Quatre hores de teatre en holandès. Quatre hores llegint els sobretítols en català. Quatre hores escoltant un idioma del que sembla que només ens sonen les jotes. Però quatre hores de teatre amb majúscules, amb causa, amb intenció. Quatre hores de bon teatre. L’expectació que l’holandès Ivo van Hove i la seva companyia Toneelgroep Amsterdam havien despertat en el Lliure després de l’èxit en el Grec de l’any passat amb Les tragèdies romanes, va ser corresposta amb The Fountainhead (La deu), una adaptació de la novel·la d’Ayn Rand, escrita el 1943, ambientada en la Nova York dels anys vint del segle passat però amb una vigència i una actualitat descarades: a través de la vida i obra de dos arquitectes, ens provoca sobre grans conceptes com la integritat, la sinceritat, l’individualisme, l’humanisme, l’amor, l’egoisme, el compromís...
Però la proposta holandesa és, per sobre de totes les idees transcendentals que aborda, una obra de teatre ben plantejada, ben trenada, armada amb personatges potents: des de l’incorruptible arquitecte Howard Roark fins a la llibertina (“en tots els sentits de la paraula menys en el literal”, diu ella) Dominique Francon, passant pel poderós magnat dels mitjans de comunicació Wynand, per l’antic company de Roark, Peter Keaning, per la seva submisa eterna promesa... Tot un trencaclosques de personalitats perverses, egocèntriques o innocents que defineixen una societat que es creu que té algun poder de decisió. Personatges que, sovint, ens diuen molt només amb la seva (aparentment desapercebuda) presència en escena.
L’escenografia és dels punts forts de l’obra. L’escenari de la sala Fabià Puigserver s’aprofita al màxim i pràcticament tot queda a la vista (des dels tècnics que controlen les minicàmeres zenitals als músics que posen èmfasi a la trama). Aquesta enorme caixa escènica esdevé, amb canvis ultrarràpids d’escena (n’hi ha prou amb la veu d’un personatge o amb la mirada d’un altre) un taller d’arquitectura, un pis miserable, la redacció o la rotativa d’un diari, un àtic impressionant sobre un Manhattan o un llit on es consumeix amor (o sexe?). Encertades projeccions i jocs de llums fan àgils i entenedors (clarificadors, diria) aquests canvis que fan avançar l’obra al llarg de quatre hores que, per a algú, podrien retallar-se una mica (no gaire!).
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
