És obvi que Jordi Pujol ha decidit fer front ara i no pas més endavant a la merda que li omplia l'armari. Suposem que és per no fer mal a l'opció sobiranista ja que l'afer, destapat en un altre moment, hauria estat molt més perjudicial en termes polítics. Això no l'eximeix de res. Ens demana perdó i no l'hi pensem donar. Almenys qui signa, que no ha votat mai convergència però creia en el valor carismàtic de Pujol.
Vivim en un país on una quantitat altíssima d'herències no es declaren per no pagar impostos. És del Tercer Món, però tots sabem o coneixem algú que, simplement, davant el fet que les administracions implicades no tenen les dades intercomunicades, s'espera que passi el temps i prescrigui la falta. Als cinc anys o els que siguin, escrituritzes l'herència i ja està, tothom content, amb la complicitat implícita -o explícita- d'advocats i notaris. Som un país, doncs, encara massa acostumat a veure l'Estat com a enemic.
Pero parlem de Jordi Pujol, que esquizofrènicament, orwellianament, curiosament, indignament, també va decidir comportar-se així. Ell era l'Estat i alhora l'enemic de l'Estat. Molt bé, ton pare et deixa uns calers d'herència i els col·loca a l'estranger per evadir el pagament d'impostos. És una herència multimilionària, però el procediment no difereix del petit ciutadà que dilata el procés d'escripturar l'herència rebuda del seu pare mort. Automàticament, Jordi Pujol, havia d'haver regularitzat l'existència d'aquest patrimoni. Els seus fills, doncs, s'haurien trobat amb uns diners nets procedents del seu avi. Minvats pels impostos, però nets.
No hi ha excusa, doncs. I, en el fons, sense saber la quantitat defraudada, ens torna a deixar bocabadats l'ambició petita i alhora desmesurada d'alguns personatges públics, l'avarícia. Urdangarín n'és l'exemple més patètic: provoca un terrabastall polític, fa caure gairebé la monarquia, per uns guanys bruts de riure. Oriol Pujol està imputat per haver acceptat suborns que pugen a uns misèrrims trenta mil euros. Quina colla de pocapenes! Quan veus qui sap fer les coses de debò (feu un cop d'ull a les martingales dels grans bancs, amb centenars i milers de milions circulant opacament pels paradisos fiscals) t'adones de la baixesa d'aquests personatges. Deixeu-me ser cínic, però és el mínim que s'hi pot fer: als fills de Pujol, amb la influència que la seva família va arribar a tenir a casa nostra, no els calia amagar diners a l'estranger per estalviar-se uns quants impostos. Això és la xocolata del lloro. Igualment n'haurien guanyat molts -tal com així ha estat- deixant-se endur pels guanys derivats de la inèrcia de ser qui eren.
En fi. L'ànima de petit defraudador que tots portem dins em guanya -i qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra- i en el fons, em decep que Jordi Pujol fos tan sapastre, tan inútil -o tan prepotent- de pensar que podia ser president de Catalunya i alhora, ser un defraudador de pega.
O sigui, que quan Javier de la Rosa l'amenaçava, ho feia amb coneixement de causa?
O sigui, que tot un president de Catalunya depenia del possible xantatge que podia fer-li un individu com Javier de la Rosa?
Em fa molta vergonya aliena.
Ah, i que no em diguin que això, almenys, no és corrupció. Sí, entesos, pel que diu, Pujol no es va ficar directament a la butxaca diners públics. És cert. Però va ficar-los-hi indirectament, a través de l'evasió d'impostos. No li diguis corrupció, digues-li estafa. Bàrcenas és un xorisso, un particular, una minyona que va decidir sisar uns dinerons a la mestressa. Pujol, gràcies a milions de catalans que se'n van refiar, va arribar a ser el 126è president de la Generalitat de Catalunya. I això és molt seriós.
Ara es tracta de fer net i mirar endavant.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
