Un correu electrònic, una telefonada i 4 milions de l’EMT de València que van volar a Hong Kong: així va ser el ‘frau del CEO’ més salvatge d’Espanya

La taula de treball de la cap d’Administració de l’EMT de València, en un entresol de la tranquil·la plaça del Correu Vell del barri del Carme, està buida. La dona –de 60 anys, professional solvent, casada amb un financer i amb tres fills– treballava a la casa des del 1981. Ara està acomiadada i és l’única imputada en la causa que investiga el més salvatge frau del CEO que haja patit una empresa pública a Espanya. Sense dir res a ningú, va donar ales als quatre milions d’euros de l’EMT que, transferència a transferència, van volar durant 20 dies a Hong Kong, on un altre jutge segueix el rastre de la rocambolesca estafa.

La dona es diu Celia Zafra i el matí del dimarts tres de setembre passat, asseguda davant aquesta mateixa taula ara buida, va rebre una telefonada.

Un tal J. P., que es presentava com a advocat fiscalista de Deloitte i que “parlava castellà sense accent”, va exposar a la cap d’Administració de l’EMT una insòlita OPA secreta que, pilotada pel regidor i president de l’entitat, Giuseppe Grezzi, s’anunciaria el 18 de setembre. A la dona, segons va declarar davant el jutge, “per un moment li va estranyar”, perquè solia parlar amb altres persones de Deloitte , però va buscar en Internet i va veure que, efectivament, un soci de la signatura respon a les inicials J. P.

Zafra va interpretar que ella “era la persona de rang més alt que estava aquell dia en l’empresa” (encara que la veritat és que el director de gabinet del gerent hi estava treballant). En aquesta telefonada, el fals advocat li anuncia que ha de signar un contracte de confidencialitat.

L’EMT de València està presidida pel regidor de l’Àrea de Mobilitat Sostenible, Giuseppe Grezzi , de Compromís. Celia Zafra era, fins que la van despatxar, la cap d’Administració de l’EMT i els seus superiors jeràrquics eren, en ordre ascendent, la cap de Finances, Esmeralda Aparici; la directora de Gestió, María Rayón i, per damunt d’ambdues, el gerent Josep Enric Garcia Alemany. El gerent estava de vacances a Mèxic (la seua dona és d’origen mexicà) i es va reincorporar a la faena el 9 de setembre, mentre que María Rayón estava de baixa per maternitat.

A les 11.13, el fals advocat de Deloitte envia el primer correu electrònic de l’estafa en el qual adjunta les clàusules de confidencialitat “per a tindre una traçabilitat d’aqueixa operació i els actes administratius, a petició de la vostra jerarquia”. Zafra respon que l’arxiu adjunt estava buit i, entremig, rep el primer (fals) correu del pretés regidor Giuseppe Grezzi , amb un llenguatge francament sospitós: “Bon dia, Celia, potser el meu advocat el Dr. P. ha entrat en contacte amb tu en relació amb un cas confidencial?”.  

La cap d’Administració no es va adonar que l’adreça ‘ggiuseppe@emtvalencia.es’ era falsa (de fet, Grezzi ni tan sols té correu electrònic corporatiu de l’EMT). Quan Zafra responia a tots dos correus, li apareixia el vertader i únic correu amb què estava comunicant-se –respuesta@cnmv.pw– amb un domini de l’antic paradís fiscal de les illes Palau. El correu estava anonimitzat i, per la diferència en la configuració horària i altres indicis, un dictamen pericial encarregat a Telefónica conclou que la localització “sembla estar fixada en certs països francòfons d’Àfrica”.

A les 12.36, el fals advocat J. P. torna a enviar la clàusula de confidencialitat i escriu: “perdone pel desgrat”. A les 12.58, Zafra retorna la clàusula signada. El fals compromís de confidencialitat, amb un logo de Deloitte i relativament plausible, exigeix un silenci total per part de la directiva i amenaça fins i tot amb sancions disciplinàries i reclamacions econòmiques en cas d’incompliment. A la dona, segons va declarar al jutge, el pacte de confidencialitat li va semblar “una cosa molt important en aquest assumpte” i li va donar una “transcendència” total.

A partir d’aquest moment, i durant 20 dies seguits, Zafra no parlarà amb ningú de l’assumpte: els estafadors acaben d’aconseguir aïllar la directiva a qui aniran donant instruccions sense que ningú descobrisca res.

A les 12.46, el fals Grezzi li envia un altre correu en què explica l’enigmàtica OPA i li recorda que l’operació ha de ser manejada “únicament per tu”. “En cap cas vull que parles amb ningú fins a l’anunci oficial de la compra”, diu. També assegura que ell també ha signat una clàusula de confidencialitat i li prohibeix fer “cap il·lusió [sic] sobre aquest assumpte siga oralment o telefònicament”, que és el “procediment establit” per, ni més ni menys, que la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). El “Dr. P.”, en referència al fals advocat, serà l’“única persona a càrrec” que portarà “la gestió diplomàtica a seguir”. “Gràcies per escriure’m i confirmar”, respon Zafra.

L’operació consisteix a adquirir una empresa estrangera per 11,4 milions d’euros. La directiva de l’EMT va dir al jutge que des d’un principi va sospitar de l’estranya proposta, però va recordar que, un any abans, Grezzi havia anunciat que l’empresa municipal assumia la gestió del pàrquing de la plaça de Bruges, “cosa de la qual no estaven assabentats els treballadors”. La dona va pensar que l’operació podia tindre a veure amb un projecte “que es comentava en l’empresa discretament” sobre punts de recàrrega elèctrica d’automòbils.

Zafra, rabent i eficaç, intenta fer la primera transferència de 343.419 euros a través de Bankia, però es fa tard i en l’entitat bancària ja no agafen el telèfon. La directiva decideix llavors fer-ho mitjançant el servei operatiu de banca institucional de Caixabank. El compte de l’EMT en l’entitat té un saldo de 24 milions d’euros pel crèdit del Banc Europeu d’Inversions (BEI) que va rebre l’empresa pública a l’agost, una dada que sabien poques persones a la casa. L’estafador insisteix que la transferència es faça mitjançant carta de pagament, “per les exigències de la CNMV per a assegurar la traçabilitat”.

A les 14.59, la dona se salta un protocol intern de l’EMT –davant el jutge no va recordar per quin motiu– i envia un document antic amb la signatura del gerent de l’EMT. Després li envia una factura amb la signatura de la directora de Gestió, María Rayón. L’estafador ja tenia les signatures dels dos apoderats, necessàries per a rubricar les cartes de pagament per al banc. Quan 20 dies més tard es va destapar l’estafa, Zafra va ocultar als seus superiors que havia enviat les signatures, segons va denunciar el gerent de l’EMT davant la Policia.

Quasi a les quatre de la vesprada, la directiva envia a l’estafador la carta de pagament per a la primera transferència i el malfactor li la torna signada. A pesar que Rayón estava de baixa per maternitat i que Garcia Alemany continuava a Mèxic (i, més cridaner encara, que acabava de servir-li les signatures en safata), Zafra va pensar que la carta de pagament s’hauria signat “a través del despatx de Grezzi”, segons va declarar davant el jutge.

La signatura del gerent en la carta de pagament és exacta perquè simplement l’han copiada i apegada en el document. La signatura de María Rayón, per contra, estava superposada a un segell en el document que envia prèviament Zafra, amb la qual cosa l’estafador es veu obligat a traçar-la ell mateix, sense massa èxit. En la carta de pagament, la signatura de Rayón té una certa semblança amb l’original, però no és la mateixa.

La factura no té desglossat l’IVA, no inclou segell ni signatura, té un concepte molt genèric i aporta un compte de Bank of China a Hong Kong. A les 17.01, el servei operatiu de Caixabank confirma a Zafra que la transferència s’ha fet amb èxit. “Caixabank no va posar cap inconvenient al fet que la transferència es duguera a terme de la manera ordinària, és a dir, ordenant-la a través del sistema informàtic”, declara la directiva.

Els primers 343.419 euros havien volat a Hong Kong sense bitllet de tornada. Aquell 3 de setembre, Zafra se’n va anar “molt tard a casa”.

L’endemà passat –el dijous 5 de setembre– l’estafador torna a telefonar i li demana els DNI del gerent i de la directora de Gestió. Zafra els envia (el 10 de setembre també enviaria el seu propi DNI). El divendres 6 està a punt de desbaratar-se el pla. El servei operatiu de Caixabank detecta que la signatura de Rayón no coincideix amb la del seu DNI i avisa Zafra, que envia un Whatsapp al seu superior. “Diuen els de Caixabank que, quan pugues, t’hi passes a signar, perquè hi ha diferències entre la teua signatura actual i la del DNI”, adverteix la directiva. “Sense pressa”, afig.

Rayón, de baixa per maternitat, parla per telèfon amb Zafra, a qui considera “excepcionalment estricta” en la seua faena i “molt gelosa dels procediments”. En aquesta conversa la directiva, complint el (fals) acord de confidencialitat, no comenta cap detall sobre l’operació ni li dona massa importància a l’advertiment del banc. Caixabank no hi va insistir.

Catastròficament l’estafa segueix el seu curs. Aquell dia, 320.524 euros més volen de nou a Hong Kong amb una segona transferència que segueix la mateixa operativa.

El dilluns 9 de setembre, el dia en què el gerent de l’EMT s’incorpora a la faena després de les vacances, Zafra adverteix a l’estafador que Garcia Alemany ha tornat i, per tant, ja podia lliurar-li les cartes de pagament següents en persona. Però, segons va declarar davant el jutge, el malfactor li va dir que no podia posar-s’hi en contacte “de cap manera” per la clàusula de confidencialitat. Aquella jornada, 457.892 euros més es tornen a esfumar.

La directiva diu al seu misteriós interlocutor que “no se sent còmoda treballant així” i el fals advocat J. P. li proposa parlar personalment amb Grezzi. Ella li respon que no moleste el regidor. “Al cap de cinc minuts”, la veu telefònica li va dir que havia parlat amb Grezzi i que “estava molt agraït amb la seua faena”, segons va contar la dona en la seua declaració.

El dimarts 10 de setembre, Zafra recorda al fals advocat de Deloitte que havien d’enviar “tots els originals de les cartes donant ordre de transferències”. L’endemà, dimecres 11 de setembre, el compte de l’EMT transfereix 480.786 euros més a Bank of China. El divendres 13 gestionen una altra gorrada per import de 686.838 euros i Zafra, “sense motiu especial”, proposa canviar d’entitat bancària per no fer “tantes transferències amb el mateix banc”, segons va declarar davant el jutge. L’estafador, en una resposta estrambòtica, s’hi va negar i va aclarir que “els bancs eren molt tafaners” i suposaria un “risc per a la confidencialitat”.

El servei operatiu de Caixabank continua executant les transferències, malgrat les sospites per la signatura de Rayón. En totes les cartes de pagament, les signatures dels apoderats apareixen escandalosament pixelades. L’última transferència, a més, es fa a un compte hongkongués a nom d’una empresa britànica dissolta fa cinc anys, una dada fàcilment comprovable en registres oberts que no fa saltar les alarmes en Caixabank.

El dimarts 17 de setembre la gorrada és de 572.365 euros. Per primera vegada entra en escena J. M. G. R., el gestor del compte de l’EMT en Caixabank (que fins al 9 de setembre estava de vacances). En una primera conversa, Zafra trenca per primera vegada el (fals) acord de confidencialitat que havia complit rigorosament i comenta al gestor del compte que l’operació consisteix a adquirir una companyia, “sense donar-li moltes explicacions”. El personal del servei operatiu de l’entitat, localitzat a Barcelona, no li ha comunicat res sobre les sospites inicials per la signatura de Rayón; Zafra tampoc li diu res. El gestor, que no tenia encara cap sospita, però que demana a Zafra els originals de les cartes de pagament i les factures, “va pitjar la tecla” i el mig milió va salpar a Hong Kong, de nou, sense bitllet de tornada.

L’endemà, dimecres 18 de setembre, la directiva torna a parlar amb J. M. G. R. i, per primera vegada, fa referència explícita a la confidencialitat, però li assegura que era l’última transferència abans que el regidor Giuseppe Grezzi anunciara públicament l’operació. Encara calia transferir 629.601 euros. El gestor torna a pitjar la tecla, però envia un correu a Zafra recordant-li que ha de portar-li “els originals”. Zafra, diligentment, ho recorda a l’estafador.

L’estafa segueix, malgrat una altra casualitat catastròfica. El dilluns 16, Zafra puja un fitxer de pagament a l’aplicació de banca electrònica per a abonar 600.000 euros a proveïdors, una operació habitual que no tenia res a veure amb l’estafa que secretament estava desenvolupant-se. El fitxer del pagament, en el mateix compte de Caixabank, el signen el gerent (el dimarts 17) i la cap de Gestió (el 18), tots dos amb els seus identificadors i claus electròniques respectius. “En cap cas cal accedir al compte de Caixabank i en cap moment apareixen en la pantalla ni el saldo disponible ni els últims moviments”, va explicar el gerent de l’EMT, Josep Enric Garcia Alemany, en un comunicat.

El frau continua en marxa sigil·losament, encara que queda poc perquè es descobrisca la farsa. En un moment que la directiva despatxada no pot concretar, l’estafador li pregunta per telèfon si treballa “en un despatx sola o en un open office”. També intenta que li done un número de mòbil, però la dona li diu que no té telèfon d’empresa.

El divendres 20 de setembre, una altra transferència de 549.470 euros arriba a Bank of China. El gestor adverteix que no ha eixit res en la premsa de la pretesa OPA de Grezzi, però Zafra contesta que “haja eixit o no [en la premsa] aquesta transferència seria l’última”. L’home, segons va declarar davant el jutge quan va ser citat com a testimoni, la va notar “una mica fotuda” i “cansada” per la situació. Aquell divendres, 17 dies després de l’inici de la monumental estafa, al gestor li salta l’alerta interna del banc perquè estaven fent-se operacions “amb clients de banca estrangera”, la qual cosa implicava dur a terme una activitat de seguiment. L’EMT no tenia signat un document del banc (el model 5433) que li permetria operar a la Xina.

Immediatament, el gestor demana a la directiva de l’empresa “les factures acreditatives” dels quatre milions que, a pesar que l’EMT no podia operar a la Xina, l’entitat va transferir als dos comptes a Hong Kong de l’estafador. L’alerta, que no citava explícitament, l’obligava a portar un “seguiment continu” de l’activitat del compte de l’EMT. “Disposem de controls interns que ens permeten analitzar si l’operativa desenvolupada pels nostres clients és coherent amb la seua activitat i amb els antecedents registrats en els nostres sistemes”, escriu a Zafra el gestor en un correu a les 13.07.

La directiva no contesta aquell divendres i el dilluns següent, 23 de setembre, a les 7.59 del matí, escriu al fals advocat perquè “li confirme si atenc la sol·licitud que fa” el gestor. A les 9.56 Zafra li insisteix que el gestor del banc ha tornat a reclamar per telèfon que li envie les factures, aquesta vegada “per imperatiu legal”. Com que J. P. no respon al missatge, a les 10.13, la dona envia per fi les huit factures per un valor total de 4.040.000 euros. A les 10.50, el fals advocat de Deloitte torna a donar senyals de vida i li envia una altra factura per a una altra transferència de 698.285 euros. Zafra parla per telèfon amb J. P. i li diu que “mantindre la confidencialitat és insostenible”, però el fals advocat li respon que no es preocupe. A les 12.48 l’estafador li envia una altra carta de pagament i el document 5433 que reclamava Caixabank, tots dos signats.

El gestor del compte rep les factures de les transferències i sospita perquè “per a estar comprant una companyia” li semblen “faltes de consistència”. Indicaven un “concepte simple, no hi havia segell i no hi havia signatures”, declara davant el jutge. J. M. G. R. contacta amb el gerent de l’EMT. “Em telefona i em diu que ha de fer una transferència a la Xina i que necessita la confirmació”, recorda Garcia Alemany, que va sospitar que alguna cosa estranya estava passant, perquè era “estranyament críptic i se’l veia preocupat”.

