Més enllà del llenç de Joan Miró

Potser sigui la intensa policromia de blaus, vermells, negres, grocs i verds la composició o record visual que tots tenim del pintor català Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983) en els seus quadres. O tal vegada són les formes de les seves escultures o les seves ceràmiques còsmiques. Malgrat això, existeix un àmbit menys conegut, vinculat al seu compromís amb els esdeveniments existencials del seu moment, que són sobretot els de la postguerra; la seva col·lecció d'objectes, algunes de les tertúlies que van marcar la seva vida i la seva especial vinculació amb la naturalesa. Les següents línies pretenen endinsar-se en aquest altre Miró: el que atorgava vida al que per a alguns només es tractava de desfets inservibles; el que dibuixava en les seves obres la força de la vegetació; o el que amb el seu art i discurs segellava un exercici de rebel·lia.

L'espai de treball de Miró, el seu taller, no era només un lloc per a pintar, sinó un santuari de descobriments. En les seves prestatgeries s'acumulaven vells útils de cultiu, corrioles de vaixells, fustes rosegades per la mar, ossos d'animals, pedres deformades o claus oxidats. En definitiva, objectes en desús, oblidats, als quals l'artista català els atorgava una segona vida o que bé servien com a elements integrats en un nou llenguatge simbòlic i oníric.

Els objectes tenien per a l'artista una vida secreta, que calia aprendre a escoltar. A Objeto (1931), per exemple, s'aprecia una obra composta per aïllant, claus, fusta cremada, sorra i peces de rellotgeria sobre fusta. A més, dona vida l'artista a Su Majestad el rey (1974) a partir d'utensilis, joguines o branques que parlen per si sols sense necessitat d'explicació. Cada peça aïllada té memòria, la que de manera individual amaga allò que s'ha fet amb ella: el record i les vivències de qui ha crescut amb una joguina de fusta i sent nostàlgia amb el batec del pas del temps; amb uns claus que tal vegada van sostenir dos taulons que van conformar una taula de fusta o amb una rosca d'un rellotge centenari que va passar d'una generació a una altra.

La terra: origen i refugi

La filia pels objectes trobats de Miró explica així mateix la seva sensibilitat global: apreciava valor en allò accessori, allò rebutjat, allò perifèric. Aplicat tant a les obres a les quals donava vida amb les seves mans com a la vida mateixa i a la terra que ho envoltava. En l'element natural, va trobar part de la seva arrel estètica i espiritual. Mont-roig del Camp (Tarragona) no va anar només un lloc de sanació (va arribar malaltís) i estiueig per a aquest artista total. Entre els ametllers i els camps de blat va trobar una forma de vida senzilla, d'austeritat potser envejable, que el va marcar per sempre. “Mont-roig és per a mi una revelació. Tot neix allà”, afirmava.

El medi rural li va ensenyar les formes i estructura de la naturalesa, el pols de les estacions, la dimensió del paisatge. Aquella terra de gresos vermells, dura i fèrtil alhora, en part per la seva riquesa en òxid de ferro, es va convertir en el color de fons del seu món interior. En les seves obres apareixen constantment elements naturals: estrelles, ocells, llunes, insectes. No com a atrezzo, sinó com a protagonistes d'un cosmos orgànic, viu i essencial.

A Mallorca, on va viure els seus últims anys, va tornar a refugiar-se en un entorn similar. El seu taller a Son Boter és gairebé una extensió del camp. Allà treballava a l'aire lliure, envoltat d'arbres i observant la llum i el vent. Per a ell, naturalesa i creació eren una mateixa cosa.

Un compromís amb la llibertat

En l'aparent lleugeresa dels colors i les formes de Joan Miró existeix una pulsió ètica profunda. Lluny de ser un artista tancat en el seu retir creatiu, va ser una persona compromesa amb el temps que li va tocar viure, defensor ferri de la llibertat individual i col·lectiva sensible a la injustícia, sempre reivindicat a partir de la força de l'art i la seva emulsió. Va fer costat activament al govern republicà en l'exili durant la Guerra Civil espanyola amb el seu cartell titulat Aidez l’Espagne (1937), que va ser realitzat amb motiu d'una exposició antifeixista a París i es va convertir en una crida directa a la solidaritat internacional. A l'affiche, una figura humana en tons groc, vermell i negre aixeca el puny enlaire sobre un fons blau i el fa amb una crida, un crit mut. “Em fa mal profundament el que ocorre al meu país. No puc callar”, expressava en una carta amb tint de dolor, impotència i reivindicació durant aquests anys.

Miró va donar suport activament al govern republicà en l'exili. 'Em fa mal profundament el que ocorre al meu país. No puc callar', expressava en una carta

Amb el transcurs de la dictadura de Franco, Miró va adoptar una forma de resistència amb caràcter més simbòlic, però igualment ferm. El seu art es va mantenir al marge de la propaganda més directa i feroç, però va expressar una tensió constant, una rebel·lia soterrada. Un dels exemples més contundents va ser el seu mural El Segador que, encarregat per al pavelló espanyol de l'Exposició Universal de París de 1937 (allà també es trobava el Guernica del malagueny Picasso), representa la figura del pagès català en empipament rebel, amb una falç alçada, símbol de resistència popular i connexió amb la terra, aquesta arrel a la qual tot ésser humà s'aferra en algun moment vital. Amb tot, el mural va desaparèixer després de l'exposició, però el gest va quedar en la història.

