Hotels i pàrquings en una zona inundable, l'aposta urbanística del PP a Eivissa que ignora els desbordaments del passat
LLEGIR EN CASTELLÀ
“Si es produís una inundació com la del 1958 en l’actualitat, les conseqüències podrien ser molt greus a causa de l’estat de les lleres dels torrents i de la gran quantitat d’obstacles que trobaria l’aigua en el seu camí”. La frase és una de les més contundents –i la competència és alta– entre les que va escriure Vicent Prats Ramon per elaborar un estudi sobre les inundacions que s’havien produït al Pla de Portmany –una planícia d’al·luvió a l’oest d’Eivissa– al llarg del segle XX. L’any 2013, quan aquest geògraf va publicar el seu treball, va causar un cert rebombori, i no precisament per guanyar algun premi, com el Nit de Sant Joan que atorga l’Institut d’Estudis Eivissencs. Els mapes annexos deixaven molt clar que moltes d’aquelles antigues terres de conreu s’havien omplert de ciment i formigó. D’habitatges i, també, d’hotels.
El text mirava enrere per preguntar-se què podria passar en el futur. La conclusió era, llavors, pessimista. Per mor del seu realisme: “La vulnerabilitat davant el risc d’inundació encara pot augmentar a la zona pel fet que tot el front marítim del Pla (...) es preveu que es desenvolupi urbanísticament en el futur (...) de manera que s’obstruirà la sortida natural a la mar de la plana d’inundació. És evident que (...) podria provocar un augment del perill (...) perquè suposa limitar les possibles sortides al mar de la massa d’aigua a nous carrers previstos, cosa que provocaria increments de velocitat i alçada de l’aigua”. La conclusió és, ara, més actual que mai.
L’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany, governat pel PP, acaba de presentar l’avançament del Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) que pretén desenvolupar en els pròxims anys: qualcunes de les parcel·les que encara continuen lliures en aquella zona inundable que va dibuixar el geògraf Prats mantenen la seua condició d’urbanitzables. Què contempla construir aquest document entre les desembocadures de dos torrents, unes terres que fa només mig segle es van transformar en una llacuna i que, precisament per ser un dipòsit d’aigües, sempre van ser molt fèrtils? Aparcaments, jardins i altres equipaments públics que no es concreten. També, més hotels.
Què preveu construir el nou Pla General d’Ordenació Urbana del PP entre les desembocadures de dos torrents, unes terres que fa només mig segle es van transformar en una llacuna? Aparcaments, jardins i altres equipaments públics que no es concreten. També, més hotels
L’equip de govern defuig respondre
elDiario.es va sol·licitar entrevista amb Marcos Serra Colomar, alcalde de Sant Antoni, o Eva Prats Costa, regidora d’Urbanisme, per analitzar l’avançament del nou PGOU, que ja ha tirat cap endavant i, amb la lentitud que marquen aquests processos, que solen durar tota una legislatura, ha començat a tramitar-se. No hi va haver resposta, tanmateix, d’un equip de govern que gaudeix d’una àmplia majoria absoluta: 12 regidors de 21.
Al ple –celebrat el passat 28 d’agost, i a la roda de premsa en què es van presentar les línies mestres de l’avanç del PGOU– l’alcalde Serra va enaltir els que considera els punts forts de la proposta: “Aquest pla no és només creixement; és regulació. Regularitza nuclis rurals sense urbanitzar, dota de serveis i amplia zones verdes. És una manera de respondre a demandes socials i econòmiques, i de preparar el municipi per al futur. (...) Buscam donar seguretat jurídica als propietaris i generar una planificació coherent, evitant que es multipliquin construccions il·legals i sense control en els pròxims anys”. No hi va haver crítiques explícites al model heretat. Sí que n’hi va haver, en canvi, al ple: l’oposició hi va votar en contra. PSOE, Unides Podem i Vox van coincidir a criticar “la manca de transparència”, “l’absència d’una memòria econòmica” o “el creixement a costa de permetre que es construeixi en zones inundables”.
“Aquest pla no és només creixement; és regulació. Regularitza nuclis rurals sense urbanitzar, dota de serveis i amplia zones verdes. (...) Cerquem donar seguretat jurídica als propietaris i generar una planificació coherent, evitant que es multipliquin construccions il·legals i sense control en els pròxims anys”
Gairebé cinc hectàrees edificables entre dos torrents
El primer edil no va agafar la patata calenta d’aquella franja situada entre les lleres que recullen l’aigua de les petites muntanyes que, pel sud i pel nord, envolten el Pla de Portmany. Entre tots dos torrents abasteixen una conca d’uns 75 quilòmetres quadrats. L’actual PGOU, aprovat el 87 per un govern de dretes, amb alcalde d’Aliança Popular, ho va propiciar, malgrat que els polítics que controlaven el municipi eren prou grans per recordar la crescuda –d’un metre– que havia tengut lloc tres dècades abans sense que els seus majors els l’haguessin explicada com si fos una llegenda.
El PGOU que vendrà, si no pateix modificacions durant el període d’exposició pública i participació ciutadana, no ho esmena, encara que l’assumpte està agafat amb pinces: els terrenys es mostren com a zona potencialment inundable al visor d’aigües del Govern –i també al Pla Territorial Insular del Consell d’Eivissa–, però no apareix al registre d’Àrees amb risc potencial significatiu d’inundació del Ministeri per a la Transició Ecològica. La porta queda oberta en un municipi on –segons els darrers estudis d’Idealista– s’estan venent habitatges de segona mà a gairebé 7.000 euros el metre quadrat. La zona inundable que podria urbanitzar-se ocupa nou hectàrees, la meitat (45.000 metres quadrats) són edificables.
“Què podem dir? Que tenim molt mala memòria. La natura, de tant en tant, ens mostra els seus papers de propietat i l’aigua arriba al límit del seu territori fluvial. És obvi que la desembocadura d’un torrent, a banda i banda, ha de respectar una zona de flux preferent. És a dir, ha d’estar lliure de construcció”, raona Juan Calvo Cubero. Aquest doctor en Ciències Biològiques per la East Carolina University nord-americana i Màster en Gestió Integrada de l’Aigua (Universitat de Saragossa), té experiència en la gestió pública (va ser secretari general de l’Agència Balear de l’Aigua –Abaqua–) i, des del 2017, coordina la tasca de l’Aliança per l’Aigua d’Eivissa i Formentera, un col·lectiu que exerceix de lobby per aconseguir “una gestió més sostenible” d’aquest recurs hídric.
“Què podem dir? Que tenim molt mala memòria. La natura, de tant en tant, ens mostra els seus papers de propietat i l’aigua arriba al límit del seu territori fluvial. És obvi que la desembocadura d’un torrent, a cada costat, ha de respectar una zona de flux preferent. És a dir, ha d’estar lliure de construcció”
“El sentit comú dicta que siguin espais lliures”
Calvo, que coneix la feina del geògraf Prats i segueix amb detall els plans de Sant Antoni per renovar un PGOU redactat fa gairebé quaranta anys, proposa una alternativa a les intencions municipals: “El sentit comú dicta que el territori entre el Torrent de Buscastell i el Torrent des Regueró sigui convertit en espais lliures perquè en gaudeixi la ciutadania i, en aquells moments de grans pluges, puguin esdevenir una plana de laminació i es pugui evacuar l’aigua de la manera més natural possible. El Reglament de Restauració de la Natura és una oportunitat per obtenir fons europeus per convertir llocs com aquelles desembocadures en espais verds que tinguin un valor per als ciutadans”.
La conservació de maresmes i marjals és una altra de les especialitats d’aquest biòleg. La seua observació, quan parla d’“espais verds”, no és ni capriciosa ni es refereix a jardins entre habitatges. Tal com exposa també l’estudi del geògraf Prats, que, a més de basar-se en bibliografia científica, es va fonamentar en converses amb persones nascudes entre 1929 i 1948 que recordaven les inundacions del 58 –i els més grans, una altra succeïda el 47–, abans que els materials de construcció aixecassin murs a la vora de la Mediterrània, Calvo convida a pensar que la costa de Sant Antoni era molt diferent no fa moltes dècades. On avui hi ha un passeig marítim, palmeres, una platja, diverses discoteques –cobertes i descobertes–, franquícies de menjar ràpid, pantalans i molls, un club nàutic, i blocs –d’hotels i habitatges– alternant-se amb plantes baixes a les quals s’hi van afegir un o dos pisos, hi havia un aiguamoll.
Allà on avui hi ha un passeig marítim, palmeres, una platja, diverses discoteques –cobertes i descobertes–, franquícies de menjar ràpid, pantalans i molls, un club nàutic, i blocs –d’hotels i habitatges– alternant-se amb plantes baixes a les quals s’hi van afegir un o dos pisos, hi havia un aiguamoll
Els més vells del poble, com Vicent Marí Prats –nascut el 1935, fill de l’últim batle republicà de Sant Antoni, primer batle de la restauració democràtica, per la UCD– recorden “haver pescat anguiles els dies de pluja” durant la seua adolescència, a finals dels quaranta. El boom turístic, una dècada més tard, quan l’última gran inundació, va canviar el panorama i les ocupacions: Vicent Marí Prats no va ser pescador, ni tampoc pagès. Les terres que va heretar, conegudes com el Bosc d’en Frit per ser una pineda adaptada al conreu que marcava el final de la zona inundable, es van anar parcel·lant per omplir-se de cases i hotels, encara gestionats per la seva família.
Modificar el planejament per salvar els falsos urbans
Als dos anys d’arribar al poder, l’alcalde Serra va salvar la condició d’urbanes d’aquelles parcel·les ja urbanitzades. Ho va fer, in extremis, modificant via ple –amb el recolzament d’El PI i Ciutadans, els seus socis al Consistori– el PGOU en vigor per evitar que el segon Govern de Francina Armengol, de centre esquerra, decidís, a través d’un decret urgent de protecció del territori, el futur d’uns bocins que encaixaven perfectament en allò que el dret denomina “falsos urbans”. Un terme eloqüent: són sòls classificats com a urbans però manquen dels serveis bàsics per ser-ho. Altres dos fragments del mapa municipal es van lliurar d’una possible protecció. Un va ser la planícia d’al·luvió que tant preocupa a les associacions ecologistes. L’altre, la vessant nord de sa Talaia de Sant Antoni, un puget de 136 metres que dóna a carrers d’aquest poble forma de tobogan. A només un quilòmetre de distància d’aquella vessant on es pretén permetre la construcció de cases unifamiliars, ara mateix, s’hi construeix una dessalinitzadora portàtil.
Als dos anys d’arribar a la batlia, el batle Serra va salvar la condició d’urbanes d’aquelles parcel·les ja urbanitzades. Ho va fer, in extremis, modificant via ple el PGOU en vigor per evitar que el segon Govern d’Armengol decidís, a través d’un decret urgent de protecció del territori, el futur d’uns sòls classificats com a urbans però que estan mancats dels serveis bàsics per ser-ho
“No només ens preocupa l’excés de salmorra sinó la manera en què actualment la dessaladora aboca aquesta salmorra a la badia, incomplint allò que la normativa indica. A dia d’avui, i tot sembla que si s’amplia amb una dessalinitzadora mòbil pròximament que també farà servir la mateixa canalització d’evacuació, la salmorra és abocada a pocs metres de la costa, cosa que ja ha provocat un desert submarí a la zona en arrasar amb tota la flora i fauna que l’habitava”, explica Fran Tienda Pachón. Llicenciat en Biologia i professor en un dels instituts públics de Sant Antoni, parla en nom de Salvem Sa Badia, entitat que presideix i que va néixer el 2019 amb el propòsit d’aturar la degradació i impulsar la recuperació de la badia. La mateixa mitja lluna en què desemboquen els torrents que estudià el geògraf Prats i que en el seu estat actual (terres cimentades; sèquies cegades; conductes sota les carreteres que han anat apareixent a la superfície massa estrets, massa inclinats) suposen un risc. En comptes d’una canonada han esdevingut un tap.
Residus retornats al mar
“És sorprenent que, després de tantes experiències prèvies amb aquest tema, es continuïn desenvolupant planejaments que no tenen en compte les sortides naturals de l’aigua. S’impedeix la infiltració natural, augmenta l’escorrentia superficial que arrossega contaminants, es perden ecosistemes de gran valor com aiguamolls i es redueixen hàbitats d’aus, peixos i espècies aquàtiques, i es fomenta una major erosió de les ribes”, continua Tienda, que vincula l’aigua natural que no arriba amb els residus que la dessalinitzadora actual retorna a la mar: “Si el volum d’aigua a dessalar continua augmentant per l’increment de la demanda, l’efecte negatiu de la salmorra s’ampliarà, podent afectar les zones properes on encara es poden detectar organismes, alguns dels quals inclosos als catàlegs d’espècies protegides i en perill”.
“És sorprenent que, després de tantes experiències prèvies, es continuïn desenvolupant planejament que no tenen en compte les sortides naturals de l’aigua. S’impedeix la infiltració natural, augmenta l’escorrentia superficial que arrossega contaminants, es perden ecosistemes de gran valor, es redueixen hàbitats d’aus, peixos i espècies aquàtiques, i es fomenta una major erosió de les vores”
Aquesta “dessalinitzadora modular”, com l’anomenen a la Conselleria de la Mar i del Cicle de l’Aigua, es va treure a concurs el passat abril i s’ha començat a aixecar en plena temporada turística. El seu cost es va xifrar en un màxim de 786.000 euros. Els mil metres cúbics que cada dia podrà extreure del Mediterrani i injectar –sense sal– a la xarxa eivissenca pretenen “reforçar la producció d’aigua durant l’estiu i reduir la pressió sobre els aqüífers”, tal com explicava la nota de premsa llançada pel departament del Govern del qual depèn Abaqua.
