Més control, menys recursos

A ningú se li oblida del tot aquella sensació de setembre quan era xiquet o xiqueta. La motxilla nova, el material encara per estrenar, les ganes immenses de tornar a veure les amistats, de contar-los tot el que havíem fet durant l’estiu, de saber qui seria el tutor o la tutora, de començar de nou. Al professorat se’ns ha concedit una mena de pròrroga infinita per continuar sentint alguna cosa pareguda cada setembre de la nostra vida laboral. Tornem a les aules, retrobem l’alumnat, preparem classes, omplim la motxila, ordenem materials i intentem començar amb la mateixa il·lusió de sempre.

Però enguany tornar a l’escola costa més. Costa més perquè tornem amb els mateixos problemes amb què vam acabar el curs anterior i, a més, amb algun de nou.

Arrosseguem els deures pendents

El curs passat el professorat va eixir al carrer. Vam fer vaga. Vam reclamar una escola pública amb més recursos, unes condicions laborals dignes, menys burocràcia, menys ràtios, millors infraestructures i més personal per atendre la diversitat. I ara tornem, mentre moltes d’aquelles reivindicacions continuen damunt de la taula.

Continuem demanant al professorat que eduque en unes condicions cada vegada més exigents mentre hi ha aules massificades, manca de personal i centres que no tenen les condicions materials necessàries per garantir un aprenentatge digne. Seguim parlant de climatització perquè encara hi ha centres on estudiar i treballar amb temperatures extremes és habitual. Aquesta situació respon a un problema de fons que intenten arreglar només fent la jornada escolar més curta. En comptes d’arreglar els edificis, posar climatització a les aules i adaptar els centres al clima que ja tenim, enviem l’alumnat a casa més aviat. És la pedagogia de mínims de la Conselleria aplicada a un problema que no és conjuntural.

I encara hi ha centres afectats per la DANA que començaran el curs sense haver recuperat unes instal·lacions dignes, a punt de complir-se dos anys de la tragèdia que va patir el nostre territori. Mentrestant, continuen faltant recursos i personal per garantir una inclusió real. La diversitat del nostre alumnat no és una excepció ni un problema que puguem aparcar any rere any, és la realitat quotidiana de les nostres aules, i atemdre-la amb garanties necessita inversió.

Vam acabar el curs reclamant una escola amb més recursos. Comencem el nou curs amb massa d’aquelles reivindicacions encara pendents, però també amb les piles carregades per continuar exigint que s’atenguen.

Estudiar costa cada vegada més diners

Hi ha una altra cosa que cada setembre es fa més evident: estudiar no és gratis. Ni tan sols quan estudies en l’escola pública. Els llibres de lectura, el material, la roba, el transport, el menjador, les activitats complementàries… La factura pesa molt, i més en unes famílies que en altres.

Hem vist publicades aquests dies les xifres que dona l’estudi de l’OCU sobre el cost de la tornada a l’escola per a les famílies. Segons aquest estudi, la despesa mitjana per alumne al País Valencià arriba enguany als 2.190 euros, la tercera més alta de l’Estat. En el cas de les famílies amb fills i filles escolaritzats en centres públics, és d’una mica menys de 1.300 euros, una quantitat gens menyspreable en un moment en què el cost de la vida puja més ràpidament que els salaris.

No és responsabilitat del Consell que la inflació haja fet pujar el preu dels productes necessaris per començar el curs. Però sí que és responsabilitat de les administracions decidir com protegim les famílies davant d’aquest cost. Necessitem més ajudes per al material escolar, més beques de menjador i transport i mesures que garantisquen que cap xiquet o xiqueta quede fora d’una activitat perquè la seua família no la pot pagar.

I aquesta desigualtat no s’acaba amb l’ensenyament obligatori. Per a moltes famílies, arribar a la universitat continua sent un esforç molt gran. El preu de l’habitatge fa difícil estudiar fora de casa i, quan les opcions d’universitats públiques no són suficients, endeutar-se sovint és l’única opció per a alguns estudiants.

Quan anar a la universitat vol dir endeutar-se, la igualtat d’oportunitats torna a fallar.I ací també hi ha decisions polítiques. Aquest estiu, onze comunitats autònomes governades pel Partit Popular van deixar en suspens 149,6 milions d’euros destinats a finançar 3.400 places de professorat ajudant doctor del programa María Goyri. La nostra comunitat també està entre les afectades. No podem permetre que la política partidista pose en risc els recursos que sostenen l’educació pública, que és la de tots i totes.

I ara, també pesa la por

Però enguany hi ha, a més, una ombra sobre la feina del professorat: la denominada “neutralitat ideològica”. La nova regulació aprovada atorga a la Inspecció Educativa funcions de supervisió per evitar el suposat “adoctrinament”. Ja s’ha parlat molt del que això implica, el que ara em preocupa és com pot afectar aquesta possibilitat de control a la nostra manera de preparar les classes.

De sempre he tingut clara la meua vocació com a docent i mai hauria imaginat que, en ple segle XXI, hauria de preguntar-me si puc impartir una classe amb llibertat absoluta per por d’una possible inspecció. Soc professora de Matemàtiques. M’imagine preparant una activitat amb gràfics sobre l’evolució de la bretxa salarial entre homes i dones durant les últimes dècades i em pregunte: serà massa? Hauré de limitar-me a ensenyar a fer el gràfic estadístic sense explicar què significa aquesta realitat per a les condicions que l’alumnat trobarà d’ací a uns anys en el món laboral? I quan treballe els nombres enters a partir de l’evolució de les temperatures mitjanes enregistrades a l’estiu, hauré d’evitar parlar de les conseqüències de l’emergència climàtica i de les cada vegada més freqüents ones de calor?

Comencem a preparar les classes pensant què podem ensenyar al nostre alumnat o pensant què pot incomodar la Inspecció? Aquesta és la pregunta que em faig.

Perquè em costa assumir que el meu alumnat puga rebre una educació incompleta, desconnectada de la realitat en què viu i del món per al qual l’estem preparant. Una educació sense les eines necessàries per analitzar, qüestionar i construir el seu propi criteri.

Això no és adoctrinar. Això és educar.

I, de fet, la LOMLOE situa entre els principis del sistema educatiu la igualtat, la inclusió, la no-discriminació, la ciutadania democràtica i el desenvolupament del pensament crític. No podem convertir en sospitosa precisament la tasca que demanem al professorat que faça cada dia: ensenyar a l’alumnat a mirar el món amb criteri propi.

Tornem a obrir les aules

Potser per això aquesta tornada em resulta especialment estranya. No només perquè tornem amb les reivindicacions de la vaga encara pendents, ni perquè cada setembre les famílies hagen de fer més esforços econòmics. També, i sobretot, perquè enguany, abans fins i tot d’entrar a l’aula, hi ha ja un qüestionament de la nostra feina que pot acabar condicionant la manera com fem classe.

No sé encara com afectarà això les nostres programacions ni el nostre ànim. El que sí que sé és que no vull començar el curs autocensurant-me per por. No vull passar el curs triant exemples, llibres, activitats o debats pensant abans en un possible expedient que en què necessita el meu alumnat per aprendre.

Vull entrar a classe i poder fer la meua feina: ensenyar, preguntar, escoltar, explicar, contrastar, dubtar i ajudar l’alumnat a construir les seues pròpies respostes.

I també vull recordar-me, en aquest inici de curs, per què vaig decidir ser professora.

Perquè educar no és limitar-se a transmetre continguts. És preparar persones per entendre el món que habiten i donar-los eines per poder transformar-lo.

Comencem el curs. Costarà. Però tornarem, malgrat tot, a fer allò que sabem fer: educar amb llibertat, amb esperit crític i sense por, a les aules i als carrers.