La processionària avança sense control pels parcs naturals de Castelló
La processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa) avança sense control pels parcs naturals de la província de Castelló. La plaga afecta tant el Desert de les Palmes com Penyagolosa, la serra d’Irta, la Tinença de Benifassà i la serra d’Espadà. Més de 70.000 hectàrees estan envaïdes per bosses de seda del lepidòpter defoliador, que ataca sense distinció les diferents espècies de coníferes, des del pi blanc (Pinus halepensis), passant pel pinastre (Pinus pinaster) i el pi roig (Pinus sylvestris), fins a la pinassa (Pinus nigra).
Segons fonts de la Conselleria de Medi Ambient, la població de la processionària es mostra especialment virulenta i activa a causa de les elevades temperatures dels últims mesos. L’absència de períodes de fred ha propiciat el descens de la plaga des de cotes per damunt dels 1.400 metres fins a arribar pràcticament al nivell de la mar.
Encara que no es tracta d’un lepidòpter que provoca la mort de l’arbre, sí que el debilita per la defoliació de les branques. Com a conseqüència d’això, el pi perd resistència davant d’altres insectes, fongs i condicions climatològiques adverses. Dit d’una altra manera, si persisteix la sequera que assota la província de Castelló des del novembre, molts exemplars corren el perill de sucumbir a la forta calor durant el pròxim estiu.
Un altre aspecte negatiu són els efectes urticants, sobre les persones, dels pèls que tenen les erugues a partir del tercer estadi, i que poden ser transportats a distància pel vent. Aquests pèls produeixen urticàries en les parts més sensibles de la pell i ocasionen trastorns seriosos en persones al·lèrgiques. A més, també poden provocar la mort de gossos.
La processionària del pi és una espècie autòctona pròpia de les pinedes mediterrànies, present de manera endèmica en aquestes i que episòdicament es comporta com a plaga. No obstant això, feia anys que estava en nivells considerats moderats o baixos.
El nom de processionària es deu al fet que les erugues, protegides en les bosses de seda, descendeixen en fila a terra per soterrar-s’hi i convertir-se posteriorment en palometes. Aquest procés es produeix entre el febrer i l’abril.
Castelló és la segona província més muntanyosa d’Espanya, amb aproximadament 430.000 hectàrees de superfície forestal, incloent-hi zones de matoll i pastiu, segons fonts de la Conselleria de Medi Ambient. No debades, els seus boscos són els de la Comunitat Valenciana que estan en millor estat.
