La font de Silvestre de Edeta

Manuel Silvestre de Edeta, pseudònim de Manuel Silvestre Montesinos, és un gran escultor. Tinc per ell una estima ben cordial, i el seu museu a Edeta (és a dir, a Llíria) és una meravella pura i cristal·lina. De vegades, em recorda Arístides Maillol, amb aquell deler per l’estatuària grega. Són impressions, potser sense fonament. Josep Pla hauria fet un gran homenot si l’haguera conegut, perquè Silvestre era un home peculiar, modest i treballador, amb un gran coneixement de l’art, a més de ser un bon mestre. Una mirada ràpida per internet a les seues escultures mostra una obra sorprenent. Escrivia Pla: “Aquestes idees arcaiques, gregues, foren la gran novetat que Maillol aportà en el corrent de l’escultura moderna. El que s’ha d’estimar dels antics no és pas la seva antigor; és la seva permanent, renovada novetat, que deuen a la naturalesa i a la raó”. Alguna cosa d’això veig en Silvestre. I, tanmateix, la seua obra més coneguda, la font de la plaça de la Verge, no pot ser més allunyada del que estic dient. El visitant ocasional descobreix, desplaçada a mà dreta de la catedral, una gran font ovalada. El més natural és que aquesta ocupara el centre de la plaça, però no és així. Tant se val: el visitant ocasional, si s’acosta a la font, descobreix un gran home barbut, repenjat sobre un costat, que alguns pensen que és Neptú, però que en compte de trident porta el corn d’Amaltea en una de les seues mans, com a símbol de la fertilitat i l’abundància. Vuit nimfes nuetes, de sexe incipient, envolten el personatge, i dels seus càntirs, situats a diferents altures (uns als peus, altres als braços, altres a les mans), xorra l’aigua, un doll abundant i fragorós. Sortosament, cap doll no naix entre les cames, encara que, de vegades, la perspectiva ho puga suggerir. Sembla que la pinta i els monyos de valenciana que llueixen al cap és un afegitó posterior, per tal de recalcar la feminitat d’aquell harem de l’incògnit barbut, no fos cas que encara hi haguera malinterpretacions. Des del punt de vista iconològic, el popurri és tan desgavellat que per internet corren tota mena de versions, i molts turistes es pregunten què fa Neptú al bell mig de la ciutat. També es pregunten com en aquell cor de la religiositat més pregona, centre neuràlgic de les efervescències místiques més nostrades, s’alça aquella font d’un paganisme encès, amb aquella col·lecció de cossos nus adolescents, sota la severa mirada d’aquell personatge, inquietant i pertorbador. El conjunt porta per nom Font de les Vuit Séquies del Túria, i representa això mateix: el Túria (en forma d’aquell déu panxacontent), i els seus vuit fillols: Benager-Faitanar, Rovella, Favara, Quart, Tormos, Rascanya, Mislata i Mestalla. El motiu que l’anima és recordar la importància del riu per a la prosperitat del municipi, i també retre homenatge al Tribunal de les Aigües, que des de temps immemorials es reuneix a la porta dels Apòstols, la preciosa entrada gòtica de la catedral. En fi, Silvestre de Edeta va fer el que va poder, perquè el projecte li fou més o menys imposat. En canvi, en la placeta arredossada vora la Basílica, entre un grupet de magnoliers, hi ha una fonteta pública, modesta i humil, dedicada al canonge Liñán, que va portar l’aigua potable a la ciutat. Els banquets del voltant s’omplin de parelles d’adolescents enamoriscats. Font per font, em quede amb aquesta, que no té més pretensió que llevar la set als visitants (i als enamorats), sota la fragància esborronadora de les magnòlies. De les flors d’aquell arbre preciós, que Linné va dedicar al botànic occità Magnol.