La impugnació de la declaració de sobirania aprovada pel Parlament el passat 23 de gener ha consumat el “rumb de col·lisió” del procés polític llançat per Artur Mas fa ja sis mesos davant l'estupor general. La decisió del Consell de Ministres d'apel·lar al Tribunal Constitucional no ha agafat a ningú per sorpresa, malgrat les contradiccions del Govern central, però no per això el succés és menys significatiu i transcendent.
La teoria de la profecia autocomplerta, segons la qual les prediccions es converteixen per si mateixes en la causa que les fa realitat, cobra cos de nou davant la sorprenent previsibilitat del mecanisme d'acció-reacció que caracteritza la crisi generada pel gir independentista de la Generalitat i la bunkerització legalista del Govern espanyol.
Fins i tot el fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, ha gosat sugerir una via d’urgència per sortir d’aquest fenomenal mal pas, mitjantçant una consulta adaptada en forma i fons al marc legal. La pregunta seria la clau de la qüestió.
L'escenari crític del xoc de legitimitats està servit, sense que ara per ara ningú pugui aventurar el desenllaç d'aquest ombrívol desafiament en un context de crisi social extrema. Mentre creixen els estralls de la Gran Recessió, el país assisteix atònit a l'intercanvi ritual d'amenaces i proclames entre els portaveus del Govern central i de la Generalitat, lliurats a una extenuant guerra de desgast dimarts i divendres en rigorós horari prime time, en acabat de l'habitual reunió ministerial.
Soraya Sáenz de Santamaría i Francesc Homs rivalitzen en aquest tens esgrima setmanal, en què la vicepresidenta exhibeix la seva musculatura d'estricta governanta i l'influent conseller i ideòleg del pinyol sobiranista de CDC acredita la seva vocació de polític de morro fort, bon coneixedor dels gustos i clixés de les audiències de TV3. Per al comú dels mortals, el discurs de tots dos és ja gairebé indesxifrable o, si més no, redundant.
El front intern
El clima de fatalisme i erosió accelerada afecta també el convuls front intern, on les prediccions d’implosió de les dues grans forces transversals del país, alimentades pels resultats del 25-N, prenen forma de manera incontenible segons revelen els sondejos d'intenció de vot.
Amb l'afegit dels demolidors efectes de l'esclat de la bombolla de la corrupció, CiU i PSC semblen endinsar-se en el camí de la fractura i la descomposició a mig termini: en el cas de la federació nacionalista, per la seva conversió a l'independentisme de la mà d'ERC com a nou soci necessari; pel que fa al PSC, pel no menys espectacular desmarcatge dels seus socis-germans dels últims trenta-cinc anys, a compte del dret d'autodeterminació de Catalunya.
Estava escrit que el brusc gir independentista de CDC obriria una esquerda imprevisible amb UDC, el seu soci de federació al comandament de l'omnipresent i incombustible Duran i Lleida. Però també era una obvietat que el repte sobiranista de Mas aguditzaria al límit les tensions internes del PSC en un moment d'interinitat després de l’improvisat ascens del gris Pere Navarro a la direcció del partit.
L'audàcia de Pere Navarro
Encara que el líder de CiU va errar de manera clamorosa en la seva estratègia d'ocupar tot l'espai central de l'espectre polític de Catalunya, la polarització del debat entre sobiranistes i constitucionalistes va enfonsar el PSC a les urnes i va consumar el cisma del sector més catalanista del partit.
El desconcertant i neòfit Pere Navarro ha tingut la doble audàcia de treure el PSC del seu incòmode alineament amb les posicions del PP i Ciutadans, i de posar fi a més de tres dècades de divan a compte del complex de sucursalisme. No obstant això, la seva gosadia difícilment salvarà la seva atropellada gestió com a líder del partit ni garantirà la unitat i fortalesa del socialisme a Catalunya en el futur.
De fet, la seva decisió de desobeir el PSOE i donar suport al Congrés a l'autodeterminació dels ciutadans/es de Catalunya ha estat el primer triomf de pes d'Artur Mas en el seu desafiament sobiranista, encara que aquest l'hagi celebrat amb més malícia que entusiasme o convicció.
L'establishment agonitza
El cas és que el vell establishment de la socioconvergència, que durant dècades va vertebrar Catalunya i gestionar al seu aire la res publica catalana des dels dos costats de la Plaça de Sant Jaume, agonitza lentament a l'espera que unes noves eleccions no tan llunyanes donin pas a un nou puzle polític de perfil i rumb desconeguts.
L'horitzó d'unes eleccions plebiscitàries ja no és una elucubració, sinó una possibilitat manejada actualment per la pròpia cúpula de CDC, segons el seu secretari d'organització, Josep Rull. De nou, les profecies autocomplertes.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
