eldiario.es

Menú

Què cal fer amb el nostre teixit industrial?

- PUBLICIDAD -
La industria factura el 2,6 % más en febrero y recibe el 3,3 por ciento más de pedidos

Sempre que es vol explicar l’economia valenciana s’acostuma a plantejar el mateix dubte, “com és possible que indústries tan menudes hagen sobreviscut i, sobretot, hagen arribat tan lluny i a tants llocs?”. La veritat és que la resposta no està prou clara. Hi ha anàlisis reiteratives que adverteixen de la falta de productivitat, en general, de l’economia valenciana; de la incoherència d’uns gestors que només saben treballar i treballar, i poca cosa més; d’unes empreses que, més que empreses, en són parts o seccions d’altres; d’unitats productives que, per la dimensió que tenen, se les qualificaria d’incapaces i ineficients, empreses amb consells de direcció que, moltes vegades, són les reunions familiars dels caps de setmana. És a dir, l’economia valenciana se sustenta en un cúmul d’elements que van en contra d’allò que podria ser l’ortodòxia organitzativa empresarial i industrial. I el que és més curiós és que funciona. Una altra cosa ben diferent és si se’n pot, o no, millorar el funcionament (?), però és cert que això ha anat funcionant.

La potència de la PIME: un model heterodox

Per això passa que els resultats que haja pogut obtenir l’economia valenciana se sustenten en elements que, malgrat que són heterodoxos, també són perfectament raonables i comprensibles. Aquests elements tenen poc a veure amb els esquemes interpretatius clàssics que expliquen la dinàmica econòmica sobre la base de la inversió, del canvi tècnic, del coneixement científic orientat a la producció i de la gran factoria que fa disminuir els costos en la mesura que fa augmentar la producció –perquè en aquest supòsit l’empresa treballa sobre el principi de costos decreixents per l’escala –dimensió– a què arriba–; amb aquest supòsit, com més gran és i més produeix, més baix serà el cost del producte final. Per a l’economia valenciana, però, els canvis i les innovacions contínues tenen un altre protagonista molt diferent, la pime; una pime que troba estalvis i beneficis no dins de les parets en què treballa, sinó a l’exterior, en les relacions externes que l’empresari pot establir; una organització que funciona per la creació de pimes especialitzades i separades, que són fases d’una mateixa cadena de producció, i que posteriorment integrarà totes aquestes fases –totes aquestes petites empreses– fins a oferir el producte final; un món productiu que canvia de producte amb la mateixa celeritat que el mercat ho exigeix; i concep una organització que es flexibilitza i s’adapta a les condicions que suggereix la demanda.

Aquest concepte de pime especialitzada es va anar formant sobre la base d’activitats tradicionals (tèxtils, calçats, joguets, ceràmiques, estores, torrons, mobles, etc.), amb l’esforç de molt de treball, de molts immigrants que hi van arribar de tants llocs de fora de la Comunitat i acumulant experiències any rere any. D’aquesta manera, cal afirmar que, si per a entendre el creixement en la indústria clàssica de molts llocs són essencials el capital financer i la gran planta, en el cas valencià, és el treball i la petita dimensió de les plantes els elements que n’expliquen la fortalesa amb més precisió. Aquests elements són fonamentals: pimes i treball, perquè aquests, i no uns altres, són els punts sobre els quals cal pensar, no tant en què som, sinó concebre quin futur ens espera. I quin pot ser aquest futur?

Va ser John Maynard Keynes que va plantejar una pregunta semblant, sobre “Les possibilitats econòmiques dels nostres néts”, en una conferència impartida a la Residència d’Estudiants de Madrid el 1930 convidat per la flor i nata de la intel·lectualitat i la política espanyola del moment. Aquella vegada Keynes va traslladar a l’audiència la idea optimista que els seus néts (al cap de 50 o 60 anys) trobarien un món feliç derivat de l’avenç tècnic i de la millora de les condicions de vida de les persones; si bé allò calia guanyar-s’ho, res no seria automàtic, calia fer-hi alguna cosa, i tal com avançara, calia injectar vida a l’economia permetent, en aquest cas i aquesta era la seua proposta, que hi haguera més liquiditat. Hui nosaltres ens fem una pregunta semblant sobre la indústria i sobre el teixit empresarial valencià: quin serà el seu futur, que també és el nostre? La resposta serà semblant: res no serà automàtic.

La força dels vincles

Estem convençuts que les capacitats de la indústria valenciana són considerables, perquè té una estructura que dóna resposta a la complexitat del món actual. Les exigències d’aquest món nou tan complex, des del camp de la demanda, són poder accedir a una sèrie de béns i serveis cada vegada més diversos i diferents, però, al seu torn, instar que l’oferta ho faça amb celeritat i prestesa. Com es pot fer alguna cosa contínuament diferent i fer-ho de manera ràpida i flexible? Hi insistisc, la característica de la indústria valenciana és precisament aquesta, la de tenir una estructura basada en multitud de pimes especialitzades que s’organitzen i s’adapten entre si d’una manera ràpida i contínua fins a arribar als mercats. Si aprofundim aquest punt, hem de pensar en una gran factoria, però organitzada de manera dispersa en el territori; el territori passaria, llavors, a ser la unitat fabril. De fet, seria com si aquesta gran fàbrica estiguera escampada en el territori i constituïda per petites unitats independents les unes de les altres, que serien les pimes especialitzades; d’aquesta manera, cada una d’aquestes pimes actuaria com si es tractara d’una de les fases de la cadena de producció. Aquestes pimes es relacionen intensament entre si, de tal manera que, malgrat la llibertat de contractació que pot haver-hi entre les unes i les altres, el 90 % sempre tenen relació amb les mateixes empreses, és a dir, sempre es tenen al costat els mateixos companys de la cadena de producció. A més d’això es percep que la meitat dels productes que elaboren, que transporten, que manipulen aquestes empreses, són els mateixos productes que les altres empreses –els veïns– també manipularan, reelaboraran, complementaran; això és, són els mateixos productes els que es passen d’una fase de la cadena –d’una pime– a l’altra fase –a una altra pime. En definitiva, la virtualitat i el perfeccionament d’aquesta manera de procedir productivament recau en la quantitat i en la qualitat de les relacions productives que tinguen les pimes entre si.

I és el territori el lloc per a relacionar-se; en aquest cas, considerem el territori no com a agent físic, sinó com a agent facilitador de relacions. Per això s’adverteix que les oportunitats perquè una empresa siga competitiva no rauen dins seu, dins de les seues parets, sinó en les possibilitats que pot trobar fora, en les relacions que té amb els veïns; els avantatges d’aquesta organització no rauen en les economies d’escala de les empreses, sinó en les economies externes que siga capaç de dinamitzar. Aquest és el secret de la competitivitat de l’economia valenciana, com més grans i més fluides siguen les relacions interempresarials més altes seran les capacitats de flexibilitat, adaptabilitat, celeritat i competència que es tindran. I en aquest punt les capacitats que ofereix un territori en qüestió són essencials.

Coses que no es veuen: la innovació i la política

Cal subratllar algun altre element que se sol oblidar, intranscendent o ocult, i que realça les bondats que aquest model arriba a tenir. El primer que hi destaca és la capacitat de canvi i innovació que arrossega internament. Qualsevol modificació, proposta de canvi o innovació que siga ideada per una de les pimes –i recordem que n’hi ha moltes–, i sempre que se n’observe l’efecte positiu, immediatament s’expandeix i es multiplica arreu del sistema. És per això que la propensió al canvi del sistema en conjunt és molt més gran que el que ofereix un sistema en què hi ha una sola empresa per a procedir al canvi amb uns protocols molt protegits i tancats. En un sistema de pimes com el que es descriu, les disposicions per a estimular el canvi i la innovació són molt àmplies pel nombre de subjectes que poden dur-ho a terme –per la quantitat d’agents que hi estan disposats–, per la reacció que tenen entre si les empreses, ja que solen adaptar i acoblar molts dels canvis a les seues necessitats específiques, a més d’ajustar el canvi ràpidament a les seues ofertes –sempre que s’hi haja donat i haja estat comprovat. Des del punt de vista de la innovació, s’ha de qualificar el sistema pime com un sistema d’innovació continu, intrínsecament innovador, amb un abast determinat novament pel volum i per la qualitat de relacions interempresarials que puga arribar a establir. De vegades cal advertir que en l’organització trobem molts empresaris i poca innovació; això depén de l’actitud social i política que hi haja en el sistema i en el territori en què es desenvolupe.

El segon dels elements infravalorats o silenciats en el model de pimes es refereix a una cosa que, aparentment, és intranscendent en el camp econòmic: les derivacions sociopolítiques. S’ha valorat poc o molt poc les conseqüències polítiques que un sistema de pimes té; no obstant això, a parer nostre, aquestes conseqüències són essencials per al funcionament econòmic, i no tan sols per a això. En aquest sentit, la primera qüestió que cal destacar és la capacitat d’impuls a la creativitat de l’individu; la possibilitat de desenvolupar les seues potencialitats com a subjecte no estan sotmeses a les normes que marca una gran organització, sinó que són les que pot desenvolupar un individu a través dels seus coneixements específics sempre que siguen valorats en tractar d’integrar-los en el conjunt del sistema pime. Aquesta oportunitat permet que hi haja una mobilitat social que no consentiria cap altra organització. Conseqüentment, llavors, les possibilitats d’independència, d’obtenir un estatus d’una certa igualtat, són realitzables per als individus en el marc d’un sistema que és obert a moltes oportunitats. Som, per tant, davant d’un sistema que tendeix a la cohesió social, perquè és obert a la capacitat de desenvolupar les qualitats positives que té qualsevol subjecte. Tot això, però, comporta una conseqüència negativa per a entendre la política, i és que generalment el subjecte productiu –la pime– en un sistema pime entén que la intromissió de l’element polític és negativa per a desenvolupar els seus interessos particulars. No obstant això, l’acció deliberada de la política reforçaria les capacitats que l’individu –la pime– té com a subjecte; les coses han pogut funcionar d’una manera determinada sense la intervenció de la política, però és cert que la política hauria reforçat allò que de manera autònoma el subjecte ha impulsat a la pràctica. Tot això ens porta al convenciment que la política dirigida a la pime es convertiria en la millor política social que es pot dissenyar, almenys, en aquesta organització. Al País Valencià oblidar això, o voler promoure polítiques de gran empresa, és anar contra la realitat; la dimensió empresarial no és garantia sempre de  rendibilitat econòmica i, ni de bon tros, social. La pime valenciana ha servit per a cohesionar i equilibrar la societat, i això no es pot deixar de banda, per la transcendència social i política que comporta.

El passat va ser el treball, el futur serà el coneixement

Tot aquest cúmul d’aspectes determina qui té el protagonisme de l’esdevenir econòmic valencià, com i sobre qui s’ha de plantejar qualsevol actuació o proposta per a modificar la situació que es puga viure i, al seu torn, adverteix de camins, formes i oportunitats que es poden trobar per a implementar possibles accions de millora. No obstant això, una vegada identificat el subjecte –la pime–, i aclarides les incògnites que permetrien emprendre les actuacions –les relacions de les pimes entre si i amb el factor treball–, això no és tan senzill.

Fins ara el que sabem és que el sistema pime sap produir, sap què cal produir, és una organització amb capacitat d’innovació, que imprimeix una cohesió social envejable i que políticament ha donat fruits que en certa manera es qualifiquen de positius. La pregunta, però, continua sense resposta, quin serà el futur? I la resposta ha de ser aquesta: tractar de mantenir una actitud i una capacitat de canvi davant de les exigències que la globalització hi exigeix.

La necessitat de preservar el teixit empresarial i industrial és un element estratègic per a la supervivència de qualsevol comunitat. De fet, és la indústria que crea les ocupacions de més qualitat en una economia. Al costat de l’estabilitat i de la seguretat que genera la indústria en l’ocupació davant d’altres activitats, també té un fort impacte innovador que es pot escampar al conjunt de l’economia i de la societat. És per això que des de diverses instàncies es vol salvaguardar i afavorir-ne la permanència com a objectiu estratègic. És el cas de la Unió Europea, que presenta una recomanació als països membres per a fomentar i atendre la indústria, de tal manera que el 2020 els membres de la Unió mantinguen, almenys, el 20% de l’activitat econòmica relacionada amb la indústria. D’iniciatives semblants se’n poden observar tant a escala comunitària com en cadascun dels països europeus, per exemple França, el  Regne Unit o Itàlia. També hi ha una preocupació semblant en el cas dels EUA, on es donen iniciatives col·lectives amb l’objectiu de relocalitzar (retornar) les  indústries manufactureres com a  element estratègic per a mantenir i elevar la qualitat de les ocupacions.

En el cas valencià, no sé si és més senzill o més difícil plantejar aquesta atenció estratègica envers l’element empresarial i industrial, però sembla que tant el subjecte –la pime– com les variables que cal mobilitzar –les relacions interempresarials– hi estan identificats. Ara es tracta d’anar modificant alguns dels hàbits que s’han considerat com a normals. Així doncs, si la manera de concebre la competitivitat s’ha centrat tantes vegades en el factor treball i en l’esforç de fer allargar les jornades, o d’abaratir els costos fent disminuir els salaris, amb vista al futur caldrà que siga el coneixement, el saber fer, allò que s’hi introduïsca i es difonga com a element diferenciador del sistema pime. En les relacions interempresarials que cal aprofundir, en la quantitat i la intensitat d’aquestes relacions, d’intercanvis, de subproductes que se’n deriven, és que cal incorporar-hi els coneixements, les idees noves, les innovacions, i el sistema ja s’ocuparà d’expandir-les d’una manera generalitzada i contínua. El futur rau en el coneixement, en la incorporació d’aquest coneixement al sistema productiu en prou quantitat per a poder distingir-se davant dels qui insisteixen en el fet que el treball continua sent la variable que cal considerar. El repte, per tant, és veure els mecanismes per a introduir aquest coneixement, que pot ser abstracte o concret, però que s’ha d’especificar en cada cas, segons les necessitats.

*Josep-Antoni Ybarra, catedràtic d’Economia Aplicada a la Universitat d’Alacant; expert en política industrial i economia submergida, ha estat consultor per a l’OCDE i l’OIT en temes relacionats amb la pime.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha