Si alguna vegada heu estat a París i heu passejat pels Camps Elisis, potser us ha sorprès trobar-vos, al costat dels japonesos i japoneses buscant la boutique de Louis Vuitton, patrulles de soldats uniformats de cap a peus, amb estampat de camuflatge i fusell d’assalt inclosos. I probablement, si heu viatjat amb tren o amb avió, us els heu tornat a trobat a l’estació o l’aeroport. Contra el que un turista despistat podria pensar, en realitat França no està sota cap ocupació militar estrangera, ni tampoc es prepara per la invasió de cap potència enemiga (almenys a curt termini). Aleshores, per què l’exèrcit es passeja pel centre de les ciutats? La resposta té un nom: Vigipirate.
Aquest mot, format a partir de la contracció de vigilance (vigilància) i pirate (pirata), designa un dispositiu governamental de vigilància, protecció i prevenció permanents contra el terrorisme, i inclou tots els ministeris així com també governs regionals, ajuntaments i els ciutadans. Segons el web del govern francès dedicat als “riscos” de la societat, el Vigipirate té tres objectius: 1) Assegurar de manera permanent la protecció dels ciutadans, del territori i dels interessos de França contra l’amenaça terrorista; 2) Desenvolupar i mantenir una cultura de la vigilància del conjunt dels actors del país amb l’objectiu de prevenir qualsevol acció terrorista; 3) Permetre una acció ràpida i coordinada en cas d’amenaça terrorista per a reforçar la protecció, facilitar la intervenció, i assegurar la continuïtat d’activitats d’importància vital i limitar els efectes del terrorisme.
Els orígens d’aquest dispositiu es remunten als anys setanta, quan s’instaura un mecanisme d’alerta permanent contra el terrorisme i que permet una resposta ràpida i coordinada dels diferents nivells d’administració. El 1995 es crea el Vigipirate pròpiament, el qual harmonitza les mesures desenvolupades durant les dues dècades anteriors i es defineixen les tasques i responsabilitats dels actors. Des d’aleshores s’ha actualitzat cinc vegades (2000, 2002, 2003, 2006 i 2014). Actualment consta de dos nivells: el nivell de vigilància permanent, de durada il·limitada i que inclou tot el territori i tots els sectors d’activitat, i el nivell d’atemptat, temporalment i geogràfica definit i que preveu mesures més severes. El primer ministre és el responsable de decidir quin nivell és l’adequat en cada moment.
Les mesures establertes per aquest dispositiu són diverses. La més evident és la presència de l’exèrcit patrullant pels carrers de les ciutats i alguns edificis públics, com estacions de tren o aeroports. Tanmateix, també inclou adaptar el mobiliari urbà (les papereres públiques de París són bosses de plàstic transparents), la gestió de l’espai (prohibició d’aparcament davant de determinats edificis), el control estricte de l’accés a alguns edificis considerats vulnerables (incloent les escoles), o dur a terme controls d’identitat més freqüents. A més a més, els ciutadans també són apel·lats a exercir la vigilància permanent, i se’ls recomana avisar als agents de seguretat si detecten qualsevol comportament “anormal”.
Malgrat que aquestes mesures es presentin com de “sentit comú” als documents oficials, el Vigipirate és una resposta política al fenomen del terrorisme. Com a tal doncs, ha estat i és objecte de crítica per la seva evident militarització de l’espai públic i les conseqüències negatives que això comporta. En primer lloc, aquest dispositiu de vigilància esdevé un control permanent dels potencials terroristes, identificats, segons el discurs antiterrorista majoritari, amb les comunitats musulmanes. L’establiment d’un continu “migrant-musulmà-potencial terrorista” defineix aquesta nova cinquena columna que representa el terrorisme transnacional, present enlloc i a tot arreu al mateix temps, i potencia l’exclusió i la desconfiança envers aquests sectors de la societat. En segon lloc, el Vigipirate crea espais excepcionals on es barregen els àmbits policials i militars, els temps de pau amb els temps de guerra, amb el perill que es duguin a terme algunes pràctiques “excepcionals” fora de la legalitat. En tercer lloc, el Vigipirate utilitza la por com eina de control social, on la població és al mateix temps el medi on prolifera l’amenaça i el cos que s’ha de protegir, i per tant ha d’estar alerta i desenvolupar un esperit de defensa i desconfiança envers la resta de conciutadans ja que l’enemic podria ser el teu veí.
En vista d’això, per tant, cal reflexionar si els ciutadans no hem d’estar alerta també de la militarització que suposen certs dispositius de seguretat que teòricament ens han de protegir.