El gerent d’aquesta agència, Emeterio Moles, ha defensat la necessitat de la quarta dessalinitzadora que funcionarà a Eivissa –està prevista per a principis del 2027, a Sant Josep de sa Talaia, i costarà uns 50 milions d’euros–, i l’alcalde Serra confia que aquesta planta eviti el que, sense anar més lluny, va ocórrer durant l’estiu del 2024: les restriccions que va haver d’aplicar Sant Antoni per manca de subministrament. I, de passada, abastir gairebé les 2.000 habitatges que l’esborrany del PGOU preveu aixecar en sòls que es declararan urbanitzables gràcies a la llei del Govern de Marga Prohens (PP) que concedeix als municipis de més de 10.000 habitants el poder de construir a les àrees lliures que envolten els nuclis urbans. Entre aquestes noves cases s’hi trobaran les primeres mil a preu taxat de què disposarà un municipi que pateix un èxode –silenciós– de població pel cost inassumible de la vida.
El nou PGOU preveu construir gairebé 2.000 habitatges en sòls que es declararan urbanitzables gràcies a la llei del Govern Prohens (PP) que concedeix als municipis de més de 10.000 habitants el poder de construir a les àrees lliures que envolten els nuclis urbans
“Crec que no tenen garantit el subministrament d’aigua”, apunta Juan Calvo, “perquè ens consta que es redueix la pressió per portar aigua a totes les cases. Encara hi ha operadors privats amb pèrdues importants a la xarxa. La dessalinitzadora portàtil no deixa de ser un pedaç. La capacitat de dessalació de l’illa és de 44.000 metres cúbics diaris i aquesta ampliació són 1.000 metres. I encara que estigui situada a Sant Antoni, no és només per a aquest municipi”.
–Amb la quarta dessaladora sembla que anem cap a aquest model, pràcticament una per municipi.
–Les dessalinitzadora són una solució provisional per recuperar els aqüífers, mai [s’han de destinar] a créixer més. La dessalinització sempre arriba tard. Des que s’idea fins que es construeix solen passar deu anys. Quan entra en funcionament es produeix un efecte rebot: tens més recursos, generes més demanda. Pareix que serà la justificació per continuar creixent. Cal ser més eficients i tancar el cicle de l’aigua. No ens podem permetre tenir aquesta despesa de dessalació i depuració… i que l’aigua vagi a la mar. És un disbarat. S’ha de posar un límit al creixement i a la massificació. Tots els aqüífers de l’illa –inclosos els de Sant Antoni– es troben en una situació molt greu. Només se’n salven una mica els del nord d’Eivissa.
28.000 habitants i 15.000 places turístiques il·legals
Sant Antoni frega ara els 28.000 habitants, amb unes 15.000 places turístiques legals, però per l’alcalde Serra el seu planejament no és expansionista. Quin és el motiu? Redueix de gairebé 100.000 a poc més de 50.000 la població –resident i flotant– que podria assumir un terme municipal de 121 quilòmetres quadrats. A principis dels vuitanta, els redactors de l’actual PGOU van considerar que, entre vesins i turistes, hi podien arribar a dormir fins a mil persones per cada milió de metres quadrats. Una densitat que –reduïda als confins del poble de Sant Antoni, on viu amuntegat el 80% de la població, on es concentren la major part de turistes que acudeixen a un destí que el socialista Iago Negueruela, quan va ser conseller de Turisme, va intentar catalogar com “de excessos” per fomentar-ne la reconversió, però al qual l’alcalde Serra es va negar– no és tan lluny de les dels municipis de l’Horta Sud escombrats per l’onada de la DANA.
Per altres raons (macropolígons industrials, ser dormitoris de la gran ciutat) aquells pobles agrícoles també van créixer sense mesura fins a tapar la sortida de l’aigua cap a l’Albufera, un altre marjal, dels més importants que –encara– existeixen a la Península Ibèrica. En el seu estudi, el geògraf Prats indicava dos dades que, llegides avui, tenen una relació molt directa amb la barrancà valenciana. La primera, que quan es va inundar el Pla de Portmany, allà baix no plovia, i els vesins es dedicaven a les seues feines –pageses– sense estar excessivament preocupats. La segona, que les dos inundacions van tenir lloc els darrers dies d’octubre. Els 217 litres que es van acumular a les muntanyes eivissenques en poc més de vint-i-quatre hores van ser molts menys que els 771 que van caure sobre Turís i el seu pantà fa deu mesos, però foren a prou per desbordar els dos torrents que creuen la plana. Hi va haver danys materials molt quantiosos però, per fortuna, només dos morts. “Dos infants a causa d’un llamp”, diu l’estudi del geògraf Prats. Ara, el paisatge entre la muntanya i la mar és ple d’entrebancs que podrien ser una trampa.
0