eleccions. Crec que ens enforteix que hàgem pogut debatre idees, saber quines tenen més suport democràticament i eixir a defensar-les en el pla electoral.

D’altra banda, no em preocupa que algú no vulga repetir en el càrrec. Crec en el principi de l’alternabilitat, que la política no pot professionalitzar-se. Ningú no hauria d’entendre que ser polític és una professió. Tu has de tindre la teua professió i entendre el càrrec públic com un servei a la comunitat democràtica i després tornar a la teua faena. Entenc que en un sistema democràtic ningú no és personalment imprescindible, són les idees, el treball en equip, la capacitat de debatre i proposar coses cap al benestar de la societat. Si ningú no és imprescindible, hem d’entendre que hi entre gent nova. Jo limitaria els mandats a un màxim dues legislatures –completes–.

També sobre el partit, volia plantejar-li alguna cosa. Vosté va ser elegit senador suplent per designació territorial, càrrec que no va exercir; després, diputat durant la breu legislatura del 2016 i no va repetir en cap càrrec fins hui. Antonio Montiel era fa quatre anys secretari general, portaveu en les Corts i ara sembla que té difícil repetir com a diputat autonòmic. Com ha canviat Podem en aquests quatre anys?

Jo crec que Antonio Montiel serà diputat. Crec que és una persona d’una vàlua enorme que ha d’estar en el parlament. No dubte que traurem molt bons resultats en tot el País Valencià i especialment a València.

Les coses canvien, com en qualsevol partit que no estiga anquilosat i estiga viu. Des d’aqueix punt de vista, Montiel va estar efectivament com a secretari general fins que va durar el seu mandat, mentrestant, de síndic fins que va ser substituït per Antonio Estañ... Això demostra que és un partit viu, que ningú no es caragola als càrrecs públics, ens dona un cert distanciament respecte de la vella política. Ha d’haver-hi capacitat per anar movent peces i la gent ha d’entendre que no pot estar sempre en un càrrec.

Efectivament, no he estat mai actiu al Senat, sóc suplent de Pilar Lima. Abans vaig haver de passar per primàries, com tots els càrrecs públics en Podem, no és com Joan Lerma, senador etern. Després vaig ser diputat amb És el Moment per Alacant i no vaig repetir en A la Valenciana per raons personals. Quan les meues circumstàncies van canviar i em van proposar ser candidat majoritari de consens, vaig decidir fer el pas.

Ha parlat amb Montiel després d’això?

Sí, clar. El conec des de fa molt temps, de CEPS, és professor del departament... Hem militat en moviments socials, hem coincidit en lluites a València i en molts llocs. Tenim molt bona relació. Jo li vaig proposar estar en el nostre moviment i ell, democràticament, va decidir que no volia estar-hi. Si s’ha equivocat o no és una cosa que ha de valorar. Comptava amb ell des del principi.

El paper de Podem en aquesta legislatura ha sigut complicat, en part per aqueix pacte en el qual feien de suport del Govern i també d’oposició. No governar els ha passat factura?

No entrar en els governs va ser una decisió estratègica de Podem i és complicat d’explicar. És potser la decisió més responsable que podíem prendre, perquè érem un partit jove, no teníem prou quadres per a entrar a gestionar... Però no podíem deixar que el PP tinguera el Govern de comunitats com la valenciana o de l’Estat. Va ser una decisió molt responsable, però difícil d’explicar. No es pot ser govern i oposició alhora en un sistema parlamentari. Aqueixos suports legislatius que es donen a parts... Recorda que ni tan sols tots van donar el suport a Ximo Puig. Son coses complicades d’explicar. Per això crec que hem de fer un pas avant, ara que som un partit més assentat, per trencar amb aqueix problema de l’ambivalència. També estar en el Pacte del Botànic ens ha permés traure moltes mesures socials que no hauríem pogut dur a terme si no.

Creu que s’hauria de reeditar el Botànic en els mateixos termes, tenint en compte la seua entrada en el Govern? En qüestions com a mestissatge, repartiment de conselleries...

Crec que no és qüestió de reeditar el Botànic, sinó d’aprofundir el Botànic. Hem d’anar cap a un Botànic més emancipador, amb capacitat de poder gestionar de manera que es genere benestar... El Botànic ha servit per al que havia de servir: col·locar una bena a la sagnia de les polítiques del govern del PP i començar a desallotjar-lo de les institucions,. Un partit que en un altre estat democràtic estaria prohibit pel fet d’estar condemnat per corrupció i tindre centenars de casos de clientelisme. Ara cal avançar més, millorar el bon viure del poble valencià. Per tant, no parlaria de conselleries, de repartiment de butaques... M’asseuria a veure què vol el poble valencià.

On seria Podem més útil?

Es tracta d’un Govern que ha d’estar molt ben coordinat i fer polítiques transversals. No vull que es parle de repartiment de butaques, crec que no serveix de res. El que serveix és que tinguem capacitat de governar en el marc d’un impuls d’unió i puguem treballar en conjunt. No serviria de res que tinguérem una conselleria molt ben gestionada i la resta no.

Parlava també del tema de composició del Govern, si ha d’haver-hi una Conselleria de Treball, separar-ne alguna d’una altra...

Crec que el disseny dels executius, dels ministeris o les conselleries sempre està a la disposició de les necessitats de l’executiu. No crec que calga ni mantindre ni canviar, simplement adaptar l’estructura als objectius. I això ja arribarà el moment de saber-ho.

Vosté es va presentar com a candidat a la Generalitat. Si Podem no tinguera força per a entrar en el Govern, què faria?

Seria diputat i síndic, però espere que em pogueren investir com a president de la Generalitat.

Abans ha parlat de Montiel... Si ell no isquera elegit com a diputat, comptaria amb ell per al Govern autonòmic?

Ara mateix, com deia, crec que no podem parlar de butaques. Però per descomptat, en Podem, Montiel com una altra gent són molt valuosos. L’experiència de molta gent és necessària i ha de ser aprofitada per a ser un bon govern. Per descomptat que comptaria amb Antonio i amb els perfils més preparats per a això.

Qui són els més preparats?

Aquesta legislatura ens ha donat perfils molt preparats. Els diputats en les Corts, Fabiola Meco diu que no repetirà, però no que no entraria en un Govern. Igual que Antonio Estañ és un perfil molt preparat. Parlem de gent que ha treballat àmpliament, que coneix molt bé les seues matèries i ho ha demostrat. Clar que caldria comptar amb ells.

En la seua presentació en el Teatre Micalet va dir una obvietat: que en el sistema parlamentari no és president qui més vots dels ciutadans té, sinó qui aconsegueix més suports parlamentaris. En el PSPV, alguns s’ho van prendre com una reticència a investir Ximo Puig i una mirada a Mónica Oltra.

S’hi van equivocar totalment. No sé per què pensaven que em referia a Mónica Oltra si em referia a mi. Ni tan sols la vaig anomenar. El que deia és que en un sistema electoral parlamentari té la presidència qui més suports obté en les Corts, que és el que diu l’Estatut i la Constitució. A més, crec que Podem serà la llista més votada, però no implica que jo haja de ser president de la Generalitat, no és automàtic, necessita diàleg.

Vista l’experiència andalusa d’anar amb Esquerra Unida a les eleccions i l’anterior en el Congrés, que sembla que el seu electorat la penalitza... Continuen convençuts d’un pacte previ?

Esquerra Unida té un nucli de propostes més semblant a Podem. És veritat que té una deriva i un passat diferent, altres líders... Però és una força emancipadora. Crec que cal unir esforços per a obtindre el millor resultat. En el camp electoral, mai un més un són dos. No tinc clar que s’haja penalitzat per anar amb Esquerra Unida. Però les comparacions que es fan ara és sumar IU i Podemos i comparar-ho amb Adelante Andalucía i és incorrecte; mai un i un fan dos. No podem saber què hauria passat si no haguérem anat amb IU, però segurament hauria sigut pitjor.

I Compromís?

Crec que hi ha un nucli de votants que són ambivalents i votarien Podem i Compromís; no ho crec, ho diuen les enquestes. Des d’aqueix punt de vista, entenc que les vegades que vam anar junts –en les generals– van ser moments enormement importants, amb un èxit sense precedents, que va funcionar molt bé. Va haver-hi problemes a l’hora de plantejar el grup parlamentari, però volíem tindre el grup d’És el Moment. Si l’experiència ens diu que va bé, vam quedar segona força en les tres províncies, a bastant distància per davant del PSOE, si la manera de relacionar-nos va ser bona... Per què no intentar anar junts? Hauríem d’explorar aqueixes possibilitats.

S’ha vist en les eleccions andaluses, encara que no sembla una tendència exclusiva d’aquest procés. En les generals també l’abstenció va ser important. Com pot Podem il·lusionar aqueix electorat?

L’abstenció en les andaluses s’explica fàcilment. Cansament de quasi 40 anys del mateix partit, sense que hi haja hagut canvi... és l’única comunitat d’Espanya que ha tingut 40 anys el mateix govern. Ha introduït factor de cansament i fastig i ha provocat que gent que en lloc de votar per la dreta o per Podemos s’ha abstingut. No crec que passe en el cas valencià, la política hi està més viva. Hi ha hagut diferents alternatives, diferents partits governant, tenim una il·lusió en el Botànic molt més viva, una opció més il·lusionant... A Andalusia s’ha enterrat el bipartidisme, no hi tornarà. Cada vegada hi haurà un multipartidisme més democràtic i representatiu i això ens ha d’alegrar. El cas valencià és paradigmàtic.

Però, vostés... Com poden arrossegar aqueixa abstenció?

Bé, crec que l’abstenció és un dret, és una forma de manifestació política. Em preocuparia si hi haguera un vot de protesta massiu, però que hi haja un grup de votants que decidisca no acudir a les urnes és una possibilitat democràtica que cal respectar. No crec que calga combatre l’abstenció com a principi.

Dit això, el que volem tots els partits és que la gent vaja a votar i vote per nosaltres. Com pot Podem il·lusionar més el poble valencià? Hem demostrat que som una força política responsable, hem ajudat a desallotjar el PP de les institucions, hem ajudat que hi haja lleis emancipadores que repercuteixen en el nostre benestar, hem gestionat bé... La política no és la mateixa des que va nàixer Podem a ara. El partidor de la política espanyola va ser Podemos. Ara veiem que hi ha més opcions com una cosa normal, abans hi havia un bipartidisme imperfecte.

Un altre al·licient és el nostre programa, com volem aprofundir el Botànic, com entenem que per a millorar el benestar del poble valencià necessitem un finançament millor, lluitar contra l’empobriment, la precarietat, buscar sous dignes... Si les persones veuen que podem aprofundir en aqueixos canvis i aconsegueixen viure millor, crec que ens donaran més suport.

En un debat sobre la Constitució va dir que havíem d’acostumar-nos que actors com Vox entraren al parlament.. Com afecta el sistema democràtic que partits que volen trencar consensos respecte als drets humans entren en el joc?

Per a ser un partit polític has d’acceptar les regles del joc, si no, no hi jugues. Qualsevol partit legalitzat accepta les regles. Partits com Vox representen un percentatge minoritari de la població, però el representen. Un percentatge immobilista, que veu que el món avança i ells es queden arrere i tenen un pensament reaccionari. Reaccionen contra els avanços dels feminismes, de la igualtat, els drets de les minories sexuals, contra la globalització, la presència de les persones migrants... Aqueix percentatge ha existit sempre. El que cal fer és que estiguen representats en les institucions, si aconsegueixen aglutinar-se en unes sigles tenen dret a estar en les institucions. I crec que han d’estar-hi per a debatre i trencar les seues idees des del debat democràtic d’idees. No es tracta de confrontar les persones, es tracta de confrontar les idees. D’aqueixa manera, quan el pensament reaccionari tinga representació en les institucions, es desemmascararà, es veuran les seues febleses. Preferisc que la gent que forma Vox estiga en les institucions debatent que estiguen al carrer perseguint o violant drets.