Ja fa 5 mesos (el 8 d’ Octubre de 2017) que un servidor escrivia en aquest mateix mitjà un article titulat, no per casualitat, “Pobresa d’esperit” arran de la fugida de capitals de Catalunya pel conflicte polític i la mal disimulada alegría “local” de veure que això ens podria beneficiar. Deia llavors: “les sàvies declaracions d’una dotzena de pròcers locals de diferents sensibilitats ideològiques m’han produït vergonya aliena i enrojolament pujat i el meu cap ha tret del bagul l’obra de Victor Hugo Els Miserables. El denominador comú d’aquestes declaracions era el també poc dissimulat plaer per l’èxode que ens ha premiat als valencians gràcies al fet que hem sabut bastir un clima de sentit comú i civilitat”.

M’haguera agradat no tornar sobre l’argument però sembla que no podrà ser perquè  alguns continuen entestats a mostrar sense vergonya les seues misèries morals. I no ho dic per l’objectivitat a què ens té ja acostumats la “Voz de su Amo” (El País) que  no es talla ni un pèl en carregar les tintes cada vegada més en una operació que té com a principi allò de “vencido y derrotado (o desarmado) el ejercito enemigo…”, expressió a la qual Franco tenia una indiscutible i inefable estima. La deriva conservadora i belicosa d'El País és tan evident que no sobta trobar-se amb expressions com: “Barcelona traicionada. La inestabilidad política y la falta de Presupuesto causan la pérdida de la Barcelona World Race. La capital catalana pierde un evento deportivo relevante, la cuarta edición de la Barcelona World Race (BWR), prevista para 2019. Este fiasco suma y sigue a la (aún más grave) pérdida del concurso para la sede de la Agencia Europea del Medicamento”.

No, el problema no ha estat El País, ni altres merescuts membres de la caverna mediàtica (torne a dir que ja n'estem acostumats) sinó que s’ha tornat a repetir el tristíssim espectacle de pobresa d’esperit al sud de la Sénia. En lloc d’alguna mostra de solidaritat o fermesa con ha estat el cas d’Euskadi ací s’hem vist forçats a anar a la farmàcia a per un protector del fetge quan els nostres pobres ulls s’han topetat amb expressions cautes però vomitives com “València explora la posibilidad de albergar la Barcelona World Race 'si es sostenible'. El Consell no ha planteado aún ninguna negociación con los organizadores del evento, aunque no lo descarta”. Damunt volen aparentar l'estúpida progressia de la sostenibilitat que no saben ni què vol dir, quan de fet estarien encantats de rebre algun oferiment al respecte.

El País“València explora la posibilidad de albergar la Barcelona World Race 'si es sostenible'. El Consell no ha planteado aún ninguna negociación con los organizadores del evento, aunque no lo descarta 

Al menys en el món animal, els voltors són extraordinàriament útils per als equilibris de la naturalesa i la seua predilecció per menjar animals morts ajuda i molt. Lamentablement, els voltors a casa nostra no mereixen un tractament tan benèvol. Vergonya, cavallers, vergonya!!!, com sembla que digué Jaume I. Jo estic encantat, tot i que poc esperançat, amb els tebis conflictes que generen els sempiterns temes del dèficit de financament, la presa de pèl de l'arc mediterrani i del tren de la costa o el sistemàtic oblit de les nostres necessitats de bens i serveis públics des d’ una perspectiva d’estricta justícia comparativa (el finançament del transport públic metropolità com a  paradigma).

 

Però caldria no deixar ni el més mínim dubte sobre la nostra voluntat de no participar (ni d'alegrar-nos-en) en el repartiment d’un patís que té un origen tan trist com el fet que es mantinga en presó o en l’exili persones que tenen una altra concepció de l’Estat i als quals se'ls acusa de “rebel·lió” i se'ls equipara als protagonistes (que no coneixem encara del tot) del 23- F. Total, perquè la legalitat  vigent és una Constitució feta en circumstàncies extraordinàries i amb defectes greus d’origen (lligar- ho tot ben lligat per al manteniment de la monarquia i dels interessos creats) i que no sha volgut canviar en 40 anys ni hi cap perspectiva que es vullga fer. Parole, parole, parole. Mal camí. I nosaltres sense “descartar” traure- li suc a aquest akelarre. Doncs endavant, encara podem ser més miserables

Parole, parole, parole