‘Obriu les portes’, un cant que crida per totes les veus dels refugiats
El Mar Mediterrani és un pou negre des de fa massa temps. El passat divendres 2 de febrer, sense anar més lluny, ens assabentàvem que almenys 90 persones havien mort ofegades quan la seua embarcació tractava d'arribar a les costes europees des de Líbia. El mar, que ens recorda les tragèdies que la política internacional no vol atendre, arrossegà 10 cossos fins a les platges de l'Estat del nord d'Àfrica. El més greu és que aquest no és un cas aïllat.
Segons la OIM - Organització Internacional per a les Migracions-, el 84% de les persones que travessaren les seues fronteres fugint de la guerra i la fam són acollits per països en vies de desenvolupament. La resta, intenta fugir fins a Europa arriscant les seues vides enfrontant les ones del Mediterrani, la principal via d'entrada. Tan sols en l'any passat, l'aigua es tragà més de 1.800 persones en aquest trajecte, 331 de les quals faltaren davant les costes espanyoles. Els que sobreviuen esperen als camps de refugiats.
La magnitud del drama va deixar muts durant mesos a l'Alguer Miquel, cantant de Txarango, i la resta del grup quan recorregueren els camps de refugiats de Grècia. Després d'aquella experiència van haver de reflexionar sobre quin era el motiu de ser de la seua música. Com podien transformar aquella vivència en fets, en cançons.
Llavors van publicar El cor de la terra, un treball de 14 cançons el benefici de les quals és dedicat a 14 col·lectius distints. La primera cançó del disc, Obriu les portes, volia ser un al·legat per la lliure circulació de les persones, i els beneficis anirien destinats a Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, una plataforma que aplega cinc-centes entitats arreu del món i que té com a objectiu lluitar contra el discurs racista de tota mena, treballant especialment per combatre l'increment de la islamofòbia.
Amb el mateix objectiu, l'Alguer proposà a la il·lustradora Gemma Capdevila la creació d'un llibre il·lustrat que convertira en dibuixos el seu cant per la comprensió i la solidaritat amb els refugiats i que ara publica l'editorial Sembra Llibres. Gemma recollí el guant i ho convertí en un emocionant viatge cap a un lloc universal: l'esperança.
Sota les mateixes estrelles
“Quan l'Alguer va tornar dels camps, li vaig demanar que m'expliqués. Però van haver de passar dos mesos per tal que fos capaç de contar res. Estava molt tocat”, explica Gemma Capdevila. “Ell estava dolgut, igual que la resta del grup. Estaven trencats per dins. No em vaig fer a la idea del que havien viscut fins que no ho vaig sentir de la seua boca. L'Alguer és molt sensible i té una capacitat d'expressió molt bèstia. Quan m'ho explicava, jo veia que havia d'haver estat un cop molt fort per tal que se sentís així. De l'experiència que ells havien tingut allà i la llavor de documentació que vaig haver de fer per al llibre, sortien quines eines expressives havíem d'utilitzar tenim per transmetre-ho”, descriu sobre el procés conjunt de creació d'aquest llibre il·lustrat.
Gemma Capdevila va néixer a Barcelona l'any 1988. Des que es va graduar a Belles Arts per la Universitat de Barcelona, no ha parat de treballar per al món de la publicitat i per a distints mitjans de comunicació, traient temps de sota les pedres per dedicar-se a la seua especialitat, les publicacions infantils i juvenils. Així, ha publicat Silencia, escrit per Nina da Lua i publicat per Petit Fragmenta; Camina, escrit per Alguer Miquel i autoeditat; The Bedtime Stories i La Sirenetta per a editorials xineses i italianes respectivament.
Gemma i Txarango -un dels grans fenòmens que la música catalana ha donat els darrers anys-, ja havien treballat junts amb Camina, on ella il·lustrava els versos del cantant del grup. Aleshores, el seu treball conjunt servia per a ajudar a la plataforma ciutadana Stop Mare Mortum que treballa per donar refugi als que marxen de la guerra.
“Volíem narrar la realitat d'aquestes persones que viuen el drama en la seua pell, però per altra banda, no volíem carregar les tintes. La cançó té això de bonic: transmet una imatge d'esperança. Un missatge que ens diu que encara queda molt per fer i que podem fer molt per ajudar”, descriu la il·lustradora.
Camina i Obriu les portes estan íntimament lligats des de la primera pàgina, on descobrim una imatge perfilada del Mar Mediterrani tacat del reflex de les estrelles que romanen permanentment per sobre les seues aigües. És un avís: aquest llibre ve farcit d'imatges d'una gran càrrega poètica que complementa els mons artístics del grup musical i de la il·lustradora. “Aquest és un dels motius pels quals em van escollir, perquè l'Alguer i jo tenim un món interior comú. Ens trobem en molts punts. Ell utilitza molt les estrelles com a punt de trobada entre mons”, descriu Capdevila.
“Aquesta cançó em condueix a eixa imatge: les estrelles són les mateixes per als qui estem aquí que per als qui estan a Grècia, a Síria o a qualssevol camps de refugiats. Per a nosaltres era natural trobar-nos i avenir-nos al llibre perquè ja existeix aquesta sintonia entre les cançons de Txarango i la meua obra”, reflexiona l'autora. “Amb aquestes il·lustracions busque aquesta manera poètica i més delicada d'explicar les coses. És el meu llenguatge i si et sóc sincera, crec que no podria haver-lo fet de qualsevol altra manera”, sentència.
El grup musical i la il·lustradora aborden una de les temàtiques més presents a la il·lustració contemporània. L'encara recent exposició d'APIV (Associació Professional d'Il·lustradors de València) Refugio ilustrado. Entre el ataúd y la maleta ens ho recordava fa uns mesos i obres tan contundents com La grieta, de Carlos Spottorno i Guillermo Abril també.
Capdevila menciona els seus referents, companyes de professió: “Quan jo estava treballant amb Obriu les portes, Laura Ramos estava fent un llibre que conta la història d'una nena que es diu Amina, que ha de trobar un lloc on estar-se amb la seua família després de fugir de Síria. La història l'escriu Marta Lucena, que també havia estat a un camp de refugiats. Em va servir molt per a veure com enfocaven elles aquesta història”, conta la il·lustradora catalana. “També hauria d'anomenar El viatge, que va ser Premi Llibreter a 2016 i que em va ajudar molt perquè explica tot allò amb una delicadesa i a la vegada amb una força que era increïble”, descriu Capdevila.
“Aquell llibre narrava una història complexa, amb les seues parts crues i les seues parts boniques, amb tot. Perquè quan parles de guerra has de parlar d'amor, donat que una de les coses més fonamentals que trenca la guerra són les relacions, les famílies i els amors. Narrar-ho, saber expressar-ho sense perdre delicadesa és complicadíssim”, explica Gemma.
El perquè de tot plegat, al capdavall, és donar una mica d'esperança a un drama que assola Europa. Però també un toc d'atenció, una forma d'utilitzar i canalitzar el talent per convertir-lo en discurs, en missatge compromès.
“Jo mai m'he considerat artista perquè considere que allò que faig és un ofici comunicatiu”, descriu Capdevila sobre el perquè de Obriu les portes. “En el moment que tens una eina d'expressió com és la il·lustració, tens una manera d'expressar que potser és molt més directa i poderosa que altres. Si pots arribar a la gent, pots decidir utilitzar-la per a parlar de coses que et preocupen. A mi em preocupa el conflicte a Síria i no fer ús d'aquest altaveu seria quasi egoista”, sentència.
I afegeix, com a punt final: “Si el teu treball pot servir per a despertar consciències, crec que és una bona mena d'aportar una petita part de tu mateix al món que t'envolta”.
