Sobre este blog

'Dones en Xarxa' promueve los derechos de las mujeres y apuesta por su empoderamiento usando las TIC. Cree en el potencial de internet para alcanzar la igualdad efectiva.

No és política per a dones

Ser dona amb criatures petites o ser mare mentre s’ocupa un càrrec polític desencadena inevitablement un conflicte de rol. Com que el temps és limitat per a tothom, en funció de com s’inverteixi s’esdevé inexorablement mala mare o mala política. Ho podem veure en el debat obert arran del recent part de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, com també ha succeït en els darrers anys amb els embarassos de l’ex ministra de defensa, Carme Chacón, la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáez de Santamaría, o la presidenta de la Junta de Andalucía, Susana Díaz.

Dedicant-se a la política o a altres activitats, les dones tenen el dret a decidir no només quan ser mares sinó com volen viure la seva maternitat. Però aquests no són els termes amb què són jutjades. Si Ada Colau acaba fent ús de les setze setmanes del permís de maternitat a què té dret per llei, serà acusada de deixament de funcions. Si no s’agafa el permís sencer, se li retraurà que no representa el conjunt de dones, que no fa pedagogia amb el seu exemple de la (mal anomenada) conciliació familiar i laboral, que fa perdre valor als drets existents, o fins i tot que no practica en la seva vida privada el programa polític que defensa. En resum, “damned if you do, damned if you don’t”, la crítica està servida faci el que faci.

Aquest debat públic és molt revelador del masclisme sobre el qual s’assenta la societat en general i la política en particular. Mentre que la vida privada dels homes és irrellevant en la seva avaluació pública, en el cas de les dones aquesta pantalla no està superada. Les exigències que comporta l’exercici d’un càrrec de responsabilitat política es presenten encara de manera implícita com a incompatibles amb les expectatives sobre la responsabilitat de les dones en la cura de les criatures. No és d’estranyar, doncs, que el volum de diputades sense fills/es sigui 20 punts percentuals superior al dels diputats. La bretxa en la (ma)paternitat és fins i tot més àmplia entre els càrrecs dels governs. I en totes les institucions polítiques, la permanència de les dones és dràsticament inferior a la dels homes.

Malgrat que també han sigut pares estant actius en política, ningú ha demanat com s’ho fan o van fer per “conciliar” a Oriol Junqueras, Josep Rull, Francisco Álvarez-Cascos, David Cameron, Tony Blair o Nicolas Sarkozy, ni si agafen sencer el pírric permís de paternitat que ofereix la legislació laboral espanyola o si fan pedagogia dels permisos iguals i intransferibles estan apartats de la política durant setze setmanes. No, és clar que no; es dóna per suposat que ser pare no afecta les responsabilitats polítiques. La societat patriarcal explota així el conflicte de rol exclusivament en el cas de les dones, com demostra el fet que només les dones desenvolupin un sentiment de culpa per l’absència familiar que suposa la dedicació intensiva i les llargues jornades que comporta la política.

Mentre discutim sobre què “haurien” de fer les dones, deixem de posar la mirada en el fet que les institucions polítiques estan dissenyades sobre la base de l’experiència vital dels homes. Impera la demanda d’una hiperpresencialitat en actes i reunions que no és compatible ni amb la vida familiar ni amb cap altra mena de vida privada. Al reclam d’hiperlideratges per part dels mitjans de comunicació, s’hi sumen uns horaris llargs de treball institucional o en l’organització dels partits que acaben tard al vespre i que sovint es perllonguen en reunions fora dels espais formals, en horaris encara més intempestius. Aquí és on es forgen xarxes informals de confiança i de poder, bàsicament entre homes, ja que són els que, en general, tenen la vida familiar resolta i poden permetre’s arribar a casa a l’hora que sigui.

En fi, en comptes de seguir discutint si les dones polítiques haurien d’agafar el permís de maternitat sencer o no, plantegem-nos les següents preguntes: Podem seguir considerant com veritablement democràtiques les institucions i organitzacions amb un funcionament quotidià que discrimina les dones? Per què les administracions públiques i les empreses han de tenir plans per garantir la igualtat efectiva de dones i homes i, en canvi, no hi estan obligats per llei ni els parlaments ni els partits polítics?

Sobre este blog

'Dones en Xarxa' promueve los derechos de las mujeres y apuesta por su empoderamiento usando las TIC. Cree en el potencial de internet para alcanzar la igualdad efectiva.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats