Tres dels cinc membres de l’òrgan que ha de garantir la transparència estan vinculats a un partit

Se l’ha batejat com a Comissió de Garantia del Dret d'Accés a la Informació Pública, i és un òrgan en teoria independent format per experts que ha de vetllar per que l’administració compleixi la Llei de Transparència. La llei, en definitiva, que hauria de servir per retornar la confiança de la ciutadania en la política, per la via de fer més transparent la gestió dels recursos públics. La setmana passada els seus cinc membres van superar l’examen del Parlament, malgrat que tres d’ells militen o han ocupat càrrecs destacats a CiU, PP i PSC. I, per acabar-ho d’amanir, segons van reconèixer al hearing al Parlament, cap dels cinc té experiència en gestió documental, quan la mateix llei estableix que la comissió l’han de formar especialistes en dret públic i tècnics en gestió documental.

La creació d’aquest òrgan va ser un dels punts més controvertits a l’hora de consensuar la llei. S’havia de designar un àrbitre que pogués decidir en cas de conflicte entre un ciutadà que vol accedir a una documentació pública i una administració que s’hi nega acollint-se a qualsevol de les excepcions que recull la llei. Els partits majoritaris no van voler que aquest àrbitre fos el Síndic de Greuges, com podria semblar lògic, i van optar per crear un nou òrgan, amb càrrecs lògicament retribuïts, format per entre tres i cinc membres independents designats pel Parlament. I, novament, s’ha aplicat la vella lògica de qualsevol designació parlamentària. Atenent a la correlació d’escons, CiU n’ha proposat dos, ERC, PSC i PP un cadascun, i la resta zero. I els que han proposat han votat pels dels altres.

Les persones que formen part de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública són Elisabeth Samarra Gallego, Oriol Mir Puigpelat, Teresa Perelló Domingo, Josep Mir Bagó i Manuel Ibarz Casadevall. Tots ells són juristes, però només els dos primers presenten un perfil primordialment tècnic. Samarra, proposada per CiU, és una funcionària que ocupa actualment la subdirecció general d’Atenció Ciutadana, mentre que Mir Puigpelat, proposat per ERC, és un professor (catedràtic acreditat) de Dret administratiu de la UB.

El problema són els altres tres, amb un perfil molt més polític: Teresa Perelló és una dirigent històrica d’Unió Democràtica de Catalunya, on hi milita des del 1964. Entre el 1987 i el 1995 va ser regidora de l’Ajuntament de Barcelona i entre el 1995 i 2003 directora general de Justícia. Josep Mir és militant del PSC des del 1975, va ser secretari general de la Federació de Municipis (1981-1991), posteriorment diputat provincial de Barcelona i diputat al Parlament entre el 1995 i 1999. I, pel que fa a Manuel Ibarz, és un antic militant d’Unió, partit amb el qual va ser senador, que es va passar al PP en temps del gir catalanista de Josep Piqué. No hi està afiliat, segurament pel fet que ha exercit de jutge substitut, però n’ha estat diputat al Parlament (2004-2006) i assessor del grup parlamentari en els darrers temps.

La llei no diu “juristes i/o tècnics”

Cap dels cinc té formació o expertesa professional en matèria de gestió d’arxius i gestió documental, per molts documents que hagin remenat al llarg de la seva trajectòria professional (argument demolidor al que van recórrer alguns dels candidats durant el hearing). I, no obstant, la llei deixa clar que aquest òrgan l’han de formar “juristes especialistes en dret públic i tècnics en matèria d’arxius o gestió documental, elegits entre experts de competència i prestigi reconeguts i amb més de deu anys d’experiència professional”. Aquesta circumstància ha indignat l’Associació d’Arxivers de Catalunya, que en un dur comunicat la setmana passada va denunciar el “menyspreu” dels grups parlamentaris envers el seu sector professional i envers la mateixa llei, a la vegada que anunciava que estudiaria les vies legals per derogar els nomenaments.

“Fóra bo recordar –diu el comunicat dels arxivers– que, fins a la constitució d’aquesta Comissió, ha estat la Comissió Nacional d’Accés, Avaluació i Tria Documental (CNAATD), òrgan adscrit al Departament de Cultura, l’encarregada d’establir els criteris sobre l’aplicació de la normativa que regeix l’accés als documents públics i que podia resoldre reclamacions sobre vulneració del dret d’accés (...) La CNAATD, a més, ha establert una metodologia sistèmica sobre accés i avaluació a la documentació pública, tot conjugant la doble perspectiva jurídica i de gestió documental (...) Tota aquesta feina feta queda sense efecte de cop, provocant un greuge importantíssim en l’administració de la documentació de les administracions públiques catalanes”.

A la llei hi diu clarament “i”, no “o”, que és el que Lluís Corominas (CiU) va voler interpretar en la deliberació i votació final dels membres, que va tenir lloc dijous 30. Segons Corominas, els cinc d’ara no són arxivers perquè “els grups que hem fet les propostes senzillament hem preferit un altre perfil”, però això “no vol dir que en un futur no ho puguin ser”. A més, va recordar que el fet d’haver ocupat un càrrec de responsabilitat pública no és incompatible amb el càrrec, al contrari, “hauria de ser una qüestió de prestigi i de dignitat”. Dolors Camats (ICV-EUiA) va demanar –òbviament sense èxit– que els grups que havien proposat retiressin aquests noms i consensuessin uns altres a fi que com a mínim hi hagués un tècnic en arxivística.

Només Ciutadans va votar en contra dels candidats, amb l’argument que l’òrgan ja neix contaminat per la política; de fet, la seva representant, Carina Mejías, ja va deixar clar la seva frontal oposició al mercadeig de càrrecs al hearing i va marxar tot seguit. Per la seva banda, ICV-EUiA i la CUP es van abstenir, com a rebuig per la falta de tècnics en arxivística, mentre que, com estava previst, els grups que havien proposat algun dels candidats van votar a favor del seu i dels de la resta.