La portada de mañana
Acceder
La economía española tumba el catastrofismo de la derecha
Por qué los médicos de familia jóvenes abandonan un trabajo que aman
Ayuso: ¿refuerzo o principio del fin? Por Rosa María Artal
Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Que ens trobin al carrer

Protestes contra el decret migratori d'Estats Units a Glasgow

Adriana Ribas

Coordinadora d'Amnistia Internacional Catalunya —

Fa un temps hauríem considerat exagerat comparar l'actual situació política global amb els perills de l'Europa i del món dels anys 30. Ara, però, pensem que la qüestió és pertinent: estem retornant a la mateixa atmosfera perillosa que va precedir la Segona Guerra Mundial?

En el recent informe anual d'Amnistia Internacional alertem que 2016 va ser un any horrible per als drets humans, caracteritzat per una manipulació verinosa i divisiva per part de governants que, utilitzant la retòrica del «nosaltres contra ells» i de «demonització de l'altre», van atiar l'odi i la por per guanyar vots. Si els nostres governs continuen recorrent a aquestes polítiques i demanant descaradament limitacions a les llibertats civils, la igualtat, la privacitat i altres drets humans, les conseqüències poden ser terribles.

Trump, Orbán a Hongria, Erdogan, o Duterte a les Filipines es diuen antisistema i mantenen una agenda tòxica que persegueix i converteix en bocs expiatoris grups sencers de persones, buscant deshumanitzar-los. Inseguretat? Els culpables són els immigrants irregulars i els refugiats, diuen. Drogues? Els culpables són els consumidors i els traficants i cal exterminar-los, afegeixen. I així tot.

I el pitjor és que cap grup de persones pot sentir-se segur quan aquesta retòrica es desferma. Perquè si ara són les persones migrants o refugiades, o de minories ètniques o religioses, ben aviat poden ser grups de dones pel sol fet de ser-ho, d'organitzacions feministes, o col·lectius LGBTI. L'augment de la política del «més fort» ja ha coincidit sense dubte amb un creixement de discursos d'odi que busquen preservar la dominació patriarcal i els rols tradicionals de gènere

Aquesta retòrica ja ha començat a impactar en polítiques reals i decisions governamentals. Alguns governs han aconseguit acords que redueixen el dret a sol·licitar asil, han aprovat lleis que violen la llibertat d'expressió, han incitat a assassinar persones simplement per consumir drogues, han ampliat poders policials i han legitimat una vigilància massiva de les comunicacions que empetiteix la distòpia imaginada per George Orwell al llibre 1984.

Fins a 33 països van enviar il·legalment a persones refugiades de retorn a països on els seus drets corrien perill. En 22 països es van assassinar defensors i defensores de drets humans. I en 23 es van cometre crims de guerra (Síria, Iemen...) mentre la majoria de governs feien ulls grossos i miraven cap a una altra banda. 

Aquesta situació amenaça de portar-nos cap a un món més caòtic i perillós. La política verinosa, la inestabilitat i la por posen en dubte el compromís dels governs amb una Declaració Universal de Drets Humans, creada després de la carnisseria de la Segona Guerra Mundial. L'amenaça té nom: un augment vertiginós de la desigualtat com a terreny inestable en què enfonsen els seus fonaments la llibertat, la justícia i la pau al món. L'absència de justícia i dignitat, la desigualtat, estan creant una humanitat de dos nivells: persones riques i persones pobres, persones apàtrides i persones amb ciutadania: “nosaltres i ells”. Estan en joc principis bàsics que van des del dret d'asil fins a la necessitat de posar fi a atrocitats massives de les guerres que tenen en el punt de mira el càstig a la població civil.

En lloc de defensar la cooperació i les institucions internacionals, els Estats amb el poder per assumir el lideratge en l'escenari mundial donen mostra d'una creixent tendència a rebaixar-les. Les institucions i els tribunals de drets humans es descriuen com a entitats que «redueixen la sobirania nacional i amenacen els interessos nacionals» i assistim als efectes negatius del debilitament de l'ONU i altres institucions multilaterals en la protecció de persones i la justícia. La indiferència global davant de les atrocitats massives ja ha esdevingut normal i per exemple alguns països ja actuen com si estiguessin fent una 3a Guerra Mundial per poders a Síria, amb un Consell de Seguretat de l'ONU paralitzat per les rivalitats entre països.

El 2017 la situació s'agreujarà per aquesta manca de lideratge. En un ordre mundial tal polaritzat, costarà més aconseguir que Estats poderosos assumeixin les seves responsabilitats i arribin a acords en qüestions globals urgents com la crisi de refugi, que és global i no afecta només a la Mediterrània, o els efectes del canvi climàtic.

Com més països facin marxa enrere en els seus compromisos fonamentals amb els drets humans, més alt serà el risc que es produeixi un efecte dominó global, una autèntica allau de retrocessos en drets humans. Si els Estats intenten revocar drets humans establerts, caldran suports forts i mobilització pública per defensar-los. No podem permetre que els Estats els laminin sense resistència. Hem de seguir l'exemple d'activistes com el moviment Black Lives Matter als EUA, els moviments contraris a l'austeritat a Europa, els moviments pro democràcia a la RD Congo o les enormes multituds que van sortir al carrer a Polònia quan el govern va presentar una nova i restrictiva llei sobre l'avortament que afectava drets bàsics de les dones.

Qui defensarà per tant els drets humans al món el 2017? Ja no podem confiar en els governs. No cal esperar que els Estats o les institucions s'ocupin de garantir la justícia si no reben pressió organitzada; la gent ha d'unir-se per defensar els drets humans. Mai ha estat tan evident que la lluita pels drets humans, que sempre ha començat en l'àmbit local, ha de sorgir de la base.

Hem de posar llum a aquest horitzó distòpic. És important recordar que, en temps foscos, les persones que lluiten per la justícia global poden canviar les coses. En la batalla pels drets humans, el front es troba ara a arreu, i totes les persones podem convertir-nos en activistes. El primer que cal fer per combatre les amenaces als drets humans és donar suport a algú que hagi patit riscos per defensar-los. Hem d'estar llestos per defensar cada activista. Els qui amb els seu activisme impugnen lleis, pressionen governs i denuncien abusos necessiten xarxa i suport públic perquè se'ls escolti.

Si la ciutadania no s'indigna i se suma a les persones que amb el seu activisme s'enfronten als governs, els seus esforços podrien quedar en el no res. La solidaritat no pot ser viral només un dia i després esfumar-se, com va passar amb la imatge d'Aylan Kurdi ofegat a la platja o els bombardejos d'Alep. En l'era digital, les onades d'indignació i compassió fugaces no poden combatre la injustícia i les atrocitats. La indignació ha de canalitzar-se mitjançant actes continuats i significatius de solidaritat que confrontin pacíficament el poder. Només així allunyarem aquest fantasma dels anys 30 que veiem tan pròxim.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats