El que va començar com una crisi econòmica, provocada en part per l’especulació i el frau, ha desembocat en una crisi social, de valors, de vulneració de drets fonamentals.... La crisi està fent desaparèixer les classes mitjanes. Cada cop són més grans les diferències entre rics i pobres. L’estat del benestar que tant ens ha costat aixecar s’està erosionant. I la cobertura sanitària universal, una garantia constitucional, porta camí de ser aviat història.
En una recent trobada de síndics locals de tota Espanya per analitzar el paper de les defensories en temps de crisi, el professor d’ètica de l’Institut Químic de Sarrià, Albert Florensa, va explicar que les creixents desigualtats tenen molt a veure amb el nivell de renda i l’esperança de vida. Sigui quin sigui el sistema polític, el 20% de la població acapara el 80% de la riquesa, el que s’acaba concretant, en els que més pateixen la crisi, en frustració, angoixa, inseguretat i baixa autoestima, entre altres símptomes.
Amb un panorama com aquest, a la Sindicatura de Greuges de Barcelona estem notant com mai els efectes de la crisi. Les queixes per la manca d’atenció social bàsica, les dificultats per pagar les escoles, per fer front als pagaments de les factures i, sobretot, per la pèrdua de l’habitatge de famílies amb menors s’han convertit en la tònica habitual. Alguns dels casos són dramàtics. Una dona amb dos fills menors ha estat vivint durant força temps en una rebotiga sense les condicions mínimes de salubritat. El pitjor del cas és que aquesta dona era una víctima de la violència de gènere, pateix més d’un 70% de discapacitat i cobra una prestació bàsica. Desesperada, va ocupar un pis de protecció oficial. Aquest fet, il.legal però comprensible, va fer que, automàticament, fos expulsada de les llistes d’espera per accedir a un habitatge. No ha estat fins ara, i després de moltes gestions, que aquesta família ha pogut disposar d’un allotjament d’emergència social.
Habitatge, pilar de l’estat del benestar
L’habitatge digne és un dels pilars de l’estat del benestar. El fet de no disposar d’un sostre, com en el cas descrit, i la pèrdua de l’habitatge aboca cada dia a desenes de persones al carrer o a l’infrabitatge si no tenen un suport familiar al darrere. La gran majoria mai en sortiran. El deute que els queda del crèdit hipotecari es tan gran que fa quasi impossible que puguin tenir una segona oportunitat.
A la nostra oficina, situada a la Ronda de Sant Pau, 45, hem rebut desenes de queixes de ciutadans que han estat desnonats o ho seran aviat. Parlo de persones que, en general de bona fe o per ignorància, van dipositar la seva confiança en ofertes creditícies aparentment generoses d’entitats bancàries. Es podrà dir que se sotmetien voluntàriament a un negoci jurídic privat, però en aquest negoci la vigilància pública preventiva no va ser eficaç, i les entitats bancàries van ser poc rigoroses en la valoració del risc de la solvència d’aquestes persones. Ens trobem davant de situacions de injustícia notòria, emparades per la legislació vivent, però no pels principis del dret, que cal esmenar.
La meva principal missió en aquests temps convulsos és vetllar perquè l’Ajuntament de Barcelona, l’administració que puc supervisar, garanteixi que els serveis bàsics arribin a tots els barcelonins i barcelonines, i el dret a un habitatge digne. Cal reconèixer que el consistori barceloní està fent esforços importants per combatre la crisi. L’alcalde, Xavier Trias, és força sensible als temes socials i no ha dubtat cap moment a aportar diners a partides que no són de la seva competència, com les beques menjador.
En matèria d’habitatge, però, crec que encara hi ha carències importants, especialment la manca d’una oferta pública d’habitatge adequada a les rendes més baixes. El lloguer assequible hauria de ser una prioritat. Calen també mesures pal.latives i legislatives urgents per fer front al greu problema dels desnonaments. Els poders locals no poden restar aliens al deteriorament de la qualitat de vida dels ciutadans, la pèrdua d’un dret bàsic i a l’alteració de la pau social.
