Sang, esclavitud i fe forçada: 500 anys de la batalla que va acabar amb l'islam al Regne de València

El 18 i 19 de setembre de 1526 en la Serra d’Espadà, fa 500 anys, un exèrcit cristià d’entre 6000 i 7000 combatents va massacrar a diversos milers de musulmans atrinxerats en les cotes altes del centre de la serra. La Guerra d’Espadà va ser la principal batalla del segle XVI per a imposar el cristianisme als musulmans de la Corona d’Aragó, en un ambient de croada, davant la preocupació en les corts europees i Roma per una eventual invasió otomana d’Europa i la suposada ajuda interna a tal invasió.

Juan Francisco Pardo Molero, professor d’Història Moderna de la Universitat de València (UV), és expert en aquesta batalla i el seu context, l’obstinació iniciada pels Reis Catòlics de convertir al cristianisme a tots els habitants dels seus regnes. “La Guerra d’Espadà va ser el resultat de la resistència de la població musulmana del Regne de València a convertir-se al cristianisme, una població que vivia en comunitats pròpies, aljames, en les quals tenia reconegut, des del segle XIII, el dret de practicar la seua fe”, explica Pardo Molero.

“L’emperador Carles V (Carles I d’Espanya), desitjós de ser reconegut com a monarca de tota la Cristiandat, va decidir acabar amb la dissidència religiosa en tots els seus regnes, i va plantejar modificar l’estatut de les aljames de la Corona d’Aragó, completant així la unitat de fe que havien iniciat els Reis Catòlics, els qui van expulsar als jueus que no van voler batejar-se, i als musulmans de Granada i de tota la Corona de Castella”, explica el professor de la UV.

La Guerra d’Espadà, iniciada a la fi de 1525, va mobilitzar una bona part dels recursos econòmics del Regne de València, reduïts per l’impacte de les Germanies (1519-1522) i els va posar al servei de la guerra. Com explica Pardo Molero, entre altres accions, la Fàbrica de Murs i Valls de València i la Generalitat van emetre deute per a finançar la guerra, que va adquirir sobretot la noblesa, alguns mercaders i el clergat.

Respecte a la guerra, en els primers mesos de 1526, l’exèrcit cristià no aconseguia reduir als rebels i va patir algunes derrotes, la principal la d’Algímia d’Almonesir on l’exèrcit del duc de Segorbe, Alonso d’Aragó, va haver de retirar-se malgrat comptar amb entre 2500 i 3000 efectius. Conscients de la gravetat dels fets, les autoritats del regne van reunir un exèrcit més potent, reclutat sobretot en terres valencianes, que des de juliol va anar arraconant als rebels des d’Onda al Massís d’Espadà, situat en el centre de la Serra, entre els actuals municipis d’Aín, Alcúdia de Veo i Algímia d’Almonesir.

Per a fer l’assalt que s’esperava definitiu a les posicions rebels, l’emperador Carles V va enviar un cos de tropes veteranes: la seua guàrdia alemanya de lansquenetes (soldats professionals de l’Imperi germànic), formada per uns tres mil soldats. A més d’aqueix reforç, el cardenal Giovanni Salviati, llegat del papa, va publicar una indulgència per a tot el que combatera als rebels d’Espadà.

Ajusticiaments i venda com a esclaus

La batalla final, el 18 i 19 de setembre, va ser el final de la resistència musulmana en la serra. Després de la Guerra d’Espadà i una xifra possible de diversos milers de morts en el bàndol musulmà, tant en batalla com ajusticiats posteriorment, molts dels qui van sobreviure a les armes dels vencedors van ser venuts com a esclaus, i tots obligats a batejar-se. Les mesquites es van transformar en esglésies i es va sotmetre a la població vençuda a fortes multes econòmiques. De les vendes d’esclaus musulmans ha quedat constància en nombrosa documentació de l’època.

La guerra de Espadán (1526). Una cruzada en la Valencia del Renacimiento és el llibre, publicat per l’Ajuntament de Segorbe l’any 2001, en el qual Juan Francisco Pardo Molero va començar la seua investigació sobre aquests fets. Sobre la base del seu treball, s’han publicat uns altres que posteriorment han aportat més llum sobre la revolta de Espadà. “Dels diversos focus en què es va desenvolupar el conflicte entre musulmans i cristians en la Corona d’Aragó, el més durador i consistent va ser el de la Serra d’Espadà”, conclou.

100.000 valencians expulsats en 1609

En 1609, l’emperador Felip III va decretar la deportació dels musulmans batejats dels regnes d’Espanya, que es va prolongar fins a 1614. Va començar en el Regne de València i va ser la més important numèricament, amb l’expulsió estimada d’una mica més de 100.000 persones, al voltant de la tercera part de la població total del moment. Aquest decret va ser succeït per dues batalles, la del Cavall Verd i la de la Muela de Cortes, totes dues esdevingudes a la fi de 1609, que van acabar en victòria cristiana i van accelerar l’embarcament dels vençuts cap al nord d’Àfrica des de diversos ports valencians.