Durant l'etapa franquista, va realitzar Joan Miró Constelaciones, una sèrie de petites obres en paper que, malgrat semblar innocents i poètiques, amaguen una visió crítica del món, una crida subtil contra la foscor de la guerra i el cruent totalitarisme. “Quan pinto, em rebel·lo. És la meva manera de dir no”, resumeix la seva visió de l'art com una forma d'insurrecció.

Posteriorment, quan Espanya començava a despertar de la ferocitat de la dictadura, Joan Miró va secundar activament el moviment democràtic i, d'altra banda, es va sumar als homenatges al líder polític Salvador Allende, en iniciatives a favor de l'amnistia i en exposicions que denunciaven la repressió. En els seus discursos públics, parlava cada vegada amb més contundència. En un dels seus textos més coneguts, es pot llegir: “Estic per destruir tot el que no sigui essencial, per a defensar el que és pur. L'art ha de ser una arma contra l'opressió”.

Miró va secundar activament el moviment democràtic després de la mort de Franco i es va sumar als homenatges al líder polític Salvador Allende: 'Estic per destruir tot el que no sigui essencial, per a defensar el que és pur. L'art ha de ser una arma contra l'opressió'

Entre tertúlies i camins

Encara que era un home reservat, Miró valorava profundament les tertúlies, les trobades i intercanvis d'idees i tendències amb altres artistes o personalitats, els intercanvis que anaven més enllà de la seva pròpia frontera d'origen. En els seus anys en la capital francesa, va compartir cafès i debats amb els surrealistes —especialment amb André Breton, qui li va comprar diversos quadres, entre ells, Le piège (1924)—, encara que va mantenir sempre una certa distància ideològica. I és que es va resistir a ser domesticat per qualsevol moviment, al mateix temps que va preferir el diàleg lliure en comptes de la militància estètica.

D'altra banda, la seva amistat amb Pablo Picasso va estar marcada pel respecte mutu i algunes arrels: el Mediterrani, la infància popular o la fascinació per l'art primitiu. També va ser pròxim a l'artista estatunidenc Alexander Calder, a qui admirava per la seva capacitat de combinar joc i estructura.

Miró va viatjar amb freqüència, encara que sempre amb un objectiu clar, tornar a la base: primer Barcelona i Mont-roig i després Palma. Va visitar els Estats Units, on la seva obra va tenir una enorme influència sobre l'expressionisme abstracte, i al Japó va trobar una afinitat estètica amb el buit, la síntesi i el gest. Mentrestant, a Amèrica Llatina alguns estudiosos van notar una certa connexió amb els pobles indígenes i les seves formes ancestrals d'expressió.

Malgrat aquests viatges, Miró mai va abandonar el costum de treballar de matinada i la necessitat de silenci. Pintava en solitud i en comunió amb els materials, tal vegada a vegades vivint la paradoxa de l'artista que viatja sense realment arribar a fer-ho o que busca l'arrel estant allunyat de l'origen.

En aquest desenvolupament personal i professional, el català no va estar sol. I és que darrere d'un gran home hi ha o sol haver-hi una gran dona. Pilar Juncosa (Palma, 1904 - Palma 1995) no sols va ser la seva esposa, sinó un fort pilar emocional i una figura essencial per al seu equilibri existencial i la conservació del seu llegat com a artista. Va ser una de les impulsores de la Fundació Miró Mallorca —creada en 1981— i des de l'ombra el va ajudar en l'organització dels seus quefers diaris, de la seva correspondència postal i de les seves relacions de diversa índole, sobretot a mesura que la fama del creador anava en augment. “Pilar, la meva esposa, és una companya ideal per a mi. Sense ella, jo seria un orfe perdut en aquest món. Fora del meu treball, no tinc cap noció sobre altres coses i de com és necessari organitzar-se. Ella és el meu àngel de la guarda”, comentava el pintor català sobre la seva dona.

Miró mai va abandonar el costum de treballar de matinada i la necessitat de silenci. Pintava en solitud i en comunió amb els materials

Una mirada compromesa, atenta i lliure

Parlar de Joan Miró és parlar d'una manera de mirar el món: atenta, lliure, humil. No va ser un artista que fora a la recerca de fama, alguna cosa que, no obstant això, sí que va aconseguir en vida. Tampoc va buscar agradar. El seu va ser un altre camí: el de qui s'ajup a recollir un objecte oblidat, l'observa en silenci i l'uneix a altres elements inanimats per a convertir-los en una sola obra d'art.

Aquest mateix gest, el d'observar i engrandir el petit i l'invisible, és també un gest de lliurament, de resistència enfront de la violència, la censura i el soroll. El seu art, lluny d'envellir, continua parlant avui amb força, com el rastre que deixa un animal en la neu: és subtil, efímer, però al seu torn està carregat de bellesa i de veritat.