“La política marca fronteres, el cosmopolitisme no les coneix”

El professor de Filosofia de la Universitat parisenca de La Sorbona Yves Charles Zarka planteja al seu darrer llibre Refundar el cosmopolitisme en el seu darrer llibre (Publicacions i Edicions. Universitat de Barcelona) un cosmopolitisme que trenqui murs. Zarka, que ha estat director de recerca del CNRS i fundador i director de la revista ‘Cités’, defensa un nou cosmopolitisme es resisteixi a les lleis injustes, per més que les dictin règims democràtics, i s’imposi a la lògica del benefici que caracteritza el sistema capitalista.

Què hem d’entendre per ‘cosmopolitisme’ avui?

Cal entendre tot allò que concerneix la humanitat sencera. Es la idea de que hi ha principis universals que s’apliquen a tota la humanitat. Aquesta idea és contestada perquè hi ha gent que pensa que aquests principis universals no existeixen, que cada cultura té el seu propi univers. No és fals. Hi ha pretensions universals pròpies de cada cultura, que no es poden superposar. La idea cosmopolita és un desafiament. Hi ha principis que haurien de ser reconeguts per tots els individus, sigui quina sigui la seva condició, si actuen de forma racional.

La idea cosmopolita és molt antiga. Ve de Grècia. D’historiadors que entenien el món com una ciutat, amb drets i deures de tots els ciutadans. Sense diferències. Hi havia savis i gent que no ho era. Gent virtuosa i gent que no. Esclaus i mestres. Però tots eren humans i tots formaven part d’una ciutat regida per principis jurídics comuns.

Avui, quin és el sentit del cosmopolitisme?

El seu sentit és que hi ha normes vàlides per tota la Humanitat en un món que es va desenvolupant, a vegades de forma perillosa. Tal i com jo el concebo, el cosmopolitisme té la preocupació per mantenir habitable la Terra. Abans, es parlava de ‘la ciutat dels homes de Déu’. Ara cal parlar de ‘la ciutat dels homes i del conjunt dels éssers vivents’, de la qual el home n’és l’únic responsable.

Per què cal refundar el cosmopolitisme?

Perquè no ens podem mantenir en la idea antiga grega d’un món regit per déus, per la providència. No ho podem acceptar. Això no funciona. Tenim el repte del perill per la Terra. Cal canviar el contingut i la forma del cosmopolitisme.

Partim de la idea de l’home com a ciutadà del món. I en tant que tal té drets i deures. Calen noves normes front a allò que és inacceptable avui; per exemple, l’evolució de l’economia únicament encaminada cap al benefici sense preocupar-se de l’interès comú dels països i de la Humanitat. Cal fonamentar el principi de la resistència al poder il·legítim, violent o autoritari.

L’idea cosmopolita és una idea de la raó, com diu Kant, a partir de la qual hem de jutjar allò que passa avui.

Vull refundar el cosmopolitisme a partir d’un principi que he desenvolupat i que anomeno ‘la inapropiabilitat de la Terra’. El dedueixo dels drets de l’home, no entesos com un repertori, una col·lecció de drets, sinó dels que són veritablement fonamentals. A partir del cosmopolitisme es poden deduir principis que permeten jutjar el món polític, econòmic i social actual.

Quins principis estan compresos dins la idea cosmopolita?

Són principis racionals. Pertanyem a tradicions i culturals diferents però som capaços de reconèixer principis racionals comuns que ens defineixen. Cal diferenciar les dimensions cosmopolita i política. La política té una dimensió històrica. El cosmopolitisme, no. Per la política, els països tenen fronteres, fruït de guerres, del que sigui. El cosmopolitisme ha de regular la política. No s’han de confondre.

Hi ha reptes que són globals: els ambientals, econòmics, geopolítics,... Ningú no pot dir que s’està en un recó i que no s’interessa per res més. Hi ha coses que passen en un costat del món que tenen efectes a les antípodes. Aquesta universalització de l’existència humana ha pres un aire que és problemàtic, perillós. Aquesta mundialització, aquesta globalització comporta la universalització dels reptes però no ens diu per quina via cal anar. El cosmopolitisme permet saber-ho. És una perspectiva que forneix les regles per comprendre què ens devem els uns als altres i en quina direcció hem de conduir el nostre desenvolupament.

El cosmopolitisme no té fronteres?

No. És la política qui en marca. Al cosmopolitisme no hi ha fronteres. Les fronteres són sencerament històriques. No són naturals. Les fronteres d’Espanya amb Portugal o França són històriques, no naturals. El cosmopolitisme no coneix fronteres. En tant que ciutadans del món estem a casa nostra a tot arreu. Som ciutadans espanyols, francesos, europeus, americans, o xinesos, però des del punt de vista cosmopolita estem a casa nostra arreu. Des del punt de vista polític, no.

Som ciutadans del món i d’un estat particular. El fet de ser ciutadans del món ens permet de canviar la mirada sobre nosaltres mateixos com a ciutadans d’un estat particular.

Vostè defineix el món com una gran ciutat. Quina diferència hi ha entre el cosmopolitisme i la globalització, la mundialització?

La mundialització és el desenvolupament del món tal i com es fa ara econòmicament, políticament, socialment. El cosmopolitisme és la perspectiva sobre la humanitat sencera. El principi cosmopolita s’oposa a l’evolució de la mundialització.

L’economia es desenvolupa sobre la base del benefici. Totes les societats busquen la producció del benefici. Això causa desigualtats. Hi ha qui fa beneficis i hi ha qui no té res. Hi ha parts del món que ho tenen tot i n’hi ha que no tenen res. La recerca del benefici ha causat la sobreexplotació de la Terra i dels recursos, el canvi climàtic,... Això és la mundialització. El cosmopolitisme no és això. Vol que la humanitat visqui en un món habitable. Contradiu la forma en què es produeix la mundialització actual.

El cosmopolitisme és, doncs, incompatible amb el capitalisme.

El cosmopolitisme té, efectivament, una dimensió de crítica molt forta del capitalisme. No és compatible amb el capitalisme que coneixem; és a dir, la recerca sistemàtica del benefici, el creixement de les desigualtats, la sobreexplotació,...

Vostè parla de la ‘inapropiabilitat’ de la Terra. Què hem d’entendre per aquesta ‘inapropiabilitat’?

És una idea paradoxal, perquè la Terra ha patit totes les explotacions. La Terra, com a món habitable, no ens pertany. Nosaltres pertanyem a la Terra. La nostra existència, no només des del punt de vista biològic sinó des de totes les seves dimensions –afectiva, mental, del pensament,...- és terrestre. Un àngel no seria com nosaltres. Déu no pensa com nosaltres. Nosaltres pensem com éssers terrestres. Tot allò que som ho som com a terrestres.

La Terra és inapropiable, però al mateix temps està sotmesa a diverses formes d’apropiació. La idea de ‘inapropiable’ ha de servir de límit a les apropiacions. La ‘inapropiabilitat’ de la Terra és la nostra condició fonamental en relació a ella. Tot allò que som ho som com a éssers terrestres. El recurs a la ‘inapropiabilitat’ de la Terra posa límits a l’explotació, a la propietat, a les fronteres.

També parla del dret a la resistència del cosmopolitisme.

El principi cosmopolita ha de pensar la resistència al poder autoritari, injust o que promou la sobreexplotació. Trump ha suprimit el decret que Obama havia aprovat en relació a limitar l’extracció de minerals fòssils. Jo el contradic. I ho puc fer encara que no sigui americà. Trump i nosaltres som ciutadans del món. I la seva decisió és irresponsable en relació al món al qual pertanyem. Si no tenim principis cosmopolites, com podem respondre Trump?. Ell és a casa seva. Ha guanyat les seves eleccions.

Hi ha qui diu que cal esperar les properes eleccions.

Es podria esperar. Però mentre no et pots quedar amb els braços creuats. Per què han fracassat tots els moviments de resistència, inclòs Podemos? Perquè els manquen principis cosmopolites que donen sentit a la resistència. Com a ciutadà del món jo sóc responsable del que passa arreu.

Aposta per un ‘humanisme cosmopolita’. Què té o hauria de tenir d’especial aquest humanisme?

Es dedueix del principi cosmopolita. Té dues dimensions fonamentals que no són les mateixes que les de l’humanisme tradicional. L’humanisme tradicional està marcat per la ruptura entre l’home i l’animal i, des del Renaixement, pensa l’home com una illa. L’humanisme cosmopolita no només considera l’home sinó la resta d’éssers vius. No trenca entre l’animalitat i la humanitat. I, en segon lloc, repensa l’home com a responsable de tot allò que l’envolta, en relació a la resta de persones i éssers vius.

Assegura que el cosmopolitisme suposa el triomf de la ‘hospitalitat’ front a la ‘hostilitat’. Qui imposarà aquesta ‘hospitalitat’? Estem essent realistes o utòpics?

La política implica que cadascú es quedi a casa seva. El cosmopolitisme afegeix la ‘hospitalitat’ al repte polític. L’estranger no és l’enemic sinó algú a qui acollim. L’acollida, ben cert, ha de sotmetre’s a directrius estatals. No es tracta d’acollir tothom amb els braços oberts. La dimensió política té exigències pròpies –diferents de les de la dimensió cosmopolita- i els estats han d’estar oberts als estrangers però no de forma irracional. Es tracta d’acollir en funció de les exigències pròpies dels diferents estats.

A les eleccions presidencials franceses en parlen del cosmopolitisme?

No. Gens. Les eleccions franceses són una catàstrofe. Tenim François Fillons, un lladre que ha robat per beneficiar la família. Tenim Marine Le Pen que vol un tancament total del país.

I l’esquerra?

Té propostes políticament totalment irracionals. La Renda Universal d’Existència no és sostenible. Pretén donar diners a les persones pel sol fet d’existir. No hi ha prou diners. I crea una societat en la qual els individus no s’han d’esforçar per treure el millor d’ells mateixos. Conec bé la Xina i els Estats Units. No estic d’acord amb els seus sistemes, però els ciutadans xinesos i americans són impulsats a donar el millor d’ells mateixos.

No estic contra els drets socials. Evidentment. Però estic contra el fet que es doni per bo que els ciutadans no cal que intentin assolir els seus límits. Una societat en la qual els individus viuen perquè reben un ingrés pel simple fet de viure esdevindrà amorfa. No tinc el dret a no fer res. Cal tenir alguna activitat, participar en la creació de la riquesa comuna. L’ingrés universal és irracional econòmicament i destructiu socialment.