L’UME, ‘crossa’ del Govern valencià: l’Exèrcit actua en 6 incendis en un mes entre denúncies per la falta de bombers

La ràpida mobilització de la Unitat Militar d’Emergències (UME) per a atallar el recent incendi de la Devesa del Saler —amb un impacte de només 37 hectàrees— no suposa un fet aïllat en la gestió de les emergències a la Comunitat Valenciana. Aquest episodi s’ha convertit en una dinàmica habitual de la Generalitat, en què recórrer a l’Exèrcit ha passat de ser l’últim escaló d’auxili davant catàstrofes extremes a convertir-se en un mecanisme habitual de contenció del risc, tant físic com polític. La declaració del nivell 2 de preemergència en les primeres hores d’un foc permet a les autoritats autonòmiques sol·licitar la intervenció militar, una estratègia que els sindicats i l’oposició interpreten com una cobertura preventiva davant la falta de recursos propis.

Aquest últim cas, el de l’incendi declarat la vesprada de dijous al paratge natural de la Devesa del Saler —que les investigacions apunten que podria haver sigut provocat—, ha provocat que s’explicitara un malestar latent en la plantilla autonòmica dels bombers forestals. Mentre els comunicats oficials destacaven el control del perímetre després del desplegament nocturn, la secció sindical de CCOO en els Bombers Forestals de la Generalitat va censurar que el dispositiu valencià “ha tocat fons definitivament” en requerir la presència de l'UME en un sinistre que ha afectat una extensió reduïda. Així, els representants dels treballadors criden l’atenció sobre el fet que la ràpida crida a l’Exèrcit revela la incapacitat de l’Administració autonòmica per a oferir una resposta contundent amb mitjans exclusivament propis, per la dispersió de competències entre consorcis provincials, entitats locals i la mateixa Generalitat, a més de per la falta d’un comandament únic autonòmic després de l’eliminació de la Unitat Valenciana d’Emergències (UVE).

Aquesta tendència també s’observa en els altres cinc incendis que han colpejat el territori valencià al llarg del mes d’agost, amb episodis de gran envergadura com el de la Vall d’Uixó, on van resultar calcinades més de 9.500 hectàrees. La portaveu d’Emergències del PSPV a les Corts, Alicia Andújar, ja va denunciar aleshores que el 75% dels efectius que van participar en les tasques d’extinció corresponien a la Unitat Militar d’Emergències i al Govern d’Espanya. Els socialistes insistien que la Conselleria d’Emergències abusa de l’elevació ràpida de l’alerta per a sol·licitar la intervenció de l’Exèrcit, amb el propòsit de camuflar l’escassetat de brigades i evitar el desbordament de les flames per la via dels fets.

Fins ara, la intervenció de les forces armades ha sigut reclamada per les autoritats valencianes fins en cinc ocasions, encara que han actuat en sis incendis. A més dels ja comentats de la Vall d’Uixó i el Saler, l’UME va ser requerida per als incendis forestals de Soneja, on el foc va devastar 183 hectàrees; Segorbe, on es van cremar 395 hectàrees; i Serra d’en Galceran, que va arrasar 45 hectàrees, i des d’on els militars es van traslladar fins al foc declarat a Tírig, on es van calcinar 404 hectàrees.

El dia a dia de les brigades de bombers forestals confirma les dificultats de la Generalitat per a mantindre les seues unitats terrestres en condicions òptimes. La reiterada petició d’assistència voluntària al personal en torn eixint o en dies de descans —un mecanisme aplicat en nombroses ocasions durant els mesos de juliol i agost— constata la presència de vacants sense cobrir i brigades inoperatives, especialment en àrees d’alt risc com la província de Castelló. “Això no és planificació, és improvisació”, alertava l’oposició, per a advertir que la sobrecàrrega dels brigadistes en actiu és “pa per a hui i fam per a demà”, en minvar la capacitat de resposta davant episodis simultanis de foc.

En definitiva, la propensió a sol·licitar l’UME respon a una doble salvaguarda: d’una banda, una via ràpida per a derivar o compartir el pes operatiu amb l’Administració central, sense assumir el cost directe d’un dimensionament adequat de la plantilla autonòmica de bombers; de l’altra, una espècie de salvavides polític per a esmorteir l’impacte reputacional en cas d’un gran incendi descontrolat. No obstant això, l’acumulació de peticions a l’UME en escenaris de reduïda envergadura deixa en evidència les costures d’un model d’emergències que requereix reformes organitzatives urgents, suficiència pressupostària i una verdadera planificació del seu personal.