Xarxa de suport per a dones prostituïdes en temps de COVID: “Ara amb la pandèmia m'he quedat sense treball i no sé què fer”

La COVID-19 ha colpejat tots els estaments de la societat. Un dels més vulnerables, el de les dones prostituïdes, s'està ressentint especialment després de dos mesos de confinament en els quals no han pogut trepitjar el carrer. A la soledat o el sentiment de culpa, se suma ara la fam, una necessitat que coneix bé Creu Roja, que ha hagut d'adaptar el seu programa d'assistència que porta en marxa 13 anys a Elx, i Hiparquía, col·lectiu feminista i abolicionista local, que està entregant bosses de menjar en els pisos de les prostituïdes.

“Estic vivint en un traster en una primera planta d'una casa molt antiga”, explica Maia, usuària del servei de Creu Roja. “I ara amb el coronavirus m'he quedat sense treball i no sé què fer; soc hipocondríaca, tinc molta fòbia a les malalties”, diu en una entrevista en les instal·lacions de l'ONG. “Encara que la demanda continua estant”, adverteix María José Amorós, psicòloga de l'organització i encarregada des de fa més d'una dècada del programa.

Aquesta italiana de 49 anys, “si bé als clients sempre els dic que tinc deu anys menys”, i prostituïda des dels 32, és un exemple del canvi que s'està trobant Creu Roja. En lloc de ser ateses al carrer per personal de l'entitat, ara són elles les que van a la seu a demanar per a menjar. “Els entreguem kits de menjar, d'higiene, roba…”, explica Javier Pavo, director tècnic local de l'organització.

Aquest programa, que va nàixer d'un altre inicial, el d'intercanvi de xeringues a drogodependents, es completa amb el de persones sense llar. Amb l'equip de Creu Roja participem en el modus operandi de tots els dimecres nit. Carreguen la furgoneta amb preservatius, menjar i beguda i ens desplacem a les dues zones, constatant que ni en el pàrquing improvisat de l'Hospital General, on estan les dones prostituïdes enganxades a la cocaïna o heroïna, ni als voltants de la Universitat Miguel Hernández, conegut per estar les travestís, transsexuals i migrants, hi ha ningú. El coronavirus ha agranat amb aqueixa estampa habitual.

“Ja hem detectat que algunes drogodependents ixen pel dia, en lloc d'a la nit, per la qual cosa canviarem el nostre horari”, explica Laura Cutillas, treballadora social. Les que no tenen llar, es troben en l'alberg municipal alçat durant la pandèmia per l'Ajuntament i l'organització DYA. Les que tenen casa, eviten eixir. “Jo he decidit quedar-me a casa per la meua salut”, diu Carla, de 41 anys. Aquesta il·licitana, transsexual, reconeix que en el seu cas té uns estalvis que li permeten “anar fent”, però pensa en les seues companyes “ho tindran difícil”.

Si escau, valora el suport que li aporta Creu Roja. “No sols perquè em donen preservatius, també m'ajuden amb altres coses”. Ajudes que van des de les relacionades amb qüestions administratives: “Una de les eternes batalles és aconseguir fer-los un DNI, perquè no tenen”, explica Laura Cutillas, a ajudes “més ambicioses”, diu Javier Pavo, en el càrrec des de febrer. “No podem dir que l'objectiu del programa siga traure a aquestes xiques del carrer. El nostre objectiu és esmorteir la situació que arrosseguen i si podem plantejar-los una normalització de les seues vides, fantàstic”, assenyala.

“Abans de la pandèmia no podíem anar al carrer a dir-los ‘deixa't la prostitució’ perquè és una manera de jutjar-les i només aconseguiries que s'allunyen de tu”, explica María José Amorós. “Nosaltres anem a escoltar el que necessiten perquè se senten millor, perquè aquest és un treball de llarg recorregut. Hi ha una part important de soledat. Per a elles, només parlar amb nosaltres els fa molt”, afig aquesta psicòloga.

Així, s'han vingut guanyant la confiança d'unes 50 persones amb detalls. “Quan els entreguem una targeta de felicitació pel seu aniversari i et diuen que ni havien caigut en què era el seu aniversari, és molt dur”, confessa Amorós. Així va conéixer Maia a les responsables de Creu Roja. Explica que ella sempre ha necessitat “parlar amb algú, ja que, amb aquest treball, poc amics tens”.

En el seu cas, compte que es va introduir en la prostitució quan el seu fill, nounat, va ser diagnosticat d'una malaltia pulmonar que l'obligava a estar tot el dia a l'hospital. Va ser a Alemanya, amb moltes reticències inicials, afirma, que va acabar en aqueix món “per a sobreviure a final de mes”. Es va crear una cuirassa. “Quan traspassava la porta de la casa de cites, la meua ment canviava el xip, era com una altra persona, com una actriu”.

“Imagina't que et toca fer-ho amb una persona amb mala olor, lletja, que no t'interessa res, fingir que tot és bonic i perfecte, encara que li faça olor la boca, encara que el seu cos faça olor terrible després d'enviar-lo a la dutxa”, descriu. “Quan ixen de l'habitació, em dutxe quatre vegades, em desinfecte amb vinagre”.

El retrat psicològic es completa amb Charo, una travestí d'Albacete que va arribar a Elx en els anys 60 amb la seua família per a buscar treball. Treball que va trobar en una fàbrica de calçat, però que va acabar compaginant amb el de la prostitució. Als seus 73 anys, i amb 40 prostituïda, “soc la veterana”, diu amb cert orgull. Charo és conscient que el coronavirus li ha farà abandonar definitivament un món que mai li ha agradat.

“Si tornara a nàixer no triaria aquest camí, haguera triat tindre una família i haver sigut feliç, que no ho he sigut i no ho seré mai”, es lamenta. “M'hauria agradat ser o dona-dona, o ser home-home, en el millor sentit de la paraula. Perquè amb això que soc ni blanc ni negre, gris, no ho he passat molt bé”, explica, resignada.

Conveni amb l'Ajuntament

L'Ajuntament es va reunir la setmana passada amb Creu Roja per a renovar el conveni de col·laboració, pel qual ha vingut finançant uns 15.000 euros anuals, juntament amb una quantitat menor de la Conselleria, per a un programa que té un cost de 90.000 que l'organització extrau de quotes de socis i donacions. Per a enguany, els responsables del servei han posat el focus en el tràfic de persones amb finalitats d'explotació sexual.

“La figura del proxeneta no és el de les pel·lícules, està a casa, es diu marit i és la teua parella”, apunta María José Amorós. “És una prioritat”, recalca Javier Pavo, conscient de la xacra que es dona en aquesta ciutat i que estan abordant en col·laboració amb la Policia Nacional. També ho és per al consistori elaborar una ordenança que permeta multar al proxeneta, afirma el regidor d'Igualtat, Mariano Valera.

El consistori, governat per PSPV-PSOE i Compromís, també està ajudant al col·lectiu Hiparquía, que les seues integrants sospiten que el tràfic està darrere de nombrosos casos de dones a les quals estan entregant bosses de menjar des de l'inici de l'estat d'alarma.

Després de parlar amb elles, a través dels anuncis de contactes i superar la desconfiança inicial, s'acosten per a veure com estan. “Els diem que no es preocupen, que no fa falta que ens vegem, els deixem el menjar en el portal, però a vegades accedeixen a veure'ns”, explica una de les integrants d'aquesta associació defensora de l'abolició de la prostitució, els qui també fan la labor de psicòlogues.

En total, han contactat amb unes 20 persones, en la seua majoria de Llatinoamèrica, algunes d'elles amb fills al seu càrrec, als qui també compren menjar i algun detall; unes altres tenen als seus fills als països d'origen i els envien els diners que van reunint.

“No tinc paraules per a dir-los l'agraïda que estic, les llàgrimes em brollen de saber que encara hi ha cors amb tanta bondat i que pensen en nosaltres”, els va escriure fa uns dies una dona prostituïda. “Si alguna vegada penseu que si tot el que feu val la pena o no, ja us dic jo que sí, que la mereix i molt, mai oblidaré la vostra ajuda”, els va posar en una nota altra.