eldiario.es

9

Brossa

.

1

8:45. Després de desdejunar-me, espere que el cos reaccione com sol, si tot va bé, i isc a fer un passeig amb la bicicleta abans que la calor em fonga el cervell. Veig que els camps de tarongers que el passat hivern deixaven podrir els seus fruits al peu dels arbres comencen a ser envaïts per la brossa i tot de plantes enfiladisses. Se sumen així als que, des de fa uns anys, es deixen de podar i de regar. D'alguns només queden unes branques seques, que emergeixen entre el boscatge com demanant auxili. Aquesta part septentrional de l'Horta està reprenent l'aspecte que degué tindre abans de l'arribada dels romans. Zones cada vegada més extenses s'han convertit en selves impenetrables, dominades pels albarzers, la cua de cavall i una exòtica planta enfiladora que algú va plantar un dia en el jardinet del seu adossat i ha acabat apoderant-se del paisatge. A aquest desastre, a aquesta desídia, certs pijos l'anomenen rewilding, o resilvestració, que potser és una idea bonica, però que passa necessàriament per la ruïna econòmica i la liquidació d'una cultura en què molts vivíem tan a gust. Requiescat in pace i gràcies, entre altres, a les nostres benvolgudes autoritats, que en nom de la lliure circulació de mercaderies van autoritzar la importació sense aranzels de les taronges de Sud-àfrica. Els únics que pareix que s'estan beneficiant de la situació són els conills, que es reprodueixen segons la seua llegenda i campegen sense depredadors que els molesten, exceptuant algun gat famolenc. Quan em veuen es queden quiets, i de sobte boten i s'allunyen a tota llet mostrant una resplendent cua blanca, una provocativa diana que desperta en mi els instints del caçador que mai he sigut. Possiblement també a mi m’està afectant el rewilding.

La vegetació avança de pressa i s’empassa séquies i camins, i no poques vegades et trobes amb el pas tallat. Algunes carreteres encara es mantenen transitables, perquè per elles passen els que s'han construït en el seu antic camp una xabola, que anomenen xalet, i també pels que cultiven hortets domèstics entre les bardisses. Una insensatesa, perquè els conills van pegant dentades a tot el que veuen i no deixen verdura sense mutilar. De tota manera, aquestes carreteres tenen cada vegada més clots, i dubte que les tornen a asfaltar. Per a què? S'acabaran els passejos amb bici per aquesta part de l'Horta. Caldrà conformar-se amb la ruta ciclista que creua la comarca, aquesta espècie de pas de ferradura per a transhumants en malles de colors. Per a endinsar-se per ací a peu caldrà anar armat amb un matxet. Té nassos: pel sud, a aquesta comarca se l'està menjant el ciment, i pel nord, la brossa. Un dia d'aquests, els conills i les excavadores es veuran cara a cara. Confie que aleshores els conills hagen crescut fins a fer-se com cangurs i s'hagen tornat carnívors assassins. Això sí que seria rewilding.

 2

11:30. Acudisc a una cita al centre de València. He baixat en l'estació de metro més pròxima al meu destí i m'hi he encaminat tan ufà com em permet la basca, que a aquestes hores comença a ser insuportable.  Al cap de cinc minuts m’adone que m'he perdut. Buscava una antiga casa d'instruments musicals, que era la meua referència per a prendre una embocadura, però no l'he vist. He tornat arrere, i m'ha costat prou adonar-me que en el seu lloc hi ha ara una botiga de regalets i souvenirs. L'he estat observant una bona estona, com un turista enfront del Manneken Pis, recordant aquell aparador ple de saxòfons i pianos de cua, que pareixia tan ferm i immutable com el Panteó de Roma, tractant de fer-me a la idea que efectivament ha desaparegut i que un reclam de cartó en forma de vaca ocupa ara aquell mateix espai. Però no m'ho acabe de creure; aquest negoci té pinta de miratge; fins i tot veig com tremola sota els efectes de la calor. Finalment he reaccionat, he recuperat el rumb i he procurat prendre com a punts de referència elements més estables. Però després de perdre'm un parell de vegades més, he acabat per encendre el GPS del mòbil.

De vegades, en una intersecció de carrers qualsevol tens la impressió d'estar xafant arenes movedisses. Res no et sona. La ciutat en què tot t'era familiar de sobte ha esdevingut un ens canviant que et fa sentir un desmemoriat, un malalt. Però l'absència no està en el teu cap, sinó en aquest món suposadament tangible. No és que t'hagen desaparegut els records, és que no hi ha ni rastre de les coses que recordes. En virtut de les lleis del màrqueting turístic, a més, els elements nous han de paréixer antics. Les ciutats s'esforcen per fer que el turista trobe el que ve a buscar, i l'economia local s'ajusta a aquesta demanda. La franquícia que van obrir despús-ahir té tota la pinta d'estar allí des de fa cent anys; aquest paviment de falses llambordes pareix el bulevard vuitcentista que mai no ha sigut; aquests fanals et retornen als anys vint, com si mai no haguérem passat pel funcionalisme o l'estètica desenrotllista dels anys setanta. Res del que està a la vista serveix al resident — als que hi queden—, que sobreviu gràcies a Internet, ni tampoc al visitant assidu. Excepte l'oficina de recaptació de multes, tot està ací per a enganyar. La ciutat s'ha tornat una col·lecció d'artificis entre els quals costa orientar-se, un paisatge cobert per una brossa espessa de falsificacions, de bijuteria urbana.

 3

18:30. Després de passar per la caixa de l'hipermercat, em pare en la galeria del centre comercial, aparque el carret de la compra al costat d’una taula i demane un café amb gel. No podré estar molta estona ací, perquè els bastonets de lluç es descongelen, però em resistisc a eixir al pàrquing i ficar-me dins del cotxe, que està al sol. Mentre em prenc el beuratge, observe al meu voltant, vaig traçant panoràmiques amb la vista per aquesta estructura immensa. De la meitat per amunt no és més que una nau industrial que podria albergar qualsevol cosa. Pare esment en les bigues, en els perfils metàl·lics, en les planxes de la coberta, en els tirants d’on pengen els conductes de l'aire condicionat i enormes lluminàries que fan la impressió que ací les hores no passen. Ací, mentre no penses en el saldo de la targeta de crèdit, tot aparenta estar en suspens, el clima és estable i el lloc té una llum pròpia i immutable, és una espècie de Shangri-La. El soroll és ensordidor, però per això mateix, perquè tot és indistingible, no molesta. Davant de mi hi ha uns panells electrònics pels quals no deixen de desfilar anuncis, però no me n’assabente de res, o això em sembla. El conjunt té alguna cosa de cambra d'aïllament per saturació. Si vols, pots endinsar-te en els teus propis pensaments tranquil·lament.

Però sempre hi ha alguna cosa que t’hi fa fora. Es tracta d'una parella i els seus tres fills, que segons i per a qui pot paréixer que en són molts, tenint en compte com són de joves els dos. Ocupen la taula que té a un costat un banc corregut de pell sintètica, amb respatler. Ell és, moreno, alt i nerviüt, i llueix un cap ben esculpit, amb les temples i el bescoll rapats, i una barba circular molt ben retallada. Em recorda al de Celda 211. Cal reconéixer que el pardal sap estar còmode. Porta una camiseta de tirants i un pantaló curt d'esport, s'ha llevat les xancletes i ha posat un pinrel —segur que ell l'anomena així— damunt del seient. Pel color de la planta, un diria que treballa en una mina de carbó, però és evident que no. Entreté la seua progènie mentre ella va per les begudes. La dona llueix una vestimenta semblant a la d'ell, però la seua anatomia és menys continguda. Els seus shorts deixen al descobert una abundant quantitat de carn grumollosa però encara ferma. Entenc a Rubens. Llavors s'acatxa per a deixar sobre la taula la safata plena de batuts, la meua mirada traça una línia recta amb el seu paner i no puc evitar que me’n vinga a la ment un capítol de Naturaleza Salvaje. Tracte d'espantar aquests pensaments tan impropis de mi i dels temps que corren, i torne a mirar cap amunt. En plena fugida, torne a recordar la brossa que cobreix els camps que ens rodegen, i em ve a la ment un documental que explicava quan ràpidament esborraria la naturalesa tot rastre de les construccions humanes (també hi ha un llibre sobre això). No em costa gens d’imaginar aquella enorme estructura de ferro asfixiada per tota classe de plantes enfiladores, amb colònies de gats assilvestrats dominant les parts més inaccessibles, davall del sostre mig arrancat per les inclemències del temps. I davall de tot, milions de conills pegant botets, mostrant provocativament el seu preciós cul cotonós. I regnant entre ells, com uns redivius Adam i Eva, aquesta parella desinhibida amb la seua pròspera i bulliciosa prole. Encara hi ha esperança.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha