Josep Maria Llompart, cent anys del “poeta insubornable” que no va callar davant Franco i va mantenir viva la llengua catalana
LLEGIR EN CASTELLÀ
“Josep Maria Llompart ha estat, sens dubte, l'intel·lectual mallorquí més influent de la segona part del segle XX”. Així arrenca Mentre em resti un bri d'alè, de Pilar Arnau i Segarra, doctora en Filologia i Filosofia, professora i crítica cultural. Es tracta d'un dels homenatges més significatius publicats enguany per commemorar els cent anys del naixement d'un poeta que es va convertir en símbol de resistència intel·lectual contra el franquisme i la figura del qual va ser clau en la preservació i difusió de la llengua catalana en temps de censura. “Llompart va ser un home de conviccions democràtiques profundes, intel·ligent, lúcid i visionari; un home que va viure uns temps de canvis polítics radicals, de naixement de nous moviments cívics que qüestionaven l'ordre establert, de cultura en transformació permanent”, emfatitza Arnau.
I és que, en una època en què escriure en català podia costar la llibertat i pensar en veu alta, el silenci, Josep Maria Llompart va triar no callar. Poeta, traductor, crític literari, antòleg, articulista, assagista i activista cultural va ser “un exemple immens de civisme” i “una d'aquelles grans persones que només es donen en comptades ocasions”, subratllava, per la seva banda, el poeta menorquí Pere Gomila en el 25 aniversari de la seva mort. Gomila assenyala que el seu compromís amb la llengua i la cultura catalanes, prohibides per la dictadura en qualsevol manifestació pública, el seu antifranquisme, el seu pensament d'esquerres i la seva “voluntat insubornable de servei” el van portar a compaginar la seva obra amb una gran quantitat de tasques i militàncies que va exercir “de la manera més noble i generosa”.
La seva contribució va ser tal que el Govern balear va declarar 2025 Any Josep Maria Llompart amb l'objectiu de retre tribut, a través de l'Institut d'Estudis Baleàrics, “un dels intel·lectuals més importants del segle XX” pel seu compromís cívic i cultural sense precedents i per la seva ferma aportació “a l'enriquiment de la cultura catalana”. També la Generalitat de Catalunya, a través de l'Institut de les Lletres Catalanes, ha decidit commemorar el centenari del seu naixement sota el comissariat de l'escriptor, traductor i editor Jaume C. Pons Alorda. “Va ser una persona de poderoses conviccions polítiques que sempre va oferir un suport constant a les noves fornades creatives”, subratllen desde l'Executiu català, recordant que no només es va convertir en una figura fonamental a Mallorca, “sinó també en el marc general dels Països Catalans”.
El seu compromís amb la llengua i la cultura catalanes, prohibides per la dictadura en qualsevol manifestació pública, el seu antifranquisme, el seu pensament d'esquerres i la seva voluntat insubornable de servei el van portar a compaginar la seva obra amb una gran quantitat de tasques i militàncies que va exercir de la manera més noble i generosa
“Castellano-parlant per decret de família”
Nascut en el si d'una família conservadora, res feia presagiar que acabaria convertint-se en un dels pilars de la cultura catalana. “Jo era castellanoparlant per decret de família”, va recordar en alguna ocasió. Com recorda Arnau a Mentre em resti un bri d'alè -editada per Quid Pro Quo, un dels segells d'El Gall Editor-, Llompart va estudiar als Jardines de la Infancia de la Purísima, per després ser matriculat a l'Institut Balear i, més endavant, a l'acadèmia Docència Balear. Va ser amb l'esclat de la Guerra Civil quan, inscrit a l'Institut Ramon Llull, va prendre contacte amb Miquel Llodrà, el seu “particular apòstol” -en paraules de Gomila-, qui va començar a subministrar-li lectures d'autors com Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover i Miquel dels Sants Oliver en un context en què, com relataria el propi Llompart molt de temps després, els professors havien estat depurats “per esquerrans”.
“En aquells moments, l'institut record que era una cosa una mica sinistra [...]. Record, per exemple, un professor de Geografia que no ens en va explicar en tot el curs, l'únic que feia era explicar les victòries de Franco. En fi, una cosa realment lamentable”, comentava el poeta. La reflexió es troba recollida en un volum que, sota el títol Converses amb Josep Maria Llompart, van reunir el 1993 Manuel-Claudi Santos, Jaume Vidal Alcover i Jeroni Salom, en les quals recordava que “mestres realment no en vam tenir gens, fins i tot jo diria que hi havia professors més aviat grotescos que incitaven més aviat a la rialla que a l'admiració i que no podien, per tant, exercir un magisteri”. Va ser llavors, dins aquell ambient “de missa diària i, en venir la quaresma, exercicis espirituals, agomboladors i temibles com un vel negre, amb meditacions tenebroses i via-crucis penitencials fins al cementeri, a passa lenta i toc de campana”, quan va conèixer Llodrà, qui es va convertir en “un amic de tota la vida” i qui va influir no en la seva vocació poètica, però sí en el seu “acostament a la realitat lingüística i cultural del país”.
En aquells moments, l'institut record que era una cosa una mica sinistra [...]. Record, per exemple, un professor de Geografia que no ens en va explicar en tot el curs, l'únic que feia era explicar les victòries de Franco. En fi, una cosa realment lamentable
En aquella mateixa època, a les classes particulars a les quals assistia, el futur escriptor coneixeria a més a més una jove que l'ajudaria a prendre consciència de la repressió franquista, executada a Mallorca d'immediat de la mà de falangistes, autoritats civils, capellans i xarxes clientelars. “Tenia l’expressió si és no és embadalida, el nas aquilí, els ulls rodons, d’òliba, la cabellera d’un ros natural que enamorava. Com que ben aviat ens adonàrem que era més llesta i més fenera que tots nosaltres, ens hi sentírem lligats per una tèrbola relació d’amor-odi. Es deia Encarnació Viñas; passats els anys em vaig casar amb ella”, confessaria Llompart. Aquella dona, assenyala Pere Gomila, “el salvaria definitivament de ser el que no volia ser”.
Consagració a la poesia
Poc després, a Barcelona, on es va matricular en la carrera de Dret -que va haver de cursar des de Mallorca, com a alumne lliure, a causa de l'empitjorament de la situació econòmica de la seva família-, es va topar cara a cara amb la realitat de la repressió franquista. “Si deies alguna cosa a algú en català, et tallava tot digne: 'En castellano'. Tot plegat em va fer molta pena. Ara pens que el dia 12 de setembre de 1714 [dia en què la ciutat comtal va caure en mans de les tropes borbòniques], Barcelona devia fer aquella mateixa pena de ciutat derrotada”, confessava. El 1947, Llompart va tornar a Mallorca, on no arribaria mai a exercir d'aquell lletrat brillant amb què somiava de jove, sinó que va obtenir una feina burocràtica que li assegurava viure modestament, però que li permetria dedicar-se a la seva autèntica vocació: la poesia.
La importància que van cobrar els seus poemes van portar el filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner -qui havia estat desterrat a Mallorca després de passar quatre anys al camp de concentració de presoners polítics de Salamanca- a incloure quatre d'ells a l'antologia que va publicar el 1951 sota el títol Els poetes insulars de postguerra. Sobre l'històric lingüista, que el 1978 patiria un intent d'atemptat per part de l'extrema dreta valenciana, Llompart afirmava que era “honrat fins al llindar de l'heroisme, lleial fins a la mort i fidel sempre a ell mateix i al seu país”.
Durant els anys cinquanta, Llompart s'iniciaria en el món de la crítica literària amb la seva participació a les revistes Raixa i Vida Nova. El 1956 començaria a treballar a la Jefatura d'Obres Públiques de Balears, la qual cosa li proporcionaria estabilitat laboral i els capvespres lliures per poder dedicar-se a les lletres. Aquell mateix any, Camilo José Cela li proposaria incorporar-se al seu projecte Papeles de Son Armandans. Com recorda Arnau i Segarra, Llompart va acceptar, però a canvi que la literatura catalana estigués present a la revista. La col·laboració li va obrir una finestra a la literatura contemporània de Celso Emilio Ferreiro, Vicente Aleixandre, Italo Calvino, José Luis Aranguren o Michel Butor.
“Llompart comptava amb una excel·lent formació autodidacta i tenia la sort de tenir accés a moltes fonts. Va conèixer a amics de l'exili amb els qui es escribia i, encara que sembli una cosa molt llunyana, els 'Papeles de Son Armadams' es feien des de Mallorca amb una vocació internacional”, destaca Arnau en declaracions a elDiario.es. Per les seves mans, recorda, va passar la major part dels manuscrits que arribaven a la revista.
El 1956, Camilo José Cela li va proposar incorporar-se al seu projecte 'Papeles de Son Armandans'. Llompart va acceptar a canvi que la literatura catalana estigués present a la revista. La col·laboració li va obrir una finestra a la literatura contemporània de Celso Emilio Ferrerio, Vicente Aleixandre, Italo Calvino, José Luis Aranguren o Michel Butor
A partir d'aquell moment, Llompart es va convertir en peça clau dins l'entramat de resistència intel·lectual que es va articular des de revistes, tertúlies i editorials clandestines que actuaven com a refugis de pensament lliure, erigint-se, en els anys més grisos del franquisme, en una de les veus que va mantenir viva la idea d'una cultura catalana plural, oberta i resistent. De la mà del filòleg i professor Francesc de Borja Moll, va treballar com a assessor literari a l'Editorial Moll -un dels pilars de l'edició en català a Balears- i va impulsar la publicació d'autors mallorquins i valencians quan la censura els mantenia fora del circuit. Gràcies a això, subratlla Arnau, va conèixer al poeta valencià Joan Fuster, amb qui va establir una amistat que es va prolongar al llarg de 38 anys, com recorda, per part seva, la novel·lista Maria Antònia Perelló, qui, en un dels articles que va escriure sobre Llompart, va destacar que no sols eren amics, sinó també “dos intel·lectuals que s'admiraven mútuament” gràcies al grau de complicitat literària que van assolir: “Els dos compartien l'amor per la poesia, per la llengua i pel país”.
A la mateixa editorial va publicar La literatura moderna a les Balears, considerat el primer manual de la literatura contemporània a les illes. Des del 1978 al 1986 va ser president de l'Obra Cultural Balears (OCB), des d'on va promoure campanyes per la llengua, la cultura i l'autonomia de les Illes Balears, convertint l'entitat en una plataforma de resistència cívica i d'articulació de la identitat mallorquina enfront del centralisme franquista.
Detingut i traslladat a calabosos
Enmig d'aquest panorama efervescent, la Casa Catalana de Mallorca, considerada un dels últims reductes antifranquistes a l'illa, es va alçar com a punt de referència -i resistència- cultural en els anys seixanta. A la seu de l'entitat, Llompart va participar en l'organització de les 'Aules de Teatre, Poesia i Novel·la', cicles d'activitats que van contribuir a la dinamització cultural en llengua catalana. Expliquen les cròniques l'anècdota que va protagonitzar Borja Moll en un dels actes que tenia previst celebrar-se a la seu de l'entitat: “Me dicen que la conferencia ha de ser en castellano. Pues bien, la conferencia ha terminado”.
Com relata Pere Gomila, el 21 de maig de 1968, quan l'escriptor i activista Antoni Serra es disposava a iniciar la conferència 'Novel·listes frustrats', la policia va suspendre l'acte i va detenir alguns dels assistents. Entre ells es trobava Llompart. “Traslladats als soterranis del Govern Civil, se'ls va fitxar segons costum de l'època i van haver de fer nit als calabosos”, recorda Pilar Arnau. Llompart va compartir cel·la amb Serra. A fora, nombroses persones clamaven per la seva llibertat, que els va ser concedida al capvespre del dia següent.
L'arrest de Llompart va marcar la intensificació de la seva activitat reivindicativa, en contribuir al naixement de diferents formacions polítiques y agrupacions d'esquerres i assistir a múltiples reunions clandestines. Convençut que la cultura havia d'estar al servei de la comunitat, va continuar defensant un model d'autogovern basat en la justícia social i la identitat compartida. Una activitat que no va impedir que, entre 1969 i 1972, es dediqués a impartir classes de literatura i cultura catalanes a la delegació palmesana de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona. Va reprendre la docència el 1987 com a professor associat a la Universitat de les Illes Balears (UIB) fins que es va jubilar el 1991.
El 21 de maig de 1968, a la Casa Catalana de Mallorca, la policia va suspendre l'acte cultural que s'estava celebrant i va detenir diversos dels assistents, entre els qui es trobava Llompart. Després van ser traslladats als soterranis del Govern Civil i van fer nit als calabosos mentre, fora de les dependències, nombroses persones clamaven per la seva llibertat, que els va ser concedida al capvespre del dia següent
Mentre tant, l'escriptor es va bolcar de forma incessant en la publicació de poemaris com La Terra d'Argensa (1972), emmarcat en els codis del “realisme històric”, un fet sobre el qual Arnau i Segarra crida l'atenció atès que en els anys setanta els escriptors estaven experimentant altres llenguatges poètics. El llibre, a més, va patir els embats de la censura, motiu pel qual, assenyala la biògrafa, “hi va haver una certa diferència temporal entre el moment de la seva escriptura i el de la seva arribada al públic lector”. El realisme d'aquesta obra es basava, en paraules del poeta i crític literari Pere Rosselló Bover, “en el rebuig de la consideració del poeta com a ésser superior —i apartat— dels altres i en la identificació d'aquest amb la seva societat. El poeta pot ser la consciència del poble, pot assumir la veu, però sense renunciar a si mateix i al seu món personal”. Un dels poemes inclosos diu així, gairebé de forma premonitòria:
Jo dic que aquesta terra esdevindrà un incendi
perquè ja n’està farta, dels peus que la calciguen
perquè cerca les velles paraules que cantava
I només troba un pou de silencis feliços
Després arribarien les Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona (1974), on, recorda Arnau, Llompart “s'endinsa en un espai líric simbòlic, amb el rerefons d'una infantesa mítica, un univers que conté certs paralel·lismes amb el mite de Sinera de Salvador Espriu”. Van seguir a aquesta obra els volums Urbanitat i Cortesia (1979), Mandràgola (1980), guardonat amb el Premi de la Crítica Serra d'Or i el Premi Nacional de la Crítica, i La Capella dels Dolors i altres poemes (1981), reconegut amb el Premi Lletra d'Or. El 1982 va rebre el premi d'Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural, i va ser condecorat amb la Creu de Sant Jordi atorgada per la Generalitat de Catalunya. Aquest mateix any, també va publicar dos volums de crítica literària titulats Retòrica i Poètica, pels quals va ser condecorat amb el Premi d'assaig literari.
Amistat amb Maria Aurèlia Capmany, feminista i escriptora
Un dels poemes que va publicar llavors va ser Plant per a Maria Aurèlia, en record de Maria Aurèlia Capmany, escriptora, feminista, antifranquista i activista cultural amb qui va establir una gran amistat. Juntament amb ella, Encarna Viñas i altres poetes com Jaume Vidal Alcover va participar en nombrosos actes polítics i culturals, sobretot durant els últims anys del franquisme i els primers de la Transició. En el poema dedicat a Capmany, Llompart medita sobre l'absència i el buit provocats per la mort de la seva amiga i reflexiona al voltant del pas del temps i l'eternitat.
Omple tots els racons la teva absència a
Com si un ocell s’hagués esquitllat dins la cambra pel forat del pany. Ets absent a l’agenda, als calendaris, a les manetes del rellotge
Ets absent en els fanals de l’horabaixa. I el buit que deixares s’eixampla a poc a poc, ja buit per sempre
Amb qui recobrarem els matins que tu encenies? Passa l’alba perfumada, comença el ponent feixuc de pomes a acostar-se, et recercam endebades per les rieres del migdia
Vindrà l’hivern voltat de fines dalles, el temps madurarà pels ravals de la teva absència. Caminarem encara les senderes del capvespre voltats de rossinyols i d’ombres
Absent, esdevens claror definitiva
En aquells anys, Llompart va compaginar la seva producció literària amb la seva tasca traductora: el 1976 va veure la llum el volum de Quinze poetes gallecs i, més endavant, Poesia galaico-portuguesa (1984), Poesia gallega, portuguesa i brasilera moderna (1988) i Poemes de Luis Pimentel i Celso Emilio Ferreiro (1992). Fruit d'aquests treballs, el 1990 va participar en el I Encontro Luso-Catalão de Poetas celebrat a Lisboa. Entre 1983 i 1987 va presidir, a més, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Entremig, el 1985, va ser nomenat membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i, el 1990, president de la Federació Llull, integrada per l'Obra Cultural Balear, Òmnium Cultural i Acció Cultural del País Valencià.
“Tota Mallorca serà urbanitzable”
Mentre continuaven sortint a la llum poemaris i compilacions d'articles al voltant de la llengua, la cultura i la nació, Llompart moria el 28 de gener de 1993. Ho feia en la plenitud de la seva vida artística i en un moment en què les institucions culturals mallorquines li retien homenatge pel seu activisme incansable, per una vida entregada a la paraula i a la llibertat i per mantenir encesa la flama d'una cultura que el silenci oficial va intentar apagar. La seva desaparició deixava un profund buit en la vida cultural de Mallorca, que amb ell perdia no sols un dels seus poetes més lúcids, sinó també un infatigable artífex de la reconstrucció cultural de l'illa.
El passat 23 de maig, quan es complien 100 anys del naixement de Llompart, l'escriptor, mestre i catedràtic mallorquí Gabriel Janer Manila va recordar el seu “amic entranyable”, a qui es va referir com el “poeta de paraula sòlida i fecunda” i l'“home admirable pel seu compromís cívic”. A la seva intervenció, Janer Manila -com va informar Diario de Mallorca- va compartir records personals com aquelles celebracions de cap d'any en què un nodrit grup d'amics intel·lectuals es reunien i ballaven música. L'escriptor va recordar que en l'últim cap d'any en què Llompart va ser present, aquest va augurar, mentre donava lectura a un dels seus escrits, que “tota Mallorca serà urbanitzable”.
El passat 23 de maig, quan es complien 100 anys del naixement del poeta, l'escriptor mallorquí Gabriel Janer Manila va recordar el seu "amic entranyable", a qui es va referir com el "poeta de paraula sòlida i fecunda" i el "home admirable pel seu compromís cívic". Va recordar que, en l'últim cap d'any que van passar junts, Llompart va augurar, mentre donava lectura a un dels seus escrits, que "tota Mallorca serà urbanitzable"
Arnau ressalta com en la memòria col·lectiva de Mallorca ha prevalgut la figura més cívica i política de Llompart: “Els mallorquins s'acorden, sobretot, dels discursos que va pronunciar els últims anys. Va estar en pràcticament tots els partits i agrupacions d'esquerres que es van crear en els setanta i va ser un intel·lectual implicadísimo durant la Transició”. En l'imaginari públic, Llompart apareix associat a la seva militància política, a les manifestacions en defensa del medi ambient -en les quals sempre encapçalava la pancarta- i al seu ferm defensa de l'autonomia. Una figura de compromís que, no obstant això, ressalta l'autora, ha eclipsat en part al poeta, una faceta “més reconeguda i valorada a Catalunya”. És per això que la investigadora insisteix que el Any Llompart serveixi, sobretot, “per a reivindicar al poeta que hi ha darrere de l'activista”.
Es tracta de dues vessants, la del creador i la del ciutadà, en realitat inseparables. Tan sols un any abans de la seva defunció, Llompart, en una entrevista realitzada pel poeta valencià Lluís Alpera, reflexionava sobre això: “Jo crec que l'escriptor, l'intel·lectual en general, té un deure amb la pròpia societat i amb el seu propi país. Jo no crec en l'intel·lectual dins la pròpia torre d'ivori, desentès de tot, desentès de la pròpia circumstància històrica. És a dir, indiferent a determinats problemes de caràcter sociològic. Jo no el veig deslligat de totes aquestes qüestions”. Tot seguit, sentenciava: “Una cosa és que hagi d'estar únicament i exclusivament al servei d'aquesta problemàtica, i una altra és que l'assumeixi, que la senti, i que d'alguna manera tregui posicions davant aquest problema. Jo crec que l'escriptor s'ha de comprometre amb ell mateix i amb la seva obra”.
0