L’antropòloga argentina que analitza els ossos de les fosses de la repressió franquista a Paterna: “Quan vaig arribar a Espanya, quasi no es parlava del tema”

Marta Sanz va escriure un poema, inclòs en Vintage (Bartleby Editores, 2013), que diu així: “És estiu. Lluny s’escolten el xipolleig i els crits de la piscina municipal. Fa olor de cort i de clor. Una dona baixa d’un cotxe. Ve a desenterrar ossos”. L’antropòloga argentina Marisol Schwab, de 35 anys, bé podria ser aquesta dona, encara que en el cementeri de Paterna (València), on l’equip d’Arqueoantro excava la fossa 111 de la repressió franquista, no hi ha piscines ni molt menys xipolleigs. L’equip ja ha exhumat 89 cossos de la fossa en poc més de dos mesos de faena sota un sol de justícia. “València no és dels llocs més feliços per a excavar, perquè la calor i la humitat és el que més afecta i deteriora les condicions dels ossos”, conta Schwab per telèfon a elDiario.es des del seu laboratori instal·lat en el cementeri.

Marisol Schwab és llicenciada en Antropologia Física i Biològica per la Universitat Nacional de La Plata i doctora en Genètica Humana. Schwab va quedar molt impressionada quan va veure per primera vegada una fossa amb “un cos amuntegat damunt de l’altre”, però encara va sentir més sorpresa quan va observar per primera vegada un objecte personal que acompanyava un dels afusellats: un llapis. “Fa molta impressió veure tot el que s’han de mobilitzar els familiars sent l’Estat qui ha de ser reparador del mal que va causar”, diu la responsable del laboratori d’Arqueoantro. “Com que no es consideren crims, l’Estat no hi respon per si sol, són els familiars els que estan en lluita constant”, afig.

La faena del laboratori postexhumació, tal com va explicar Schwab en un dels vídeos que expliquen setmana rere setmana l’evolució de l’excavació, se situa a mig camí entre les tasques a peu de fossa i l’anàlisi final de l’ADN en un laboratori de Madrid. L’antropòloga estén els ossos que conformen l’esquelet humà de qui fa huit dècades va ser afusellat pel règim franquista durant la brutal repressió de la postguerra, els deixa eixugar i els neteja. Una vegada eixuts i nets, emmagatzema en bosses de plàstic les parts anatòmiques sense mesclar-les i es guarden en una caixa que correspon a cadascun dels cossos exhumats. 

Abans d’“encaixar i embutxacar”, Schwab agafa algunes peces, generalment queixals o el fèmur, que serviran per a fer l’anàlisi posterior de l’ADN i encreuar els resultats amb les preses de mostres dels descendents. “Principalment són queixals o premolars, perquè tenen l’esmalt que protegeix l’ADN, o l’os llarg per excel·lència que és el fèmur”, explica des del cementeri de Paterna. Sempre busquen ossos o dents que no estiguen trencats per assegurar-se que l’ADN estiga ben “encapsulat” i no hi haja contaminació. “En antropologia forense és importantíssima la genètica”, recorda la investigadora.

En el laboratori s’asseguren que els ossos pertanyen a l’individu en qüestió i no es confonen amb les restes d’un altre cos, perquè, encara que sembla mentida, els afusellats es mouen sota terra fins i tot després de morts, com si es tractara de l’última novel·la de Marta Sanz –Pequeñas mujeres rojas (Anagrama, 2020)– en què els personatges enterrats en una fossa dialoguen entre si. “En realitat hi ha un moviment perquè, en principi, hi ha una pèrdua de les parts blanes i en el moment en què es perd líquid corporal, greix o múscul, això genera un desplaçament. Tal vegada un cos de costat es gira cap avall i això afecta a tot el que està al voltant”, declara l’antropòloga. Els “processos tafonòmics” (tot el que passa en el moment de l’enterrament, com la putrefacció o la temperatura, entre altres) afecten els ossos.

A vegades es troben “ossets” perduts que cal adjudicar a un cos o un altre. “Si l’individu està de cap per avall, els ossets van caient al fons de la fossa i s’articulen entre si”. “Per sort els éssers humans som diversos en grandàries, alçada, edat, i això és una gran ajuda per a poder separar”, conta Schwab, que treballa permanentment en coordinació amb la resta de l’equip que excava la fossa a pocs metres del laboratori (“és una faena d’anada i tornada”). “Els meus companys fan un pla de la fossa de manera que es pot saber qui va estar damunt d’una altra persona, o mà amb mà, o peu amb peu. Ací es veuen els possibles candidats quan hi ha un os perdut”, afig. 

L’equip d’Arqueoantro, al qual es va presentar voluntària fa dos anys i del qual ha acabat sent responsable de laboratori, compta amb una experiència ben àmplia en l’excavació de fosses de la repressió franquista. Les faenes en el cementeri de Paterna les finança l’Àrea de Memòria Històrica de la Diputació de València, un interés de les administracions públiques més que recent vist en perspectiva. En el cementeri civil de Castelló, la Generalitat Valenciana finança les faenes d’exhumació d’una fossa en la qual jeia, entre molts altres, el cos de l’alcalde de Llucena, afusellat el 1939. 

 “Quan vaig arribar a Espanya, em va sorprendre que era dels països amb més persones afusellades per crims comesos per l’Estat i quasi no es parlava del tema, va ser la cosa més xocant al principi”, recorda Marisol Schwab. A l’Argentina, mal que bé, hi ha hagut processos penals importants contra els responsables dels crims de la dictadura militar. “Jo vivia a La Plata”, conta l’antropòloga, “on es feien els judicis als repressors, i eren orals i públics”. “A pesar que continuen tenint bastant poder, molts van poder acabar els dies en la presó, mentre que ací van morir amb tots els honors. Els assassins, els repressors, els que van acusar injustament. Això dona molta impotència”. 

Quan acabe l’excavació a Paterna (encara els queda la fossa 120), l’equip d’Arqueoantro partirà amb els seus trastos a exhumar cossos d’altres fosses escampades pel territori valencià. “Els ossos, clar que impacta veure’ls, però acaben sent l’objecte de treball d’un. Lamentablement un s’acostuma a veure les fractures i els trets de projectil que es troben en els cranis”, diu Schwab.