eldiario.es

Menú

El tricentenari de la mort del rei Sol no és només una qüestió francesa

L’avui República francesa ho commemora fascinada, però el tricentenari no és ni de lluny una qüestió francesa exclusivament. El rei Sol va ser qui va col\·locar al tron d’Espanya el primer Borbó

- PUBLICIDAD -

Aquest dimarts 1 de setembre s’escau el tricentenari de la mort de Lluís XIV, el rei Sol que va marcar la grandeur monàrquica de França i d’una gran part d’Europa amb la seva megalomania versallesca. L’avui República francesa ho commemora fascinada, però el tricentenari no és ni de lluny una qüestió francesa exclusivament. El rei Sol va ser qui va col.locar al tron d’Espanya el primer Borbó, el seu nét Felip V, al preu d’una terrible Guerra de Successió, una guerra mundial a escala de les principals corts europees que significaria la implantació a Madrid d’un nou model de govern absolutista i centralista.

El nét Felip V era el successor pactat per una part de les cases reials a la mort del rei espanyol Carles II l’Embruixat, de la casa d’Habsburg o d’Àustria, traspassat inesperadament als 39 anys sense descendència, amb la salut minada per la cadena de matrimonis consanguinis. Dintre de la lluita per l’hegemonia entre les primeres potències (Àustria, Anglaterra, França, el Sacre Imperi Romà Germànic, Espanya i les Províncies Unides d’Holanda) i entre les dinasties regnants (Borbons i Áustries), l’acord satisfeia França, però no l’emperador Leopold I del Sacre Imperi i els seus aliats. L’emperador reclamava la corona espanyola per al seu fill, l’arxiduc Carles d’Àustria, de manera que va desencadenar –i va perdre-- la Guerra de Successió del 1700-1714.

La corona de Castella es va arrenglerar amb Felip V, la corona d’Aragó amb l’arxiduc Carles. Els catalano-aragonesos i els valencians ho van pagar amb els Decrets de Nova Planta, els quals abolien “ por justo derecho de conquista” el dret públic de la corona d’Aragó, la seva estructura juridico-política secular. Fins aleshores la monarquia espanyola havia estat territorialment composta, multilateral (encara avui l’escut de la bandera constitucional espanyola engloba els dels quatre regnes de Castella, Lleó, Aragó i Navarra). Catalunya es regia per les Constitucions aprovades per les Corts catalanes, presidides a Barcelona el 1701 pel monarca que encara s’anomenava Felip IV d’Aragó i V de Castella, de la mateixa manera com també havien estat aprovades per l’arxiduc Carles –futur Carles III– el 1706.

Aquell grau d‘autonomia econòmica, judicial, duanera i legislativa significava un sistema representatiu i participatiu en la vida política dels estaments socials (Corts, Diputació del General, municipis) diferent del model borbònic d’absolutisme centralista. Amb l’arribada del nét de Lluís XIV, del primer rei Borbó, les Corts de Castella es van convertir en les de tot Espanya, el castellà en l’única llengua oficial obligatòria i el monarca Felip IV d’Aragó i V de Castella en Felip V d’Espanya.

Un noi de disset anys, nascut i criat a Versalles, va orientar a partir del 1700 la corona d’Espanya sense parlar ni un mot de cap de les llengües del país que es disposava a governar amb mà de ferro, igual com governava el seu absolutista avi francès. Amb Felip V de Borbó la monarquia espanyola començava a actuar a la francesa, almenys pel que fa a la classe dirigent, no pas a la gent del carrer.

Els graus d’autonomia dels poders locals i els “regionalismes” van passar ser considerats disgregadors, nocius. L’absolutisme va coincidir amb una època de bonança econòmica internacional (inclòs el comerç d’esclaus), la qual beneficiaria l’emprenedora burgesia comercial i industrial catalana, com també de retop una part de la pagesia i la menestralia.

El resultat d’aquella Guerra de Successió va confirmar la feblesa d’Espanya a l’escaquer internacional, l’hegemonia política de la dinastia francesa, els primers passos d’Anglaterra com a gran potència de les rutes comercials, el paper d’àrbitre de Prússia i Àustria a l’Europa Central i l’endarreriment de les potències allunyades com Rússia i l’Imperi Otomà. Al mapa europeu França marcava el pas, un pas molt versallesc que abans d’acabar aquell mateix segle XVIII viraria cap a una Revolució.

En aquest context, no queda gens clar què commemoren avui a França arran del tricentenari de la mort de Lluís XIV, el rei Sol. La sacralització del luxe delirant del palau reial de Versalles, símbol dels excessos de la monarquia, ha estat permanent i intercanviable entre els governs dels successius règims, fins avui.

Lluís XIV, embafat de glòria, va decidir construir   a Versalles un palau mai no vist, una mise en scène de la majestat del monarca, presentat com a superhome digne d’exercir el poder absolut a un fabulós castell enjardinat.   L’espectacle del fastuós del paper personal del sobirà, amb rituals dignes de Bizanci, era la seva forma de governar, de tenir controlada la cort i entretingut el poble a distància, de simbolitzar l’Estat aleshores més poderós, estructurat i burocratitzat del món occidental. Longeu, va regnar del 1661 fins la seva mort al llit el 1715.

El monarca s’hi va instal.lar el 1677 i hi va traslladar el govern el 1682, en un deliri de luxe i refinament, però no per això de confort. Al seu llibre Louis XIV et vingt millions de Français, l’historiador Pierre Goubert apunta: “Nou subjectes del rei Lluís treballaven amb les seves mans de manera ruda i obscura per permetre al desè lliurar-se a les activitats burgeses o simplement a la peresa”.

El versallesc regnat de Lluís XIV es caracteritzava per la misèria accentuada arreu del país. La fam, la pesta i les guerres van delmar 2 dels 20 milions de francesos. El bisbe jesuïta i escriptor Jacques-Bénigne Bossuet clamava l’any 1661 des de la trona als poderosos: “Moren de gana! Sí, senyors, moren de gana a les vostres terres, als vostres castells”.

L’altre cèlebre bisbe i escriptor del moment, François Fenelon, escrivia el 1694 en els mateixos termes la seva coneguda Carta al rei: “Us han elevat fins al cel per haver esborrat, diuen, la grandesa de tots els vostres predecessors plegats, és a dir, per haver empobrit França amb l’objectiu d’introduir a la cort un luxe monstruós i incurable”.

Lluís XIV va traspassar el problema al seu besnét de cinc anys, Lluís XV, després de col.locar un altre nét al tron d’Espanya, Felip V, al preu de la terrible Guerra de Successió. El besnét Lluís XV també va ser un rei longeu, sense resoldre cap dels desequilibris flagrants del seu país. Els va traspassar al nét següent, Lluís XVI, que ho pagaria a la guillotina. No queda molt clar, repeteixo, què commemoren avui amb el tricentenari de la mort del rei Sol.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha