Al banc d'una parada d'autobús, un home gran es queda dormit abraçat a una maleta, amb una caixa embalada als seus peus. Al seu costat, una adolescent amb els cabells curts i la pell blanquíssima xateja amb el seu mòbil movent els dits de manera frenètica.
Aquesta imatge efímera sobre l'avinguda Novoslobodskaya sintetitza les derives actuals per on transita Moscou. El comunisme empacant els seus objectes que aviat es convertiran en records i dormint una migdiada a cel obert. El capitalisme circulant amb la fluïdesa líquida d'un missatge de text.
Creuant el carrer, un edifici groc i blanc d'estil neoclàssic està etiquetat amb la cara canosa i barbuda del KFC, que a Moscou podria assemblar-se a un Lenin trempat però que és, en realitat, la icona clàssica de la cadena que es basa en un oncle Sam modern: la cara de l'exentrenador de l'NBA, Phil Jackson.
Es creuen dones russes atlètiques, imponents, maquillades, amb les cames tatuades a l'altura de la cuixa. Hi ha embotellament de cotxes, conductors amb cares de costum a l'espera. Cap a banda i banda de l'avinguda, les botigues de roba, els restaurants temàtics i els bars il·luminats funcionen sota els subsòls d'edificis estalinistes, com si certes parts del capitalisme rus encara intentessin emergir amb vergonya.
Potser per això els cambrers joves atenen com si estiguessin aprenent a fer-ho, com si fossin becaris d'atenció al client. Timberland, Bennetton, Citibank, Gucci, Mc Donalds, KFC: tota la cartelleria global amb la corresponent traducció en rus al costat, l'alfabet ciríl·lic a la mateixa altura de l'original. Mai avall o amunt, sempre al costat.
En qualsevol moment del pas, pot aparèixer alguna de les set germanes, com si el soviet continués vigilant tot de manera gelosa.
Moscou, igual que Roma i que Lisboa, està construïda sobre set turons. Però a la capital russa les dimensions són molt més grans i l'erosió i la mega-urbanització han fet desaparèixer la majoria dels turons, aplanant la ciutat. El Soviet les anomenava “els turons de Lenin” i va ser Stalin qui va manar construir, com a doble homenatge (a la geografia, al predecessor) 7 gratacels iguals, alts i imponents, distribuïts al voltant de Moscou.
En una d'aquestes torres germanes funciona la Universitat de Lomonósov, en honor a aquest pagès rus que el 1730 va fer un viatge a peu des de Sibèria a Moscou només per estudiar, convertint-se així en el símbol de l'heroisme i del coneixement. Als russos els encanten aquestes històries èpiques d'homes que vencen la natura. Des del mite del seu primer tsar, Ivan el Terrible (2 metres d'altura i nom de lluitador de catch) que va derrotar als tàrtars mongols, fins a la carrera espacial amb l'ídol Yuri Gagarin, passant per la mateixa etimologia del nom de Vladimir ( Lenin, Putin) que significa “el que posseeix el món”.
Dins d'aquest edifici funcionen 35 facultats, a més de residències per a estudiants i professors. Uns 40 mil estudiants vénen cada dia a aquesta Universitat. La seva torre arriba als 120 metres d'altura i està coronada amb un estel de 5 punts. Als peus de l'edifici, un bosc, seguit d'autopistes, les cúpules del convent de Novodevitxi i l'estadi el CSK. I una tènue boira produïda pel smog i el riu Moskova que, en rus antic, significa “aigua negra” o “aigua tèrbola”.
A Moscou viuen més de 14 milions de persones i després d'unes quantes hores recorrent la ciutat, tinc la sensació que és una xifra palpable. No només per la quantitat de gent que hi ha a tot arreu i tot el temps, sinó perquè la línia de ciment, maó i blocs no s'acaba mai.
A Moscou sense Kalashnicov, el periodista espanyol Daniel Utrilla, resident a la capital russa, parla de “la claustrofòbia de l'infinit”, una ciutat que “impressiona a l'ample i aclapara per les seves dimensions, el que paradoxalment genera una sensació de presa”. Alguns parcs verds i florits apareixen com oasi enmig de tones de ciment de la megalòpolis.
Al Parc de la Victòria es celebra l'aniversari del triomf contra els nazis i es fan actes militars amb demostració de tecnologia de guerra. Va ser traçat el 1995 de manera interminable, reiterativa, plana i monumental. Molt a prop hi ha els jardins preferits de Tolstoi, on està ara el seu monument, el lloc que l'escriptor canònic de la novel·la russa triava per caminar i tenir contacte amb el poble, cansat de transitar els palaus buits de la seva família aristòcrata. Al darrere, la City de Moscou en plena construcció, l'imperi dels negocis, el gas, la construcció i les finances en plena expansió.
Al portal de la Catedral, els fidels es persignen tres ortodoxes vegades abans d'ingressar. Girant a la dreta, el boulevard Gogol s'allarga ple d'arbres i de bancs, coronat per una estàtua de l'escriptor. Al final, l'edifici del Ministeri de Defensa manté encara el martell i la falç com a escut que corona la porta d'entrada. De seguida, la llegendària Plaça Roja envoltada pels murals del Kremlin. Després el Bolshoi i l'edifici de la KGB, però és inevitable tornar enrere per admirar l'emblemàtica església de Sant Basili i aquestes puntes i colors com una gegant casa de matrioskas.
A un costat de la Plaça Roja estan enterrats tots els jerarques de la revolució soviètica: Lenin en el seu mausoleu i Stalin en una filera de tombes en què, cridanerament, no està Kruschev. I a tan sols 20 metres de les tombes, les galeries GUM presumeixen d'elegància neoclàssica a l'estil vienès, amb tres pisos i un subsòl, l'honor de comptar amb les botigues més cares del món i la llegenda de ser el monument arquitectònic del rentat de diners de la màfia russa.
El metro de Moscou va ser creat després de la revolució d'octubre per ordre d'Stalin i amb un objectiu pràctic (garantir un sistema ràpid i barat per la quantitat de gent i l'urbs que creixia), un altre aleatori (refugi antiaeri contra la imminent guerra contra Hitler) i un tercer més romàntic (generar palaus per al poble).
A l'estació més propera al Kremlin de la línia Roja hi ha senyores grans venent cospels, com una marca llegendària de metro rus, senyores que parlen només en rus i que atenen amb desdeny. És això o les màquines. I en tots dos casos, el resultat són cospels que permeten pujar-te a un tren.
Els passadissos són una desfilada de gent atapeïda, corredors enormes amb llums i arcs al sostre que imiten l'entrada a un palau, amb escales que poden arribar a trigar de 10 a 15 minuts a portar-nos al subsòl. En Kievskaya, la decoració està dedicada al poble ucraïnès, amb els motius quotidians del socialisme: treballadors, camp i obrers, a més d'un immens mural que recrea una festa ucraïnesa amb els seus vestits típics.
Espigues de blat, estrelles, falçs en els mosaics dels sostres i les parets, en les columnes que sostenen els sostres del subsòl i fins en els conductes de ventilació. Al metro de Moscou no falta cap símbol de la iconografia soviètica. A l'estació Novoslobodskaya, les pintures recorden vitralls d'esglésies: el seu estil, la seva llum i els seus colors. Però aquí els sants són els obrers anònims i arquetípics, la creu és l'estrella vermella.
Lenin apareix en Konsomovskaya, aquest cop amb l'escut de l'URSS de fons i amb l'honor d'haver estat la imatge d'un búnquer durant la guerra, en una galeria tan àmplia que fins i tot comptava amb una biblioteca perquè la gent que baixava a refugiar-se pels bombardejos pogués llegir. I a l'estació sota la Plaça de la Revolució, unes 72 estàtues de bronze representen l'altivesa socialista, l'orgull eslau i soviètic: obrers, camperols, dones i nens: tots guapos, forts i orgullosos, feliços per la revolució reeixida. Tots miren cap a l'horitzó, el futur, rostres feliços i rectes, orgullosos i marcials. Molts van amb escopetes penjades de l'espatlla. El realisme socialista en el seu màxim esplendor.
Dins de cada tren tot és igual: el vagó monòton, marcat per la gràfica informativa i les publicitats. Fora del Metro, el sol i les russes desfilant com gaseles. I la xocolata més popular de Rússia, Octubre Roig, decorant les vitrines dels quioscos de revistes, traslladant la revolució a l'estètica del packaging.
Als afores de Moscou, el mercat d'Izmailovo és l'arquetip de la bipolaritat de la ciutat. D'una banda, un complex parquetematitzat a l'estil Disney per organitzar festes i amb hotels de luxe. De l'altra, un mercat d'antiguitats on es poden comprar relíquies, roba i armes de l'època bolxevic.
La primera part d'Izmailovo és de parelles vestides de gala, restes de festes, edificis color pastís, limusines fàl·liques, molt taló i perfum. Al subsòl, la seva segona part: les tarimes de fusta on es munta el mercat d'antiguitats i on es poden trobar les relíquies més absurdes i estranyes del Soviet, on el límit entre la falsificació i la joia autèntica costa discernir, sobretot perquè cap venedor parla anglès ni tampoc mostra un interès exacerbat per caure simpàtic.
Com sintetitzar el que veig en el mercat d'Izmailovo? És una seqüència interminable de cartells, cascs, insígnies, uniformes, vestits, binocles, fotos, jaquetes, braçalets, armes, estatuetes i documents de l'època socialista. I de matrioskas que s'obren en els seus conegudes capes i que acaben en una ampolla de vodka o en la cara de Putin o de Stalin. La millor opció és acabar la visita amb un xarrup de vodka ben gelat, que en el seu sentit etimològic vol dir aigüeta i que diuen és el que més s'apropa a assaborir l'autèntica ànima russa, en una cultura que no tindria raó de ser si no fos per la seva permanent bipolaritat.
Vueling vola de Barcelona a Moscou.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
