Andrés García Berrio: “Molts jutjats no investiguen adequadament les tortures a detinguts”

L’advocat Andrés García Berrio porta molts anys denunciant maltractament i tortures realitzats per membres dels diferents cossos policials. Forma part de la Coordinadora per la Prevenció i la Denúncia de la Tortura i de l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la UB. Ha participat en el contacte amb els mitjans de comunicació que han mantingut aquest dimarts condemnats pel procés del 4F, familiars i els autors del documental 'Ciutat Morta'. En deu anys, la Coordinadora ha recollit 6000 casos de denúncies.

Com és que les evidències de tortura a Rodrigo Lanza, condemnat en aquest procés, són tan evidents i no tenen cap incidència en el procés judicial?

Perquè la jutgesa d’instrucció va decidir no investigar i donar credibilitat als agents i no fer totes les comprovacions mèdiques i psicològiques per veure si hi havia hagut tortures o no a les persones que les van denunciar. Aquesta decisió va ser confirmada per la secció vuitena de l’Audiència Provincial i es van arxivar les denúncies.

Vivim en un país en què en molts jutjats quan hi ha un detingut que presenta una denúncia per maltractaments o tortures –que no són tantes- no ho investiguen adequadament. Malauradament, no és sorprenent, perquè és habitual que passi això. I per aquesta raó hi ha molts informes internacionals que critiquen l’Estat espanyol per no investigar adequadament les denúncies de tortures i maltractaments.

Hi ha moltes denúncies per aquest motiu?

En deu anys, la Coordinadora per la Prevenció i Denúncia de la Tortura ha recollit més de 6.000 cassos en tot l’Estat. N’hi ha més, perquè aquests són només els casos que ens arriben.

Fa temps que venim denunciant i alertant la societat que existeixen situacions d’abús de poder, de maltractaments i de tortures i que hi ha una sensació d’impunitat dels cossos policials i determinats funcionaris tant a comissaries, com al carrer o centres d’internament d’estrangers. Hi ha baralles de discoteca que s’investiguen més que denúncies per maltractaments.

El cas paradigmàtic d’aquesta impunitat el tenim en el desallotjament de la plaça de Catalunya, el 27 de maig. Cap mosso d’esquadra expedientat. Només un condemnat per faltes. Els mecanismes de control dels cossos policials no tiren endavant processos interns ben fets d’investigació d’aquests casos.

Això s’està canviant. S’estan trencant silencis. Les organitzacions de drets humans estan tenint molta més veu. Hi ha més empatia. Molta gent té la sensació que podria haver estat a la plaça de Catalunya. Que podria haver estat Esther Quintana aquell dia.

Se sabrà mai qui va disparar la bala de goma que li va treure un ull?

Hi ha un procediment on hi ha dos policies imputats. Està bastant acotat el comandament que va ordenar o no va evitar que es disparés i l’escopeter que va fer el tret. Hi ha un procés que tira endavant.

S’ha trencat la distància entre la persona que pateix una situació així i la resta de la població. Això fa que els mitjans de comunicació se’n facin més ressò i els jutges se sentin amb més responsabilitat a l’hora d’investigar.

Hi ha casos que no avancen, però.

El més flagrant és el del noi al qual un mosso d’esquadra va colpejar en una orella durant les manifestacions pel desallotjament de Can Vies. Hi ha un vídeo on es veu claríssimament i això està totalment prohibit als protocols policials. Pegar al cap amb una porra és delicte. Només es permet pegar en d’altres parts del cos. Poques vegades tenim totes les proves tan clares. Imatges, el mosso identificat,... I el jutjat d’instrucció número 3 ha decidit arxivar la querella.

S’ha d’investigar fins el final. Ho assenyala el Tribunal Europeu de Drets Humans. I és d'aplicació directa. Si hi ha lesions físiques o danys psicològics s’ha d’investigar. Però jo m’he trobat amb casos com el d’un pres amb una costella trencada i costa de tirar-lo endavant.

El procés per la denúncia de tortures en el cas 4F està tancat?

Sí. El camí fins el Tribunal Constitucional i el d’Estrasbourg és molt costós, a nivell econòmic. Es va arribar fins l’Audiència Provincial i no es va tirar més endavant. Sí que està obert el procés pel cas principal, amb un recurs pendent de resolució al Tribunal Constitucional; la qual cosa afecta la qüestió de les tortures, clar.

Les càmeres a les comissaries no han estat suficients per aturar els maltractaments dins aquests recintes?

Les tortures i els maltractaments són endèmiques al sistema penal. Passa a Catalunya, a l’Estat espanyol i a tot arreu. Bé per premeditació, bé perquè no hi ha prou elements de control. Són minoritàries però no excepcionals.

Les càmeres a les comissaries redueixen, òbviament, els maltractaments. Les organitzacions de drets humans van denunciar que hi havia un problema a la comissaria dels Mossos de Les Corts. La conselleria d’Interior va posar-hi càmeres. Tot i així, alguns dels mossos d’esquadra condemnats per maltractaments van ser indultats amb el suport de polítics com els consellers d’Interior, Joan Saura o Montserrat Tura.

Això mostra com el corporativisme del propi cos i la pressió dels sindicats policials acaba sortint-se amb la seva. Els sindicats policials haurien de promoure els drets humans i no emparar els que van més enllà de la llei. Si a mi em surt relativament gratis anar més enllà de la llei, perquè no ho faré la propera vegada?

Pot començar amb petits abusos de poder a l’espai públic contra treballadors del “top manta”, treballadores sexuals, manifestants, amb violència verbal o vexacions. I agreujar-se en situacions de molta tensió, com el 4F. El dia que es posin càmeres als Centres d'Internament d'Estrangers segur que descendirà el nombre de denúncies.

La prevenció és la millor eina de combatre els maltractaments?

Ara ens trobem amb més casos de denúncies en els moments de les detencions o dins les furgonetes de la Brigada Mòbil dels Mossos. Són espais on hi ha pocs controls. S’han interposat tres querelles per agressions o maltractaments en el cas Can Vies en aquests espais.

Hi ha molta gent que em diu que tenim una policia democràtica i que no hem de sospitar d’ella. Així ens ha anat amb la corrupció. Has d’estar sempre vigilant.

Molta gent que va veure el documental dissabte al Canal 33 no s’imaginava que es puguin denunciar amb tan detall agressions a les comissaries de Barcelona com les que descriu Rodrigo Lanza.

Els policies es van deixar anar en una situació de tensió extrema. Un dels casos més sonats de la història recent del nostre país va ser arran del motí de la presó de Quatre Camins, el 2004, on els interns van ferir un guàrdia. Hi van anar funcionaris de totes les presons que estaven fora de servei, van entrar sense cap mena de control a Quatre Camins i la sentència acredita que van fer un passadís i van colpejar de forma brutal els presos.

S’ha de trencar aquesta dinàmica per part dels comandaments polítics dels cossos de seguretat i funcionaris de presons. Estem encara en una “democràcia en construcció” en aquest àmbit.

Estem acostumats a veure imatges d’agressions i maltractaments als immigrants que intenten saltar la tanca de Melilla, però ens costa de creure que també n’hi hagi a les nostres comissaries.

S’han denunciat pràctiques molt dures i més enllà de la llei a la comissaria de les Rambles de la Guàrdia Urbana de Barcelona i per part del grup d’antidisturbis de nit i de dia. Sobretot contra el col·lectiu migrant, als “manters”. Vexacions i agressions verbals.

Són de fiar les denúncies de tortures i maltractaments que els arriben?

Tenim un protocol molt rigorós. És molt poc habitual què les denúncies que ens arribin no siguin certes. En els darrers quatre anys he portat una trentena de casos i només m’he trobat en un que no era fiable.

Als CIEs hi ha hagut moltes denúncies els darrers anys.

Però les denúncies han permès controlar-los millor i, en canvi, a les presons, on no hi ha massa societat civil independent treballant-hi, hi ha molts casos que no es coneixen. Una de les prioritats nostres és, ara, vigilar els règims tancats de les presons. Cal visibilitzar què passa allà dins. Ens sorprendrà.

En el cas del 4F sobta el paper de la jutgessa. Dóna la impressió que ha actuat amb poca o cap imparcialitat, negant les proves més importants demanades per la defensa.

Els perfils compten molt dins el sistema penal. Abunden les etiquetes. Immigrant, delinqüent, ... Hi ha poca empatia a l'hora d'investigar. Una denúncia és un cas llarg. Si es presenta és perquè la víctima ho té molt clar.

La gent del 4F va comptar amb els millors advocats del país. Tot i que els pèrits van demostrar que la versió dels municipals no encaixava, al final, la jutgessa va actuar com ho va fer. El sistema ha fallat.

Quina és la millor manera de lluitar contra les tortures i els maltractaments policials?

La lliçó millor del que està passant ara amb el cas del 4F és que es tracta d’un procés de reparació col·lectiva del dany cap a totes les víctimes. Cal replantejar la forma com enfoquem un cas d’aquestes característiques. Que tothom ha de posar el millor per part seva. Sigui fiscal, jutge, advocat d'ofici o periodista. Anar més enllà de les etiquetes. I tenir més en compte allò que diuen les organitzacions de drets humans.

Això, com la corrupció, no es canvia sol. El camí és llarg i complicat. I cal voluntat política.

El cas del 4F, si fa nou anys ens haguessin fet cas a les organitzacions de drets humans, com ens han fet ara, hauria anat per un altre camí.