S’han de buscar solucions concretes a la dació en pagament (ara només es pot aplicar a una petita part dels desnonats, els que es troben en situació d’exclusió social, i sempre que hi hagi voluntat per part dels creditors) i acords per intentar que els afectats no perdin la casa. Encara som a temps d’evitar una fractura social de costos humans i econòmics insuportables.
Garantir la cohesió social
En temps de crisi tan severa, la missió de les administracions ha de ser garantir la cohesió social i frenar la caiguda a l’exclusió de qualsevol persona o col.lectiu. Els poders públics no poden donar l’esquena als qui més pateixen. I això passa també per enfortir ara més que mai el Tercer Sector Social, és a dir totes aquelles organitzacions i entitats sense ànim de lucre que són prestadores de serveis en àmbits tan dispars com l’educació, la salut i, per descomptat, l’habitatge.
De fet, considero que no es poden entendre les polítiques socials públiques sense la col.laboració i la participació de les entitats socials. A Catalunya, el Tercer Sector Social és imprescindible per aguantar les envestides de la crisi. Càritas, per exemple, ha evitat en els darrers mesos més de 350 desnonaments. Però els objectius només es podran aconseguir si es creu que el treball a desenvolupar és útil i necessari. Cal, doncs, que les entitats avancin conjuntament amb les administracions, participant també en l’elaboració de les polítiques socials, tot i que no sempre és fàcil d’aconseguir.
Les entitats socials aporten el capital humà, els valors i la dedicació continuada de professionals, amb el suport d’un voluntariat organitzat, i són una eina indispensable per avançar cap a una societat més justa i més sostenible. El compromís, la solidaritat, la responsabilitat, el civisme, la cohesió social són valors molt presents en les més de 4.000 entitats catalanes del tercer sector, valors, d’altra banda, que ens han d’ajudar a construir un futur millor.
Però res és gratuït. S’ha de dotar les entitats dels recursos i les estructures necessàries, de professionals competents i ben retribuïts, i d’un voluntariat motivat i eficient per desenvolupar la seva tasca. Equips de persones que, sota la filosofia i les directrius d’una organització, siguin capaces d’aportar els serveis adients a cada cas, donant resposta a les mancances existents i aportant un plus de qualitat en el desenvolupament d’aquestes polítiques socials.
Darrerament, alguns mitjans s’han fet ressò de diferents iniciatives ciutadanes espontànies que ajuden els veïns que ho estan passant malament a cobrir les seves necessitats més bàsiques. A omplir la nevera, a pagar les factures del llum, el gas o l’aigua o amb articles necessaris pel dia a dia com lents de contacte, joguines pels més petits o roba de segona mà. Totes aquestes iniciatives són molt lloables i necessàries, però si no es desenvolupen sota el paraigua d’una organització, molt possiblement, s’apagaran igual que han començat.
Durant els 30 anys que he tingut el privilegi de pertànyer al món social, tant des de la vessant professional com des del voluntariat, he viscut moments molt difícils per aconseguir dos objectius bàsics: primer, dotar les entitats d’una organització interna i la creació de les xarxes de suport per poder desenvolupar la tasca amb garanties, i, segon, demostrar a les administracions la necessitat de reconèixer la nostra feina i tenir-nos confiança.
Ara, les entitats han de seguir treballant per no perdre els valors que defensen i per rebre el suport econòmic necessari que requereix el moment present. Encara queda molta feina a fer per arribar a aconseguir els objectius bàsics de situar a totes i cadascuna de les persones on tenen dret a estar i on es mereixen ser tractades amb dignitat.
Sobre este blog
El Diari de la Solidaritat forma parte de un proyecto de periodismo independiente comprometido en la defensa del Estado del bienestar. Si quieres participar, contacta con nosotros a fundacio@catalunyaplural.cat.