El gerent, que en aquell moment només sabia que hi havia transferències anteriors a Hong Kong, pregunta a Esmeralda Aparici, la superior directa de Zafra, que no sap res. Garcia Alemany no entén res, però ordena al gestor que avorte aquesta última transferència de quasi 700.000 euros. Zafra, contacta telefònicament amb Rayón, diu que “ells m’obliguen a no dir-te res”. “Jo pensava que li havia agafat un desdoblament de la personalitat, que alguna cosa li havia passat”, recorda Rayón. La situació “era totalment surrealista” per a la cap de Gestió que va acudir, juntament amb tot l’equip de l’EMT, a una mena de gabinet de crisi organitzat per a avaluar els danys. “És ací que comencem a veure la magnitud del desastre”, apunta el gerent.   

Quan finalment les seues companyes convencen a Celia Zafra que l’advocat J. P. és en realitat un estafador i que l’autèntic regidor Giuseppe Grezzi no estava pilotant cap OPA, la directiva plora “a llàgrima viva”, no de manera histèrica, però “molt desconsolada”. “Com m’han pogut enganyar?”, repetia la dona. Zafra s’acaba d’adonar que, durant 20 dies, ha estat seguint sol·lícitament les instruccions d’un estafador.

La prioritat en aquell moment era evitar que li agafara una síncope o un atac d’ansietat, recorda el gerent, perquè la veien “tremendament preocupada, al límit”. Zafra comença a imprimir els correus intercanviats amb l’estafador. Cap l’hora del dinar, per allí van i venen la cap de Finances, Esmeralda Aparici, la directora de Gestió, María Rayón, l’advocada de l’EMT, Virgina Álvarez, o el director de gabinet, Toni Martínez, entre altres. El gerent avisa el regidor Giuseppe Grezzi, que recorda que primerament va sentir “incredulitat” i després “ràbia i enuig”. “És un moment dur”, diu l’autèntic Grezzi.

De sobte, en ple gabinet de crisi, sona el telèfon fix de la directiva. Era el fals advocat J. P., que s’interessava per l’última transferència de 700.000 euros. La cap de Finances posa el seu mòbil a gravar i tots mantenen silenci. L’escena és tibant. Zafra, ràpidament recomposta, contesta al telèfon:

Celia Zafra: Sí, diga’m.

Estafador: Dos.

C. Z.: Com?

E: Hem sigut tallats.

C. Z.: Tallats, a què es refereix?

E: A la telefonada.

C. Z.: Ah, què s’ha tallat la telefonada?

E: Sí.

C. Z.: Ah, diga’m.

E: Estem esperant de moment el [sic] ordre de transferència.

C. Z.: Sí, mire, és que els del banc estan molt pesats, ja li ho he dit abans. Llavors, estaven volent confirmació d’un dels dos apoderats. Com que vosté em va dir que jo no podia posar-me en contacte amb cap dels implicats, doncs el del banc està intentant localitzar.

E: Mmm, d’acord, val, doncs esperem, llavors.

C. Z.: Com?

E: D’acord, esperem, llavors, no passa res.

C. Z.: Jo quan tinga l’ok i reba l’SWIFT de la transferència, li ho enviaré.

E: D’acord, perquè llavors [inaudible] com més prompte millor.

C. Z.: Molt bé, moltes gràcies.

E: Fins ara.

C. Z.: Adeu.

Aquesta serà l’última conversa entre la directiva i l’estafador, que, contràriament al que Zafra declara davant el jutge, parla un castellà bastant correcte, però amb un accent probablement d’origen magrebí. La dona va dir al jutge que mai “va notar cap accent estrany” i que li va fer l’efecte que l’estafador ja sospitava en el moment de la telefonada que l’havien descobert.

La vesprada del dilluns 23 Zafra imprimeix tots els correus i els responsables de l’EMT recapten tota la informació disponible i reconstrueixen la cronologia dels fets. Primerament pensen que es tracta d’un ciberatac, no entenen com l’estafador ha pogut aconseguir les signatures dels dos apoderats.

Zafra se’n va a casa i omet imprimir els dos correus que va enviar al malfactor amb les signatures dels seus apoderats. Aquesta mateixa vesprada, el gerent de l’EMT contacta telefònicament amb el Grup de Delictes Tecnològics de la Policia Nacional i l’endemà (dimarts 24) denuncia els fets. A la vesprada, seguint indicacions de Caixabank, denuncia electrònicament l’estafa davant les autoritats policials de Hong Kong. La Policia espanyola avisa l’oficina d’Interpol a Madrid perquè informe urgentment les autoritats hongkongueses que bloquegen els dos comptes destinataris dels quatre milions. El bloqueig dels comptes arriba tard: només hi queden 150.000 euros, la resta s’han transferit a altres comptes.

El dimecres 25, un responsable de l’EMT revisa una altra vegada el servidor de l’empresa i localitza els dos correus que faltaven i que expliquen com va poder obtindre el fals advocat les signatures dels apoderats: la cap d’Administració li’ls havia servits en safata (tot comença a encaixar). El gerent acudeix de nou a la Policia i amplia la denúncia inicial assenyalant que Zafra va ocultar als seus superiors els dos correus amb les signatures que va enviar a l’estafador, “fonamentals per a l’esclariment dels fets”, postil·la Garcia Alemany.

El divendres 27 de setembre al matí, el gerent despatxa Celia Zafra per haver incomplit uns quants protocols de seguretat de l’empresa en què treballava més de tres dècades. Aquell mateix matí, coincidint amb un consell d’administració de l’EMT, es fa pública l’estafa. A la vesprada, la directiva acomiadada estava citada a declarar davant la Policia com a investigada no detinguda, però prefereix fer-ho més endavant davant el jutge. El seu advocat matisa davant els agents que Zafra “no es nega a donar tota la informació que se li reclama”.

El titular del Jutjat d’Instrucció número 18 de València, que investiga el cas, imputa Celia Zafra. És, de moment, l’única investigada en la causa. La Policia no pot localitzar l’estafador, perquè va fer anònimes les seues comunicacions. L’actuació de la dona, considerada molt solvent en la faena, ha sigut, com a mínim, estranya. Uns quants responsables de l’EMT es pregunten si, més enllà de Zafra, va haver-hi un talp en l’empresa que va col·laborar en l’estafa. La majoria de les fonts consultades descarten aquesta possibilitat.  

El jutge, que també porta la instrucció del cas Taula, sembla intentar delimitar el paper de Celia Zafra, la família de la qual gestiona o participa en fins a tres SICAV milionàries, en el cas. La dona va reconéixer durant la seua declaració el 12 de novembre passat que havia enviat les signatures dels apoderats a l’estafador i no va aclarir categòricament si la seua família té comptes a l’estranger.  

La fenomenal estafa ha derivat en una crisi, probablement la pitjor, entre els socis que governen l’Ajuntament de València  Compromís i PSPV-PSOE, per la comissió d’investigació sobre el frau. L’oposició, de la seua banda, demana el cap de Grezzi i del gerent de l’EMT. De moment, només ha rodat col·lateralment el cap del secretari de l’empresa pública pels vincles del seu bufet amb el del cunyat de l’alcalde, Joan Ribó. La investigació judicial del frau, tant a Espanya com a Hong Kong, va per a llarg. Caixabank, a pesar que l’alerta interna va tardar 17 dies a saltar, descarta qualsevol tipus de responsabilitat per aquests fets i rebutja tornar els diners, mentre que l’EMT considera que va ser responsable subsidiària del robatori.

Celia Zafra, que per a desgràcia seua va rebre aquella primera telefonada de l’estafador el matí del 3 de setembre, ha declinat fer declaracions per a aquest reportatge. El frau, al cap de 20 dies de correus i telefonades, va poder ser d’11 milions d’euros, però es va quedar en quatre.

L’estafa suposa, aproximadament, un 3,5% del pressupost anual de l’EMT de València.