eldiario.es

9

Un rar moment històric

Foto tomada en la madrugada del 21 de julio de 1969

Foto presa en la matinada del 21 de juliol de 1969

Com el lector segurament sap, d'ací a uns dies es compliran cinquanta anys de l'arribada dels primers astronautes a la Lluna. Per a commemorar l'esdeveniment, o amb l'excusa de l'efemèride, s'ha elaborat un documental, titulat lacònicament Apollo 11, a partir de tot el material gravat —cinematogràfic, televisiu i d'àudio— que es conserva d'aquella operació, entre el qual hi ha filmacions inèdites en un esplendorós 70 mm. Està previst que s'estrene en uns pocs cines el dia 16 del mes que ve. El 16 de juliol de 1969 va ser, precisament, el dia en què l'Apol·lo 11 va emprendre el viatge que culminaria quatre dies més tard amb l'allunament d'una nau tripulada. La concisió del títol s'estén a l'estil de la narració. No hi ha veu en off, no hi ha les horribles dramatitzacions a què ens estan acostumant, i a penes hi ha un poc de música extradiegètica. La qualitat de les imatges és excepcional i l'experiència totalment immersiva. La sensació és d'absoluta versemblança, la d'estar contemplant en directe aquells fets sense cap distància física ni temporal. Als que vam aguantar desperts aquella nit per a veure les borroses imatges que ens van arribar per televisió a les quatre de la matinada, aquesta fisicitat ens permet reviure, amb un realisme molt poc habitual, sensacions que estaven ja tan polsegoses en la nostra memòria com la superfície lunar mateixa. I són sensacions que transcendeixen la simple experiència personal.

No és cert que totes les èpoques històriques siguen iguals i que la percepció que es té del passat i del futur estiga condicionada únicament pel nostre encaix cronològic amb el present. Hi ha èpoques en què sura l’optimisme, tant per a joves com per a vells, i altres que estan envoltades d’un desànim general. Els anys seixanta, és un tòpic dir-ho, van ser uns anys excepcionalment optimistes. L'existencialisme ja havia dit tot el que havia de dir —i continuarà dient—, i el seu paper catàrtic havia donat pas a un sentit lúdic de l'existència que es reflectia en un hedonisme multiforme i contradictori, que amalgamava el consumisme galopant amb el moviment hippy, la seua pretesa antítesi. El desenvolupament econòmic i democràtic pareixia imparable, tant en els països destruïts per la guerra com en els països colonitzats o en zones secularment deprimides, a través de bruscos moviments revolucionaris o sota l'impuls d'inèrcies imparables. Les llibertats civils avançaven, inclosa la de fornicar lliurement i consentidament, i fins i tot ací, a Espanya, quallava el convenciment que, per molt que Franco besara el de braç de Santa Teresa cada nit, la democràcia acabaria arribant més d’hora que tard. Un cert esperit ecumènic recorria el món sencer i no sols la ciutat del Vaticà, que va experimentar la seua peculiar síndrome dels seixanta amb la celebració d’un concili inusitadament festiu.

L'arribada de l'home a la Lluna —o l'arribada dels ianquis, com s'encarregaven d'alertar els lúcids desbaratafestes de costum— va ser el cim d'aquella jovialitat i d’aquell universalisme banal. El món no volia recordar l'horrible lloc d’on venia, mirava cap al futur, i l'horitzó més llunyà factible en aquells moments era el que ens oferia el comandant Neil A. Amstrong i les estudiades paraules que va pronunciar durant la retransmissió mundial de l'esdeveniment: «És un xicotet pas per a un home, però un gran salt per a la humanitat». I com si volgueren veure millor l'esdeveniment, els veïns eixien al carrer i miraven la Lluna conscients que milions de persones arreu del món estaven fent el mateix i totes les mirades convergien en aquell punt. És una cosa que no ix en el documental, però les seues imatges retrotrauen a aquell moment i exhalen aquest esperit, sense escarafalls, d'una manera estranyament natural. Fins i tot el discurs de Nixon, que hi apareix inclòs, sona desproveït d'un patrioterisme que podria haver sonat lògic en aquelles circumstàncies, i sona desproveït també d'un cinisme del qual, paradoxalment, ell s'ha convertit en paradigma, malgrat que en això l’han superat tots els seus successors, àmpliament i sense excepció. Veient tot aquest material, qualsevol pot arribar a la conclusió que en aquells moments hi havia un sentiment d'unitat en tot el planeta d'una naturalesa diferent i qualitativament superior a la que suposadament hem aconseguit amb la globalització. I els que vam viure aquella època, alguns si més no, donem fe que això és cert.

El que no és obstacle perquè afegim, tot seguit, que era un miratge fruit de les ànsies de viure i de la necessitat fer-ho en pau, que emergien al cap d'una etapa profundament pessimista i que s’havien anat forjant lentament després de la segona guerra mundial (i ací, a més, després de la nostra). Havíem aconseguit sobreposar-nos al fatalisme i volíem obviar que els mecanismes que havien donat lloc a la tragèdia de què proveníem seguien actius. No podíem o no volíem veure la tramoia sinistra que amagava el nostre paisatge pròsper i colorista, esperançat i alegre, en el que triomfava la música melòdica i el cine en tecnicolor. Per descomptat que sabíem que hi havia una carrera espacial entre americans i soviètics, però tot quedava relativitzat per la pretesa bondat de l'objectiu últim, que, expressat en el llenguatge políticament correcte de l'època, consistia a materialitzar alguns dels vells somnis de la humanitat i preparar les bases per a un nou futur que la beneficiava en el seu conjunt. Aquell 20 de juliol de 1969, a punt de finalitzar l'anomenada dècada prodigiosa, aquest optimisme generalitzat va arribar, potser, a la seua cota més alta. Els rivets religiosos del sentiment eren evidents. Per uns moments es va instal·lar entre la gent el convenciment que la humanitat tenia una eixida, que era comuna i apuntava cap amunt.

No pocs dels que van participar directament en l’esforç tecnològic que va culminar amb el viatge que ara es commemora ho van creure així també. Però a poc a poc van anar caient de la figuera quan va quedar clar que aquell havia sigut un viatge enlloc, una matxada sense cap altre propòsit que reafirmar l'hegemonia militar nord-americana. Ens havien fet mirar la Lluna i nosaltres no ens havíem fixat en el dit, havíem fet una cosa pitjor, que era mirar més enllà, on no hi havia res excepte les nostres fantasies. El futur estava ací i nosaltres atrapats en ell. Les expedicions a la Lluna van acabar en 1972 i «la conquista de l'espai» es va reduir a l'òrbita terrestre. Als polítics, que tant havien fet per a il·lusionar la població, els viatges a la Lluna els importaven un rave. Per als Estats Units, el viatge de l'Apol·lo 11 va ser poc més que el rescabalament per algunes humiliacions recents, com el fet que havien sigut els russos els primers a posar en òrbita el primer satèl·lit i el primer ésser humà —l’Sputnik i Yuriy Gagarin respectivament—, o que els havien fet fora a puntellons de la Bahía de Cochinos. I pel que fa al futur immediat, el que més els inquietava era la possibilitat de perdre la guerra del Vietnam, fet que esdevindria per les mateixes dates en què es clausurava el programa Apol·lo.

Segurament hauríem hagut de mirar el dit que assenyalava a la Lluna i seguir la trajectòria del braç per a veure a qui pertanyia i en què estava ficat, però la veritat és que això, arribats a aquell punt, almenys durant les dues hores i escaig que va durar el passeig lunar, tenia poc de pes. L'endemà tot va seguir per on solia, però això no obsta perquè aquella matinada de juliol s'haguera produït un petit prodigi que en alguns aspectes sobrepassava les intencions dels que l'havien propiciat. Certament, bona part del món ni se’n va assabentar, però l'altra part es va sentir estranyament amalgamada davant de la proesa d'aquells cosmonautes que, en definitiva, no eren més que uns goril·les pujats a la part més alta del bosc donant-se colps triomfals en el pit, però d'alguna manera incontestable ens representaven a tots. Tal com cal perquè es produïsca la fe poètica, durant unes quantes hores vam suspendre la nostra incredulitat i vam acceptar el fet que tots som u. Malgrat tot el que es pot objectar, amb raó i sense, aquell va ser un rar parèntesi en aquesta baralla perpètua, tràgica i ridícula que resumeix la història de la nostra espècie.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha